Què és el que fa que una vida tingui sentit?

Deia Haidt en el seu llibre “La hipótesis de la felicidad” que si només podem donar una resposta a la qüestió del què fa que una vida tingui sentit, en la majoria de casos aquesta serà l’amor. En el fons, en un sentit ampli, estem parlant de connexió amb els altres o amb el que ens transcendeix.

Necessitem sentir-nos bé, competents, autònoms i connectats. Això és el que diuen els últims estudis sobre les motivacions humanes. El benestar personal passa per satisfer els desitjos bàsics, però es complementa amb l’autoestima, el resultat de fer una lectura positiva del nostre lloc en el món. Anem construint una història, anem creant un jo que té unes característiques pròpies i que sembla consistent al llarg de la vida. Necessitem tenir una visió positiva d’aquest jo, una visió que serà el resultat del que ens va passant i de la nostra interpretació del que succeeix. Aquí també les relacions amb els altres seran molt importants, ja que són els nostres miralls i ens ensenyen, conscient o inconscientment, a interpretar els errors i els problemes com un repte o com un fracàs.

Els sentiments de competència són necessaris per tal de viure una bona vida. Són el resultat de sentir que, gràcies a l’esforç personal, aconseguim coses i ens porten a estats de flux, estats d’una intensa concentració en l’activitat que estem fent, moments en els que no sentim el pas del temps. Aquest flux serà possible a mesura que augmenta el domini d’una activitat que podem segmentar en parts, assolint nivells de competència successius amb el temps.

L’autonomia suposa sentir control, suposa poder prendre les pròpies decisions, poder valer-se un mateix. Basta mirar els inicis de la vida per entendre la satisfacció que genera el fet de veure com podem fer les coses nosaltres mateixos i, com exemple, podríem visualitzar les primeres passes d’un infant. O mirar el final de la vida i veure l’estrès que suposa passar a dependre de les decisions i de les accions d’altres persones.

Les connexions socials, les relacions amb els altres són la columna vertebral d’una vida amb significat. Som animals socials, necessitem sentir els altres i sentir que els altres ens senten. Necessitem parlar amb els altres i que els altres ens parlin. El dolor de la solitud és un dels més profunds que podem experimentar. El rebuig per part dels altres, la decepció que sentim per les accions o les omissions de la gent que estimem o, al contrari, la consciència d’haver decebut a algú que ens importa, generen crisis vitals, dols que només curen el pas del temps i l’aparició de noves oportunitats de relacions satisfactòries.

Necessitem autonomia, competència, relacions socials, autoestima. Necessitem sentir emocions positives i encabir les negatives de forma significativa en la nostra vida. Necessitem estimar i que ens estimin.