Afrontar el dolor del rebuig

No fracassem, el que fem és acumular experiència.

El mecanisme d’aprenentatge per excel·lència és l’anomenat assaig/error.

 Fem cas de l’experiència quan les nostres previsions no són encertades. Només així reflexionem.

Sentir-se exclòs o rebutjat fa mal. Molt mal. Com si et fes mal alguna part del teu cos. Com explica Adam Grant a https://www.nytimes.com/2019/04/19/smarter-living/how-to-bounce-back-from-rejection.html?partner=IFTTT, l'evolució ens ha condicionats per mostrar una gran sensibilitat davant el rebuig. En la nostra naturalesa hi ha una por ancestral a quedar sols i indefensos. I reaccionem en consonància: ens agafem de forma personal qualsevol rebuig.

Tots estem exposats al rebuig. Amistats que acaben, relacions que no funcionen, feines que no fructifiquen, inversions errònies.. La vida està plena d’aquestes coses i ens veiem obligats, en un moment o un altre, a superar-les. Com fer-ho millor? Aquesta és la pregunta que intenta respondre Adam Grant.

Un dels punts que surt al seu article té a veure amb el fet que no estem fets d’un bloc, és a dir, en la nostra vida, en la nostra identitat hi caben molts mons. Encara que una feina no vagi bé, has de recordar que hi ha més coses a la vida. De fet, si en un experiment dissenyat perquè ens sentim rebutjats (per exemple, formem part d'un grup que es passa una pilota però a nosaltres no la rebem mai), no patirem l'estrès del rebuig (mesurat per la quantitat de cortisol en sang) si abans ens han fet escriure una redacció sobre el que més valorem a la vida.

Una altra de les maneres per suportar millor el rebuig és la d'intentar veure els fracassos des d’una certa distància i no agafar-se'ls com una cosa personal. En moltes ocasions, no ens hauríem de capficar amb el fracàs, simplement perquè no té a veure amb el que hem fet o hem deixat de fer. L’altra persona implicada no estava fina o, simplement, és incapaç de respondre al repte que li hem plantejat: acceptar un compromís, superar una dificultat, engegar un nou camí...

A més, quan hi ha altres persones implicades, hi apareix un altre factor: la relació, el nosaltres, la dinàmica. En moltes ocasions, ens veurem rebutjats per una persona, un amic, una parella, una feina, simplement perquè no es donen les condicions perquè la relació funcioni. No som nosaltres, no són els altres, és la combinació que no quadra.

Suposo que encara hauríem d’anar encara més lluny i veure el rebuig i el fracàs com a mals necessaris, inclús com a mals menors, en el sentit que ens permeten aprendre més sobre la realitat. Quan no ens col·loquem al centre de l’experiència, quan no ho agafem com la mesura de la nostra vàlua i ho veiem com el que és, una experiència sobre com és realment la vida, aprenem i sobrevivim i ens fem més savis.

Bona reflexió!