El cavallet de mar (hipocamp) i la memòria

“Què passaria si només poguessis triar un record, com en la pel·lícula japonesa After Life, en la que els morts es reuneixen abans d’anar al cel i han de triar un únic record, un record que reviuran una vegada i una altra durant tota l’eternitat? L’instant més feliç de la seva vida. Quin triaries tu?”

“Qui som ho decideixen factors com el temperament i els patrons de reacció, com ens enfrontem al món i a totes les seves dificultats i successos. Però els records centrals són empremtes especialment fortes que ens defineixen i situen els esdeveniments a la nostra biografia”

“Els nostres records són reconstructius i plàstics, no són com un document de Word guardat a l’ordinador o com la càmera del mòbil, plena d’imatges nítides. (...) Cada un dels nostres records es mou sobre la fina línia entre la veritat i la mentida. (...) [En la reconstrucció que fem dels records], emplenem els buits amb el que ens resulta més plausible”

 Hilde Ostby i Ylva Ostby, “El libro de la memoria”

“Som les nostres històries” Linn Ullmann

Imagina que demà oblides tota la teva història, el que has fet, amb qui t`has relacionat i viscut, el que t’ha agradat... Series igualment tu? Et reconeixerien les persones estimades? O, com el protagonista de Paul Auster de “4,3,2,1”  (una mateixa persona amb vides diferents i, en el procés, es converteix en una persona diferent en funció de les circumstàncies), passaries a ser una altra persona?

La memòria i el seu funcionament, tan si és conscient com inconscient, condiciona dues coses: la història que ens contem a nosaltres mateixos sobre qui som i el que volem, per una banda, i el nostre funcionament mental i emocional, per l’altra, ja que els records són el material sobre el que es construeixen els conceptes cognitius i emocionals.

Llegeixo a “El libro de la memoria” de Hilde Ostby i Ylva Ostby, les històries sobre l’amnèsia d’HM, el personatge més famós de l’estudi científic dels processos de memòria, i la memòria privilegiada de Solomon Shereshevski, amb una capacitat prodigiosa per recordar qualsevol cosa que se li presentés.

A HM li van extirpar els dos hipocamps (les estructures cerebrals, amb forma de cavallet de mar, que es consideren la incubadora dels records), quan tenia 27 anys per tal d’evitar les crisis epilèptiques que patia. Com a resultat d’aquesta intervenció, no podia recordar res que li hagués passat després dels 25 anys. Va viure fins als 85 anys.

Solomon Shereshevski, periodista rus dels anys 30, es va fer famós per ser objecte d’estudi del gran neuropsicòleg Alexander Luria. Luria va descobrir que al darrera de la memòria immensa de Solomon hi havia una gran capacitat per a codificar les dades que se li presentaven gràcies a la sinestèsia, la capacitat de fer associacions sensorials, de manera que un color pot “tenir” un gust, una olor i un so determinat.

Els records solen unir-se en una gran xarxa. Quan un record entra a la memòria es connecta a altres amb els que té alguna cosa comuna, ja sigui el context, la sensació, la música o part del significat o de la història. Per això, quan volem recordar alguna cosa és més fàcil si intentem evocar coses que hi estan relacionades. I, per això, quan estem en un lloc, recordem millor el que hi hem viscut. O, quan estem d’un humor, és més fàcil recordar coses de quan estàvem d’aquest humor.

Els records són grans circuits de connexions entre neurones. I, aquestes connexions, funcionen millor quan estem relaxats i quan estem descansats. A més, recordem episodis de la nostra vida gràcies a que els vinculem a un lloc. Anem teixint un patró hexagonal de l’espai i hi anem associant el que ens hi ha passat. Així es construeixen els records. Quan falla això, falla la memòria. Per això, els afectats per l’alzheimer es perden pels llocs abans de tenir qualsevol altre símptoma.

La memòria i la nostra capacitat per recordar està relacionada amb el fet que som animals socials, explica Dag O. Hesen. Durant la nostra història evolutiva, la nostra supervivència ha estat relacionada amb la capacitat per recordar on aconseguir menjar i com trobar parella. El fet de viure en grups grans jerarquitzats ha fet que fos molt important recordar el paper de cada persona a dintre del grup i mirar de tenir en compte els favors que ens han fet i el que hem fet nosaltres als altres. Recordar el que hem viscut amb la gent que ens envolta ens ajuda a prendre decisions millors sobre què podem fer o compartir amb ells.

Recordem les coses que ens han impressionat per la seva intensitat o aquelles vivències que s’allunyen del que esperàvem que passés. Recordem les coses que anem fent de forma repetida com, per exemple, “anar amb tal persona al bar”. Recordem les coses que comentem, que escrivim, de les que parlem. Recordem les coses que considerem molt significatives i que ens serviran per construir el nostre relat de vida. Els records s’aniran trenant en el que Dorthe Berbtsen anomena “guió de vida”, les expectatives sobre què podem esperar de cada etapa de la nostra existència i que funciona com una xarxa de records.

Quan recordem episodis concrets de la nostra vida es posen en marxa una sèrie de xarxes cerebrals que activen àrees frontals, posteriors i l’hipocamp. Hi ha persones que tenen molta dificultat per activar aquests circuits i, per tant, no han consolidat records concrets de la seva vida. També hi ha persones que tenen una gran xarxa de records, molt vívids.

La memòria és un element important a l’hora d’explicar-nos a nosaltres mateixos qui som, com ens hi hem convertit. En la nostra cultura, cerquem pistes d’això en els records de la nostra infància, moments concrets o senyals clau que hagin marcat la nostra trajectòria. En funció de la centralitat que atribuïm a determinats fets, la nostra narració és de superació o de victimització, per exemple. A més, la nostra capacitat per avaluar el context determinarà l’afrontament que farem de determinats records traumàtics: les persones que davant un trauma interpreten la situació pateixen menys els seus efectes que aquelles que es queden engolits pels detalls.

Els records estan fets de la mateixa pasta que la imaginació. De fet, les imaginacions, els records i els records falsos es comporten de manera semblant en el cervell. El que les diferencia és la seva distribució en el cervell, amb les etiquetes “veritat” i “no veritat”.

Així, moltes coses que recordem de les nostres vides estan en el límit del que és veritat i del que no ho és. Qui som realment?

Bona reflexió!