El poder dels rituals

“Que la teva cançó [ritual] estigui plena de colors i que puguis seguir estimant a la persona que ja no hi és” Kim Bateman

En un article publicat recentment (vegeu https://ideas.ted.com/grieving-the-people-weve-loved-and-lost/), Kim Bateman defensa la importància dels rituals per tal de poder superar els dols. Comença amb una història sobre una dona anomenada Nictea (“de la nit”) i evoca l’esperit de l’òliba. 

La feina de Nictea és protegir el que està en perill de perdre’s en l’oblit i la seva cova està plena d’ossos de tot tipus: de ratolí, de coiot, de serp, de falcó...; però els més apreciats són els de l’òliba. Després de pujar muntanyes i travessar rius per tal de recollir-los d’un en un i dur-los a la cova, pacientment va reconstruint l’esquelet complet de l’òliba. Quan ho ha aconseguit, s’asseu a la vora del foc i pensa en la cançó que ha de cantar, En aquest moment tranquil d’amor, el batec del seu cor es pot sentir. El ritme genera una cançó i ella la canta a la ploma suau de l’òliba, a les seves àmplies ales i als seus ulls rodons. Quan canta la darrera nota, alena per a donar-li la vida i quan sent que ja té vida en els seus pulmons, els seus ulls verds/grocs s’obren àmpliament i vola sortint de la cova i torna al món.

Els dols són camins que fem per aconseguir que la persona que ja no hi és segueixi viva en les nostres ments. No podem, simplement, oblidar-la. No podem fer com si no hagués format part de la nostra vida. No podem “solucionar” la pèrdua invertint la nostra energia en altres “projectes”.

Quan perdem algú important, perdem també part de la nostra identitat. Necessitem que segueixi formant part de la nostra vida per tal de poder integrar part del que teníem en el que hem d’anar vivint. El buit no existeix en el cervell humà. Les absències són presències reconvertides. I necessitem processar els records, les emocions, els sentiments, per tal de poder trobar-hi un sentit.

Els canvis, en general, no són fàcils. Inclús coses potencialment bones i cercades com una casa nova, una relació, un fill o una promoció a la feina, les vivim amb estrès, amb aquella reacció del nostre cos que el que fa es mobilitzar energia per tal d’afrontar els reptes. En el cas d’una pèrdua, l’estrès està assegurat i es viu, en molts moments, com a una cosa molt negativa. Però, realment, no és dolent, simplement és l’eco dels nostres sistemes fisiològics intentant seguir endavant.

El dolor és inevitable. El cos grinyola i el cap busca la manera de posar ordre enmig dels canvis sobtats d’estat d’ànim: ara estic bé, ara plor desconsoladament, ara ric d’un acudit, ara em fa mal l’ànima, ara em fa il·lusió compartir un moment especial amb algú que també està en el mateix procés...

Tots els experts comencen a dir que el secret del dol està en acceptar i viure’l amb compassió, com una fase plena de sorpreses de tot tipus. Acceptar la tristesa no és fàcil. Ens entestem, moltes vegades a envernissar-la per tal de poder deixar de sentir-la un poc. Però no ens en sortirem massa bé. La tristor necessita el seu espai. Necessita expressió. Necessita ser per tal de poder deixar de ser. Necessita ser per tal de convertir-se en una altra cosa.

A vegades, una conversa que comença amb llàgrimes acaba amb rialles. Comences pensant en l’absència i acabes sentint la presència dels records, dels moments compartits, dels pensaments que ara ja són teus. Però has de començar pel que és. Has de començar per la pèrdua per tal d’aconseguir viure la presència.

Diu Bonanno, expert en dol, en el seu llibre “The Other Side Of Sadness”, que les cultures orientals viuen el dol com a una part més de la vida. La persona que se’n va segueix tenint un paper important en la família. Els rituals ajuden a mantenir l’atenció en el que serà un camí que anirà des de la tristor inicial per la pèrdua fins a l’acceptació del nou paper de la persona en la nostra vida. Bonanno pensa que aquest paper assumit del rituals pels difunts ajuda a que en aquestes cultures hi hagi menys complicacions en els dols.

Però, com elaborar un ritual? Moltes persones en una situació de dol em pregunten si el que volen fer està bé. Està bé anar o no anar al cementiri? Està bé tenir un lloc especial a casa o no tenir-lo? Està bé donar les coses o guardar-les? Què s’ha de fer, per tal de fer-ho “bé”? La resposta a cada una d’aquestes preguntes depèn de qui l’hagi de donar. Cada persona ha de fer el seu camí.

Si vols generar un ritual que doni presència al qui ja no hi és per arribar a viure la pèrdua d’una altra manera, pots seguir les recomanacions de Kim Bateman:

·        Pensa en aquelles coses que feien feliç a la persona. En quins moments era més feliç? Com més concreta sigui la resposta més ajudarà en el camí de trobar el ritual.

·        Pensa en com era la persona estimada. Com era físicament? Quins eren els seus valors? Com pots incorporar aquestes coses al ritual?

Bons rituals!