La felicitat futura no compensarà el sofriment present

“…la felicitat futura no compensa el sofriment present; la felicitat perduda es perd amb caràcter definitiu.” “...la clau de la felicitat és trobar plaer i finalitat en la vida quotidiana” “Hi ha plaer (o dolor) i propòsit (o absurd) en tot el que fem i sentim. Són components diferenciats que constitueixen la nostra felicitat global a partir d’una experiència” Paul Dolan “Diseña tu Felicidad”

Un dels meus projectes futurs és ajudar en la lluita pel dret a una vida digna per a totes les persones, incloses les criatures. En això penso cada vegada que ve un estudiant estressat per la pressió de la feina. En això penso cada vegada que algun nin m’explica que no té temps per a badar. En això penso cada vegada que algun adolescent sent que no és prou intel·ligent i va caient en el costum d’autocriticar-se i flagelar-se. En això vaig pensar quan vaig visionar aquest vídeo:

https://www.youtube.com/watch?v=sCsTirDBv7Y

 

Els estudis demostren que treballar més de 45 hores setmanals disminueix la felicitat. També indiquen que la clau per a ser més feliç està en prestar més atenció al que ens fa feliços i menys al que no, el que no vol dir simplement viure pel plaer, sinó trobar l’equilibri entre activitats de plaer i activitats que donen sentit a la nostra vida. Amb nins més petits, els pares a vegades venen desesperats pel tema dels deures perquè les criatures no troben plaer en les tasques i, a més, tampoc hi veuen el sentit (de fet la frase estrella és “això no serveix per a res”).

La situació és curiosa, ja que demanem als nins que renunciïn a una part considerable del seu temps de lleure i plaer per tal de poder arribar a tenir un “bon futur”. Però, al mateix temps, passen els anys, augmenta la quantitat de càrrega escolar sense que millori el rendiment global. Què està passant? Què estem fent malament? És veritat que fa falta fer molta matèria i molts de deures per tal d’aprendre? És veritat que el simple fet de fer més suposa aprendre més? (vegeu una altra vegada les referències sobre aprenentatge a http://benestaremocional.blogspot.com.es/2015/03/aprendre-dels-errors.html)

Totes les dades semblen indicar que alguna cosa va malament. Fins i tot els estudis semblen indicar que la frustració i la infelicitat entre els joves és la més alta dels darrers decennis, tal vegada esperonada per les expectatives i la pressió que exercim els adults sobre el seu rendiment. Paul Dolan en el seu llibre “Diseña tu Felicidad”, explica que som el que fem i al que anem prestant atenció i si no dediquem els nostres recursos atencionals al que realment ens fa feliços, evidentment no ho arribarem a ser. En aquest sentit, un dels grans enemics de la felicitat són els desitjos equivocats (juntament amb les projeccions de futur equivocades i les creences equivocades) i un dels que genera més infelicitat és la idea d’assolir un determinat èxit, sobretot en forma de diners o status. El problema és que la majoria de persones no aconsegueixen ser els millors, de manera que pateixen una gran decepció. Però, a més, els que ho aconsegueixen, només ho frueixen de manera fugaç, de manera que, si volem optimitzar la felicitat, explica Dolan, el camí cap a l’èxit també hauria de suposar experimentar plaer i sentit.

Sempre s’ha de tenir en compte, recorda Dolan, que un desig d’èxit pot ajudar a assolir un reduït conjunt d’objectius amb la conseqüent renúncia del més important: la felicitat. Encara que s’aconsegueixin els objectius, la felicitat futura no compensarà realment el patiment actual: la felicitat perduda no es recupera mai.

En els estudis que analitzen les professions, per exemple, s’arriba a la conclusió que l’ocupació en sí no és tan important com l’adaptació de la persona a aspectes com el seu cap  (el clima i la dinàmica que genera), el sou (sempre tenint en compte la referència del que cobren les persones del seu voltant) i les tasques quotidianes (sobretot, la possibilitat de veure l’efecte tangible de la feina). En el rànquing que mostra Dolan, els més feliços són les floristes i els jardiners (amb un 87% de persones satisfetes) i els menys són els treballadors de les telecomunicacions i els banquers (amb un 48% i un 44%, respectivament).

En conclusió, una vida digna suposa poder aconseguir un nivell de plaer i un nivell de sentit en el que fem cada dia. No podem seguir suposant que, com a adults, podem fer que els nostres fills renunciïn a la felicitat present per a poder aconseguir tota una sèrie d’objectius que les donaran una felicitat futura. Això s’ha demostrat que és fals. La felicitat no viscuda és felicitat perduda.

Bona reflexió!