Estratègies per no quedar-se enganxats als pensaments intrussius

“La teràpia cognitivo conductual, com el seu nom indica, no tracta només de posar en dubte la conducta anormal. La part cognitiva també és important. A mesura que les teories psicològiques sobre les obsessions i compulsions han anat millorant, la teràpia cognitiva s’ha afegit a l’exposició [a les situacions temudes]. Es tracta de revelar als pacients les creences disfuncionals que tenen –com per exemple, el d’una responsabilitat excessiva- i d’ensenyar-los com adonar-se’n per tal de posar-les en dubte i finalment aconseguir reestructurar aquests patrons destructius de pensament. Recalquen que és la interpretació i l’avaluació dels pensaments el que condueix al TOC i no els pensaments intrusius per ells sols” David Adam “The man who couldn’t stop”

Qualsevol de nosaltres ha viscut unes quantes versions d’ell mateix. A pesar de la sensació de que sempre som nosaltres mateixos, la veritat és que la nostra ment i el nostre cervell són sistemes complexos que el que fan és adaptar-se a unes circumstàncies canviants. Aquesta adaptació, i els canvis que suposa en els diferents mecanismes que actuen en la nostra ment, és la que dóna lloc a aquestes diferents versions. Com explica David Eagleman, encara que ens sentim més a prop del nostre jo de la infància que del jo del nostre amic, si aquest està en la mateixa etapa de la vida que nosaltres, la veritat és que ens assemblem més a l’amic que a la nostra versió de quan teníem 10 anys.

El jo, però, no ens deixa pensar això. Ens envolta amb les seves explicacions i xerrameca, intentant trobar una explicació consistent al que anem fent i al que ens va passant. Tanmateix, la majoria de les coses que ens passen pel cap, com explicàvem a l’entrada dedicada al llibre de David Adam, són el fruit del que semblen ocurrències preprogramades (pel fet de ser humans) o per coses que ens van passar fa molt de temps i no recordem.

La ment humana és un sistema complex que funciona en el que s’anomena un procés continu. Un dels seus components, explica Adam, és la fàbrica dels pensaments. La majoria de matèria primera és compartida per gairebé tots els humans. Però el resultat final canvia en funció del processament que es fa d’aquests pensaments. Aquest processament pot estar influït per determinats factors. En el cas dels pensaments obsessius, sembla que hi ha tres elements que fan que aquests es considerin més importants, se les hi faci més cas i, al final, tot això provoqui un cicle d’evitació i d’efecte rebot.

El primer dels elements és un sentit elevat d’amenaça i de responsabilitat personal. El segon és el perfeccionisme i la intolerància a la incertesa. El tercer és la creença en la importància central dels pensaments i la necessitat de controlar-los. Així, quan una persona es troba amb un pensament del tipus obsessiu i té una presència elevada dels tres elements, el processament que en farà conduirà a que sigui més probable quedar enganxada del pensament en qüestió i, de retruc, a que l’angoixa condueixi a un cicle negatiu viciós.

D’aquesta manera arribem a una indicació de quina podria ser la sortida als símptomes del TOC i de moltes formes subclíniques d’obsessió: desactivar, en la mesura del possible, la presència i la importància d’aquests tres elements. Així, tota persona ansiosa, si se li dóna l’oportunitat, arriba a aprendre que no ha de creure’s massa la sensació d’amenaça davant el que considera perills. Moltes vegades, el que semblava un perill imminent esdevé una falsa alarma, un engany del sistema que hiperreacciona davant petits indicis de que alguna cosa podria no anar bé. Aquest sentit elevat d’amenaça s’ha d’aprendre a relativitzar i a saber que s’ha de deixar passar, fins que queda en un no res.

El mateix es pot dir del sentit de responsabilitat. Només som responsables del que fem, mai del que pensem. I, així i tot, en moltes ocasions el que fem no s’explica per res que tingui a veure amb la nostra personalitat, sinó que està més relacionat amb la dinàmica de la situació. Per exemple, si una persona ens parla malament és més probable que, per molt educats que siguem, ens trobem parlant a la defensiva. En aquest sentit, entendre les dinàmiques de relacionals i aprendre tot el que puguem sobre com funciona la ment ens aproparà a una major compassió amb nosaltres mateixos i amb els altres.

El perfeccionisme és un dels altres elements que es poden relativitzar amb la teràpia. En aquest sentit, és molt important aconseguir adonar-se’n que la perfecció no existeix i que els errors són inevitables i constructius, en el sentit que formen part del procés de millora. A més, s’ha d’aprendre a evitar la comparació social, el fet de mirar contínuament al que fan bé els altres i al que fem malament nosaltres. És una trampa que només ens fa patir i donar voltes a pensaments disfuncionals.

La intolerància a la incertesa s’ha de treballar. De fet, es tracta, curiosament, de treballar la resiliència, la capacitat d’acceptar els cops que ens dóna la vida i ser capaços de seguir fruint del que ens fa sentir bé. Una mentalitat estoica també és una sortida a aquest problema (vegeu http://benestaremocional.blogspot.com.es/2015/10/el-meu-pare-era-un-estoic.html ).

El pensament disfuncional sobre la importància central del pensaments és anomenat “fusió pensament/acció”, ja que implica pensar que tenir un determinat pensament és equivalent, moral o físicament, a fer una acció. Això, com hem vist, és realment una idea irracional. Els pensaments són com els núvols: van i venen sense que puguem fer res per prevenir la seva aparició. En aquest cas, només acceptant com funciona la màquina del pensament i la ment podem superar aquest element que pot fer-nos sofrir terriblement. Els pensaments són només pensaments, baules mentals que s’enganxen unes a altres i desapareixen així com han arribat. Acceptar el que passa com a part del que suposa ser humans ens dóna la distància suficient per a poder seguir amb el que realment és important a la nostra vida.

Bona reflexió!