L’amor no és una emoció. És, de fet, un sentiment. Les emocions són un producte biològic de la nostra part mamífer i primat. Els sentiments són el resultat d’interpretar-les, gràcies a la nostra capacitat per elaborar representacions complexes. Els sentiments, doncs, seran el resultat d’elements biològics, culturals i personals. L’amor serà la interpretació d’una emoció gràcies a les representacions culturals i personals que hem anat creant sobre ell.
En un assaig ple de sorpreses, “Amor. Un sentimiento desordenado. Un recorrido a través de la biología, la sociología y la filosofía”, Richard David Precht analitza el fenomen de l’amor romàntic i ens recorda que és un sentiment que té una història molt lligada a elements socioeconòmics i culturals. Encara que donem per suposat que és un element universal, ens recorda que la pel•lícula romàntica que construïm amb cada relació basada en aquest sentiment és un producte de la nostra visió cultural. De fet, després d’un recorregut per la història i la filosofia, Precht data l’aparició de l’amor romàntic, tal i com el coneixem ara, en l’època de la Il•lustració Anglesa.
L’amor romàntic actual té la característica de pressuposar la fusió de sexe i amor, a més d’esperar intensitat i duració al mateix temps. Les nostres expectatives han anat augmentant respecte de les de generacions anteriors, fins al punt de que cada vegada resulta més probable que no ens conformem amb les parelles que anem tenint. I, així, segons Precht, el que fem, en el fons, és estar enamorats del propi amor romàntic.
Amb la convivència assistim a l’inici dels conflictes. En les situacions de conflicte de parella apareixen els valors apresos de forma inconscient en la infància i, sobretot, les demandes d’afirmació de la pròpia individualitat, amb les expectatives d’una vivència de vinculació estable i d’una passió contínua. Avui, més que mai, considerem l’espai de la parella com l’escenari en el que es desenvolupen els aspectes crucials de la nostra vida emocional. En una situació així, diu Precht, l’amor no pot fer més que defraudar-nos.
La individualitat, tal com la vivim actualment, no té més que uns cinquanta anys. Tots volem ser diferents, únics, especials. I, en les nostres històries amoroses, també esperem el mateix. Si en la infància es marquen determinades preferències que fan que trobem persones concretes com a atractives, sembla que en la nostra adolescència “decidim”, de forma inconscient, quina és la nostra pel•lícula amorosa, quin paper ens agrada jugar i què esperem de l’altra persona. Aquesta “decisió” és el resultat de vivències i de l’efecte de les històries a les quals estem exposats. També el que considerarem “normal” en el sexe, serà un producte de processos de comparació inconscient amb material al que estem exposats i de vivències que ens van modelant.
Els models resultants de la nostra vida amorosa, exerceixen una forta pressió. I, de fet, l’amor tal i com veiem una vegada i una altra en les pel•lícules és tan infreqüent com la vida sexual i familiar que reprodueixen sèries i històries mediàtiques. Estem cercant ideals romàntics en totes aquestes àrees: personal, amorosa, sexual, familiar. Aquesta situació ens empeny cap a un fracàs segur ja que l’ideal és, evidentment, impossible d’aconseguir.
El nostre benestar emocional, així, dependrà de ser capaços de destriar d'entre les nostres expectatives aquelles que només ens condueixen a la frustració. I, sobretot, d'articular relacions basades en l'honestedat i en el coneixement de les nostres necessitats reals.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada