Estimat Pere, ara fa 1 any…

"Saps que ara som jo la germana petita? M’heu deixat sola en aquest paper, amb els dos grans. M’heu deixat amb la sensació que no he aconseguit fer alguna cosa bé, que no hauria de ser així, que tot és antinatural...A vegades, em sento com quan érem petits i jo havia de fer que féssiu una cosa o que no ploréssiu...No ho aconseguia i em sentia fatal, pel que estava passant, per no poder fer que les coses sortissin bé...Culpable. Trista. Sola." https://benestaremocional.blogspot.com/2017/08/estimat-kiko-ara-fa-sis-anys.html 

"El dol és un procés. I sorprèn. Sorprèn perquè no està fet de tristesa, només.En el camí que ens empeny a acceptar la presència de la mort, hi hem de deixar la por, la ràbia, la desesperació, la impotència, la solitud, la pena. Hem d’aconseguir tornar a sentir que la vida, a pesar de les absències, pot ser fluida. Tal vegada és això el que ens costa més aconseguir en aquest procés: fluïdesa. Fins que, després de molt temps, torna a presentar-se per moments." https://benestaremocional.blogspot.com/2012/08/anatomia-dun-dol.html

Com t’ho podria dir, ara que fa un any, un any que ha passat de manera estranya, ple de tots els colors, de totes les emocions, de totes les velocitats temporals...? Com podria fer-te arribar l’acceptació i la incredulitat, la pena perquè no hi ets, l’alegria per tot el que vam compartir? Com puc comunicar-te que tot segueix però que res és el mateix i que mai no ho serà, ara que tenim la teva presència/absència instal·lada a la família?

Estimat Pere, la teva mort ens ha remogut la vida, ens ha esperonat a seguir vius i a recordar-te, a valorar el que eres i el que ens aportàveu els dos petits, tu i en Kiko, en llocs oposats de la taula familiar dels diumenges, repartint joc, entrant en confrontació, fent malabars amb les paraules i l’enginy...

Volies estar amb en Kiko al final per seguir amb el joc? En vam fer broma amb tu aquell 13 de juliol en què ens vas dir que arribava el final. Ho deies seriosament? Al final el simbolisme d’estar tots junts, el pare, tu i en Kiko significava molt per a tu, la teva darrera voluntat...

I hem quedat aquí, els germans grans parlant de vosaltres, esperant dur-ho el millor possible i ajudant als teus fills i a la resta de la família...Estem bé, ja ho saps, tu ho deies, ho esperaves...Els nins estan bé, amb la vida que els empeny endavant i amb la seguretat que la pinya familiar hi serà tal i com ens vas demanar. Però segueixo pensant que la vida no ens va donar prou temps...

Recordaré sempre que eres un sentimental, una persona familiar, una persona de valors, d’històries...Segurament vas ser sempre el que, com que parlava més, hi vas posar més veu, al que érem com a família, a les peculiaritats dels pares, dels padrins, de la nostra infància, del nostre germà petit... Vas viure amarat d’aquestes històries, històries que compartim els que quedem i que ara que no hi ets han perdut part del seu encant...

L’altra dia, dinant amb els germans que quedem, comentàvem com la nostra dinàmica ha estat marcada per la vostra presència, la teva i la d’en Kiko. La teva com a narrador de la història, del nostre passat, de la trajectòria que hem seguit, dels valors que ens han fet ser fidels al sentit de pertànyer a una família en particular...La d’en Kiko com a catalitzador de dinàmiques, com a explorador de límits, com a rei de l’enginy, com a caçador de rialles...

Estimat Pere, hem quedat un poc orfes de joc. Suposo que això és la vida, adaptar-te al que hi ha i al que no hi ha. És veritat que en van sortint d’altres, de jocs, i que els nostres germans grans fan el que han fet sempre: posar-se al davant del que faci falta per tal d’assegurar que la mare i els demés estiguin el millor possible...Tu saps com ho són de generosos els dos grans. Tu saps que sempre van tenir les seves portes obertes i que van estar per tu en tot el que vas necessitar i que segueixen alimentant l’estructura d’aquesta família. Sé que te’n vas anar tranquil i content per això, pel fet de saber que les festes i els suports necessaris seguirien encara que no hi fossis...

Estimat Pere, vas donar-nos les gràcies i jo sempre et deia “gràcies a tu”, conscient que haguessis fet tot el possible per la família i per la meva gent. Ja en vam parlar quan es va morir en Kiko. La mort d’en Kiko ens va obligar a pensar en la nostra, a buidar una casa, a donar suports, a emplenar buits, a consolar als nins, a ajudar-nos en els moments difícils...No podíem deixar de pensar en què ell ho feria tal i com ho feia tot, amb força, amb humor, amb un punt d’angoixa i preocupació...

I després la vida et va posar el repte al davant i vam veure com agafaves el camí del mig, sempre endavant, intentant viure tota la vida possible el temps que quedés, agafant tot l’aire possible fins al final, fins que ja no vas poder.

Estimat Pere, com se’ns n’ha anat aquest any? Com pot ser que tinguem una altra vegada la sensació que era ahir, però, al mateix temps, sentim que fa molt temps que no et veiem?I com pots seguir tan present en la teva absència?Suposo que seguirem tal i com vas dir, vivint cada dia perquè si tot s’acaba, com a mínim haurem aprofitat cada moment.

Estimat Pere, dóna records al pare i a en Kiko...

Una abraçada