No ets el centre del món!!! (o la Intel·ligència sociològica)

A na Caterina, la meva referència d’intel·ligència sociològica.

“Tots partim de l’experiència subjectiva. De la mateixa manera que els bebès, som el centre de l’univers i ni tant sols entenem que altres persones tinguin perspectives diferents”

“La nostra comprensió esdevé més objectiva en la mesura en què depengui menys de les idiosincràsies dels nostres punts de vista, els nostres òrgans sensorials o els nostres esquemes conceptuals específics”

Julian Baggini “Cómo piensa el mundo”

“La Imaginació Sociològica [o Intel·ligència Sociològica] és la capacitat de connectar les preocupacions personals –coses que poden anar malament en la pròpia vida o que causen incomoditat o negativitat- amb qüestions socials, qüestions públiques o estructures socials. Trobar les arrels causals i prendre nota del que t’està passant a la teva vida, a la teva biografia està també condicionat, arrelat i té els seus límits i les seves capacitats de canvi en el temps actual i en la trajectòria del context més gran delimitat per la història, la societat, la cultura, la política i l’economia.” https://medium.com/swlh/how-to-develop-your-sociological-imagination-for-empathy-and-social-justice-2a6068800793

 

Estem condemnats a una vida social marcada per la síndrome post-telecinco? Hem d’acceptar com a vàlida qualsevol cosa dita i de qualsevol manera, simplement perquè és “l’opinió d’algú”? Hem de deixar que coses com l’educació, la salut o l’espai comunitari es decideixin a cop d’opinió i en funció del que crida més fort? Hem de renunciar a entendre, a conèixer, a respectar als que intenten pensar amb intel·ligència, als que intenten construir opinió a partir de les evidències científiques?

La intel·ligència es defineix moltes vegades com a capacitat d’adaptació als diferents elements que formen part del que considerem la nostra realitat. Parlar amb intel·ligència, així, suposaria estar el més a prop possible de la realitat per tal de poder definir-la bé i actuar de la millor manera possible. Relacionar-se amb intel·ligència, per altra banda, suposaria entendre’ns a nosaltres i als altres el millor possible per tal d’aconseguir arribar a enteses que afavorissin a les dues parts. Viure amb intel·ligència, finalment, suposaria acceptar la complexitat de la pròpia vida i intentar fer el que sigui el millor possible a cada moment, per a nosaltres i pels que ens envolten.

Tanmateix, els humans estem molt limitats en aquestes tasques per la nostra pròpia naturalesa. Tenim tendència a pensar que el que ens passa pel cap és la veritat i que el nostre punt de vista és el correcte. Tenim tendència a perdre de vista que la nostra perspectiva és això, precisament, la “nostra perspectiva”, fruit del nostre temperament, de la nostra generació, de les xarxes socials en les estem immersos i d’altres influències que no qüestionem ni tenim en compte.

Així, pensar en els problemes socials de manera intel·ligent és difícil. Si realment volem un futur digne pels nostres fills haurem de reconèixer que aquest dependrà de les nostres decisions avui, de la nostra capacitat per crear les millors circumstàncies possibles per la gent que haurà de viure en el món de demà. Haurem de pensar amb intel·ligència sociològica, tenint en compte quines són les forces que condicionen la nostra realitat social. Només així, partint de la realitat i no dels prejudicis que tenim cada un de nosaltres, podrem decidir el millor per a tots.

En aquest sentit, l’article de Jenny Justice, “How to Develop Your Sociological Imagination for Empathy and Social Justice”(gràcies Caterina pel suggeriment!!!) ens recorda que una Intel·ligència Sociològica (ella parla d’imaginació) serà aquella que tingui en compte els tres elements que està provat que condicionen la nostra realitat socioeconòmica (el quart l’afegeixo jo per la seva rellevància): 

·        el capitalisme liberal, basat en el creixement i en l’acumulació del capital (ara, a qualsevol preu passant per sobre de molts drets dels treballadors guanyats després d’un llarg camí i renunciant a la consciència ecològica)

·        el patriarcat, és a dir, la inèrcia de pensar en masculí per defecte, la inèrcia d’unes estructures socials i econòmiques marcades per la presència històrica del poder masculí (ara, amb partits i moviments polítics declaradament a favor del patriarcat i misògins, en contra de la igualtat de dret de les persones)

·        l’eurocentrisme blanc, és a dir, la tendència a donar per suposat que la normalitat i el poder són prototípics dels descendents dels blancs europeus (ara, amb partits i moviments polítics declaradament en contra de la immigració i amb declaracions xenòfobes per part de persones amb poder polític i econòmic).

·        l’heteronormativitat, és a dir, la inèrcia a considerar que, en matèria d’atracció interpersonal, la normalitat és heterosexual (amb un augment d’agressions a persones que no compleixen amb aquests estàndards).

Així, com m’explicava l’altra dia una clienta, quan la gent parla dels immigrants com una càrrega pel sistema, “les hauríem de recordar que la gent ve perquè aquí hi ha feines que nosaltres no estem disposats a fer pel preu que l’empresari de torn vol pagar. Si després depenen d’ajudes socials, no hauríeu de malparlar-los a ells, sinó a la manera de procedir d’aquestes grans empreses que s’estan carregant els drets, gràcies a que el sistema polític s’ha rendir a la lògica del capital”.

O, com em deia en Guillem, “hi hauria d’haver una manera per tal d’explicar les polítiques d’atenció als menors immigrants que ajudés a entendre quines avantatges té per les persones i pels nins implicats, evitant decidir quins centres i a on s’han d’ubicar en funció dels prejudicis de la gent”.

O, com m`explicava la meva filla, “no hauríem de creure en la suposada benedicció de la gestió privada de la sanitat, quan els diferents experiments que s’han fet no ha demostrat el seu valor i esdevenen excuses que usen partits conservadors per justificar la necessitat de privatitzar els serveis sanitaris”.

O, com m’explicava la meva germana, “la innovació educativa no hauria de ser producte d’experiments basats en la forma de fer les coses que en aquest moment sembla més atractiva pels nins o pels mestres. Hauríem de pensar que és el fons el que és important i basar-nos en evidències científiques que ens ajudin a formar persones que dominin eines com la lectoescriptura i el pensament crític”.

Bona intel·ligència sociològica!