La necessitat dels altres per construir la flexibilitat emocional

“La nostra capacitat de modular els sentiments comença quan un cuidador es fa càrrec de les necessitats corporals d’un infant. A partir del processament dels senyals sensorials i motrius, que apareixen integrades en un jo bàsic o mínim, broten el que anomenen “mentalitzacions corporeitzades” que progressivament condueixen a la nostra habilitat per a diferenciar entre el jo i els altres –un procés que no pot passar estant aïllats dels altres. Només podem adquirir un sentit del jo si ens relacionem amb altres persones i aquest es desenvolupa des de la infància a partir dels processos interoceptius corporals. Tenim la sensació de ser nosaltres mateixos quan ens relacionem amb els altres i ens distingim dels altres i, de retruc, la nostra habilitat per formar una frontera entre el jo i l’altra és una funció de la nostra habilitat de sentir les informacions interoceptives en els nostres propis cossos –aquesta és la novetat important de la seva aportació. Quan no es sent aquesta frontera perquè no s’ha format o ho ha fet malament es transforma en patologies psiquiàtriques” https://aeon.co/essays/the-interoceptive-turn-is-maturing-as-a-rich-science-of-selfhood

“Quan eres petit, qui et consolava quan ploraves?” demana la terapeuta i investigadora Sue Johnson als seus clients. Al darrera de la pregunta hi ha moltes suposicions: de petits necessitem els altres per tal de sobreviure, per tal d’aprendre a calmar-nos, per tal d’aprendre a regular les nostres emocions... A més, també al darrera de la qüestió hi trobem el fet que, sobretot en el terreny de les relacions íntimes, les nostres experiències de connexió interpersonal d’infància donen forma a les que tenim quan som grans.

En aquest sentit es manifestava l’altre dia un client que m’explicava els motius pels quals estava preocupat i trist i perquè no ho havia manifestat ni comunicat a la seva dona ni als seus pares: “Quin sentit té dir-los res sobre la meva tristesa? L’únic que aconseguiria seria fer-los estar malament”. Aquesta persona, diria John Gottman, ha viscut en una família amb una “filosofia emocional marcada pel rebuig”. En aquestes famílies es tendeix a mantenir ocults els sentiments, en especial els negatius. A més, el fet de no reconèixer les emocions dels seus membres fa que no donin massa guies ni consells sobre com regular-les.

Totes les famílies tenen la seva pròpia cultura i la seva pròpia filosofia de les emocions, explica Gottman. Si fem un esforç per recordar, podem establir la de la nostra família de referència contestant a una sèrie de preguntes:

·        La nostra família creia en la importància de que les persones entenguin els seus propis sentiments i els expressin als demés?

·        O era de l’opinió de que és millor que cada un es guardi els seus sentiments per ell?

·        Si algú estava molt feliç, podia expressar l'alegria lliurement o havia de controlar-la?

·     Si algú s’enfadava, ho podia dir o es considerava l’expressió de la ràbia com una ofensa que s’havia de castigar?

·        Es podia mostrar la tristesa o se’ns renyava pel fet d’estar melancòlics?

Les respostes poden fer-nos veure quina era la filosofia emocional de la nostra família i adonar-nos-en de fins a quin punt seguim ancorats a ella o si l’hem canviada. En tot cas, la consciència de la nostra pròpia filosofia emocional és la primera passa per canviar-la poder arribar a la flexibilitat emocional (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com/2018/09/et-veig-les-teves-emocions-les-teves.html).

Gottman ens diu que podem trobar quatre grups diferents pel que fa a la filosofia emocional familiar:

1.     La filosofia directiva suposa acceptar l’expressió de tots els sentiments, inclosos la ràbia, la tristesa o la por. En situacions emocionals, els membres d’aquestes famílies solen ajudar-se a resoldre problemes i a enfrontar-se amb els sentiments difícils.

2.     La filosofia de rebuig suposa mantenir ocults els sentiments, en especial els negatius i, ja que no es reconeixen, els membres d’aquestes famílies no donen guies ni consells per tal de gestionar-los.

3.     La filosofia liberal suposa acceptar l’expressió de certes emocions, però amb poca ajuda quan es tracta de gestionar emocions negatives com la ràbia, la tristesa o la por. Solen deixar que passin, simplement.

4.     La filosofia emocional de desaprovació coincideix amb la de rebuig en pensar que les emocions han de mantenir-se ocultes. Tanmateix, aquestes famílies van més enllà i poden arribar a mostrar hostilitat i a ser molt crítiques amb els membres que expressen emocions negatives.

Les famílies amb una filosofia emocional directiva responen de manera positiva als intents de connexió emocional dels seus membres, ajuden a identificar les emocions als altres i expressen la seva empatia. Al contrari que les liberals, les directives ensenyen a expressar els seus sentiments de manera adequada i eficient. Fixen límits a la conducta (“Pots dir que estàs enfadat i fer potadetes, però no tirar cosses”). Intenten que els fills es centrin en la resolució de conflictes i de problemes. I entenen que les emocions són informació sobre com ens afecten les situacions.

Les famílies amb una filosofia directiva solen tenir més paciència i ser més respectuosos i tolerants amb els membres que intenten afrontar sentiments difícils. Solen reconèixer les emocions, fent possible la connexió emocional, ajudant a acceptar “sentir el que es sent, pensar el que es pensa”, base de la flexibilitat emocional.

De quina família provens tu? 
Quina filosofia de les emocions vols que regeixi la teva vida íntima?