“Fins
que es va donar la revolució científica, la majoria de cultures no creien en el
progrés (...)
Quan
la cultura moderna va admetre que hi havia moltes coses importants que no
sabia, i quan aquesta admissió d’ignorància es va afegir a la idea de que els
descobriments científics ens podrien proporcionar nous poders, la gent va
començar a sospitar que, després de tot, el progrés real podia ser possible.
Quan la ciència va començar a solucionar un problema darrera un altre, moltes
persones es van convèncer de que la humanitat podria solucionar tots i cada un
dels problemes gràcies a l’adquisició i aplicació de nous coneixements. La
pobresa, la malaltia, les guerres, les fams, la mort mateixa, no eren el destí
inevitable de la humanitat. Eren simplement els fruits de la nostra ignorància”
Yuval Noah Harari “Sapiens”
El meu pare deia que
quan ets responsable d’una cosa, el pitjor que et pot passar no és no saber-la
fer, sinó no saber que no la saps fer. En aquest darrer cas, quan no reconeixes la teva ignorància,
empitjores el resultat amb un ego inflat, no deixant de fer el que realment no
funciona i, al final, en la majoria d’ocasions, donant la culpa dels errors als
altres.
El
reconeixement de la ignorància és, segons l’historiador Yuval Noah Harari, autor de “Sapiens”, el motor que va fer possible la revolució científica i, més tard, la
revolució industrial que va convertir a Europa en un conjunt de nacions
imperials. El nostre món globalitzat, la nostra destresa tècnica, la
creença en una humanitat compartida, són el resultat d’aquest procés.
Explica Harari, d’una manera amena i
entenedora, que els humans vivim en
societats que comparteixen ficcions. Els humans estem dotats biològicament
amb una sèrie d’habilitats que han evolucionat per a possibilitar la nostra
supervivència com a espècie. I, com a animals amb un cos relativament feble, la
nostra fortalesa i capacitat d’adaptació ens ha vingut de la nostra capacitat
de col·laborar com a grup. Els grups,
però, per la seva banda, necessiten
comunicar-se per a poder cooperar i coordinar accions que els portin a tenir
més opcions de sobreviure. I, per això, necessiten compartir un llenguatge i
unes creences per tal de poder entendre’s. El llenguatge i les creences
articulen les històries, les ficcions, que expliquen el que ens resulta
important com a humans.
La cultura és el marc
en el que, gràcies al llenguatge i a la interpretació del món, les persones
poden interactuar amb facilitat, sense haver d’aturar-se a cada passa per
explicar què volem dir exactament quan diem això o fem tal cosa (penseu si no
en el que passa quan ens hem d’entendre amb una persona d’una altra cultura i
la volem fer participar en una celebració autòctona). I, la cultura occidental, la que al final ha fet possible que pensem en el
concepte d’humanitat compartida per tots els éssers humans, és un producte del
reconeixement de la ignorància que va portar al llenguatge de la ciència, per
una banda, i del reconeixement de la possibilitat d’intercanvi de riquesa que
va portar al comerç entre diferents pobles, per una altra.
El cert és, però, que la pròpia cultura, les pròpies creences són
com l’aigua en el cas del peix: una cosa que ens permet circular però de la que
no ens adonem fins que ens trobem fora d’ella. Estem tot el dia fent
previsions del que passarà, donant per suposades coses que només tenen sentit
en la ficció en la que vivim, en la cultura que compartim amb les persones amb
les que ens relacionem. I no veiem, o ens costa molt veure-ho, que el que diem,
el que proposem està condicionat per la visió que donem per suposada.
En aquest sentit, l’altra
dia una mare em contava tota preocupada que, des de la mort del seu marit ha
pogut veure com naixia una història de ressentiment contada pel seu fill. El fill no deixa d’explicar-li que creu que
el seu pare, un home criat a la postguerra, havia fet un paper poc lluït a la
seva vida: no jugava massa amb ell, no parlaven massa, no havia passat massa
temps ni amb ell ni amb els seus germans. La dona està molt trista. No
entén com el fill no pot veure fins a quin punt el seu pare va lluitar per
donar-los una estabilitat econòmica que, en aquell moment, era difícil. Però el
fill, un pare amb les creences pròpies d’un pare d’ara, jutja al seu pare, un
home que tenia unes creences compatibles amb el que suposava ser pare als anys
setanta, amb els criteris propis d’un home actual. Resultat: inconsciència,
malinterpretació i patiment.
El
reconeixement del fet que contínuament estem interpretant la nostra situació en
funció de la nostra visió/ficció ens possibilitaria ser més curosos a l’hora de
prendre decisions o de jutjar la conducta dels altres. També ens possibilitaria
una cosa molt important: aprendre, canviar, evolucionar.
Per altra banda, evitaríem caure en solucions simplistes que, l’única cosa que
fan és empitjorar la situació.
En aquest sentit, no
puc deixar de comentar el tema estrella de les xarxes socials: Donald Trump i
la seva capacitat per a solucionar/generar problemes. Sembla que el nou
President dels Estats Units és un gran exemple del que estàvem comentant. Les
persones, realment, quan tenim una visió simplista dels problemes donem per
suposat que la solució també ha de ser simplista. Realment, com deia el meu
pare, no hi ha res pitjor que no saber que no saps...
Bona reflexió!
PS. Si voleu veure una
anàlisi interessant d’aquest fenomen i dels investigadors que el van descriure
per primera vegada aneu a l’enllaç http://nymag.com/scienceofus/2017/01/why-donald-trump-will-be-the-dunning-kruger-president.html?mid=twitter_scienceofus
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada