Què es necessita per viure una bona vida?

Robert Sidelsky i Edward Sidelsky han escrit el llibre “¿Cuánto es suficiente? Qué se necesita para una buena vida” Un d’ells és economista mentre que l’altra és filòsof i entre els dos intenten resoldre el dilema de com, a pesar de tenir una renta per càpita més alta que fa 30 anys, no hem aconseguit més felicitat. Les societats occidentals han posat en el centre dels seus objectius el creixement econòmic i, amb l’excusa d’aconseguir-lo, han desregulat els mercats. El problema ha vingut quan ens hem trobat que la cobdícia i l’avarícia sense fre d’uns quants han fet que la desigualtat sigui més gran que mai en les nacions desenvolupades.

Després d’explicar com s’ha produït aquest procés, els autors ens proposen centrar-nos en les coses que poden fer que realment arribem a tenir una bona vida. En primer lloc, hem de començar a considerar com viure la nostra vida com un objectiu. En segon lloc, i després de revisar diferents sistemes, conclouen que ens hem de centrar en set béns bàsics: 

• la salut, que implica vitalitat i energia i és sobre l’únic aspecte sobre el que els estats liberals adopten una postura definida,

• la seguretat, que es pot veure pertorbada per guerres, crims, problemes socials o econòmics; aquests darrers anys, per exemple, s’ha primat el rendiment econòmic per sobre de la seguretat en l’ocupació,

• el respecte, que no implica simpatia o admiració, sinó que pressuposa la dignitat com a persona i l’aplicació dels drets humans fonamentals,

• l’autonomia o personalitat, és a dir, la capacitat per a formular i dur a terme un pla de vida que reflecteixi el gust, el temperament i el concepte del que és bo per a cada un de nosaltres,

• l’harmonia amb la natura, que suposaria acceptar la necessitat d’entrar en contacte amb la natura per tal de, com a mínim, contrarestar els efectes adversos de la superpoblació urbana sobre la conducta i l’estat d’ànim,

• l’amistat, que inclou totes les relacions d’afecte sòlid, és a dir, a familiars i amics i, finalment,

• l’oci, és a dir, el fet de gaudir del temps lliure necessari per tal de fer coses que suposin una actitud activa i la posada en marxa d’habilitats pròpies i que, en definitiva, es fan pel simple plaer de fer-les.

Necessitem aquests béns per tal de viure una bona vida. I això es veu confirmat des d’un altre àmbit: el dels cuidats pal·liatius. El diumenge 10 de febrer sortia una ressenya sobre un llibre de Bronnie Ware al diari Ara, que parlava dels cinc penediments més freqüents quan les persones estem a punt de morir:

1. “Tant de bo hagués tingut el coratge de viure la meva pròpia vida i no la que esperaven els altres”. És el penediment més freqüent, segons explica Ware. Quan s'acosta la mort, la gent s'adona que no ha complert els seus somnis i ha d'assumir que ha estat per decisions que ells mateixos han pres o han deixat de prendre. És a dir, seguint la terminologia dels Sidelsky, no han fruit del bé de l’autonomia o personalitat i, per tant, no han aconseguit adoptar el seu propi pla de vida, quedant comdemnats a viure la vida dels altres.
2. “M'agradaria no haver treballat tant”. Les persones lamenten no haver estat prou pels seus fills quan eren petits. No han tingut èxit en fruir de la seguretat, perseguint una estabilitat econòmica que no arribava mai. Ni de l’amistat, en el sentit de dedicar temps a les relacions familiars i íntimes. 
3. “M'agradaria haver tingut la valentia d'expressar els meus sentiments”. Molta gent reprimeix els seus sentiments per evitar conflictes i arriba a la mort amb la sensació d'haver tingut una vida mediocre i amb sentiments d'amargor. En aquest cas, ens tornem a trobar amb una mancança dels béns de l’autonomia o personalitat i de l’amistat, per falta de temps, planificació i dedicació. 
4. “M'agradaria haver mantingut més el contacte amb els meus amics”. Els pacients que morien descobrien que havien deixat perdre amistats molt valuoses atrapats pel ritme del dia a dia. Una altra vegada, una falta de dedicació al bé de l’amistat. 
5. “M'agradaria haver-me permès ser més feliç”. Aquesta sensació és "sorprenentment comuna" entre els moribunds, segons Bronnie Ware, que assegura que la gent entén, quan ja és massa tard, que el benestar és una elecció, i que ells mateixos se l'han limitat. Aquest aspecte podria incloure tots els béns dels que parlen els Sidelsky (salut, seguretat, amistat, respecte, harmonia amb la natura, autonomia i oci) i que fan possible el que ells anomenen una bona vida.

Quina és la conclusió? Necessitem plantejar-nos en quin punt estem de la bona vida? Hem de reconsiderar les nostres prioritats? Estem enfocats a aconseguir aquests béns que fan que al final de la vida estem satisfets amb el que hem viscut?

El benestar emocional no és el que anomenem felicitat. El benestar emocional és el resultat de la constatació de viure una vida digna de ser viscuda, una vida amb sentit, entrega i passió. Els autors d’aquests llibres ens apropen a trobar el camí.