Tots hem sentit
a dir a determinades persones que no entenen el patiment de l’angoixa o de la
depressió. No poden imaginar quedar-se “enganxades” al passar pena. Han tingut
familiars o amics que han passat temporades angoixats, però, des del seu
benestar, no acaben d’entendre perquè no “se’n surten”.
Hi ha una certa
tendència a pensar que els móns de les persones que pateixen estan en un altre
lloc, un lloc al que nosaltres no anirem mai de visita. No acabem d’entendre
que visquin en un altre territori, amb un altre mapa i ho interpretin seguint
un altre codi. No acabem d'entendre que la seva visió del futur sigui negra i
incerta, cosa que els deixa paralitzats, sense saber massa bé què fer, pensant
que tal vegada és millor no fer res.
És difícil
imaginar una vida sense esperança, sense llum. Però existeix. I, a vegades, hi
ha llibres que ens fan entendre com es viu en aquests móns i ens apropen a la
seva experiència. Aquest és el cas de “Els dies sense fam” de Delphine de
Vigan.
Quan la vida ens
deixa espai per tal de ser el que som, de sentir el que sentim, vivim en un món
de connexió i el nostre cos és un instrument que fa possible actuar a favor del
benestar. Però en certes ocasions la combinació entre determinades
circumstàncies i la nostra manera prefixada de viure-les fa molt difícil poder
connectar amb les emocions que dibuixa el nostre cos. Així, la vinculació amb els altres esdevé de
cada vegada més costosa: quan no sabem el que sentim ens perdem en l’espai
que hi ha entre les persones. El resultat final és que no hi ha paraules que
permetin la comunicació, no hi ha perspectiva, no hi ha vida compartida. I els altres, els
espectadors d’aquesta desfeta, no saben què dir, de manera que la majoria
callen, fan com si no passés res o s’allunyen.
La protagonista
ens explica que “dejuna, ella se sentia
més forta, inaccessible.” El dolor emocional generat per la seva història
és tan gran que s’enganxa a controlar la gana. Així, sense voler, aquesta
adolescent ha anat fent créixer un personatge a dintre seu que, fins i tot quan
ha decidit tornar al camí de la vida, no calla. “Persegueix la Laure de maneres recargolades, la persuadeix de la seva
lamentable inutilitat, de la inevitabilitat de la recaiguda.” Però gràcies
al seu doctor, pot anar fent farcellets d’aquesta veu, de la por, de la buidor
que sentia que havia d’omplir amb totes les accions dirigides a controlar el
seu pes.
El món del
control de la gana, encara que als altres ens sembli absurd, és un món amb unes
regles molt clares, amb unes lleis simples de lluita contra les demandes del
cos. Dintre del caos generat pel patiment emocional extrem, genera ordre,
sensació d’objectius clars, alleujament per la sensació d’aconseguir fer "el que
s’ha de fer".
La Laure, la protagonista, durant el relat, es
troba entre dues aigües, “entre una
malaltia a la qual no pot acabar de renunciar del tot i un futur que encara no
és capaç d’entreveure.” Aquesta frontera confusa és la que els que vivim
fora d’aquests territoris no acabem d’entendre. No acabem d’entendre que la
Laure tingui por de tornar a la vida, lluny de l’única manera d’existir que ara
recorda. La malaltia ha esdevingut part de la seva identitat, controlant totes
les seves accions, assenyalant unes tasques clares a fer.
Gràcies al relat
de Delphine de Vigan podem veure que és possible passar a l’altra part de la
frontera. Ens fa entendre el procés com una sortida de la fosca, gràcies a la
connexió amb els altres. I, també, com una retrobada de l’esperança, gràcies a
la troballa de les paraules que posen nom al que sentim, al que ens passa.
Sense connexió amb els altres, no hi ha vida.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada