Les tres fases de la resposta a les amenaces

Les persones estem dominades per la recerca del plaer i l'evitació del dolor (vegeu l'entrada http://benestaremocional.blogspot.com.es/2011/11/motivacio-i-necessitats-basiques.html). Aquesta és l'herència dels mamífers, com també ho són els dos sistemes vitals bàsics que, de forma automàtica, sustenten aquestes conductes, les organitzen i les canalitzen. Aquests dos sistemes serien: El sistema d’inhibició conductual orientat cap a l’evitació (dedicat principalment a evitar el dolor) i el sistema de facilitació conductual orientat cap a l’aproximació (dedicat a la recerca del plaer).

El primer sistema, que jo a vegades anomeno d’alarma o d’evitació, va apareixent en la literatura científica amb diferents noms. En una pròxima entrada en parlarem amb la denominació “Cervell Pessimista”, seguint el llibre d’Elaine Fox “Una mente feliz”. Sigui quina sigui la denominació, tots els autors coincideixen en que els humans hem sobreviscut gràcies a ell, ja que ens avisa i programa respostes de supervivència de manera automàtica i inconscient, generant emocions negatives que ens empenyen a actuar de forma prefixada.

Aquest sistema, però, quan s’activa massa sovint o de manera exagerada, pot portar-nos a sentir-nos malament i pot encadenar-nos a estats d’ànim ansiosos, depressius o de ràbia. Les Teràpies Conductuals/Cognitives intenten trobar la forma de rompre cicles viciosos negatius. I per això, es necessita conèixer com es desplega aquest sistema de forma automàtica davant el que el cervell considera una amenaça o un obstacle.

Explica Joseph LeDoux (vegeu l'entrada http://benestaremocional.blogspot.com.es/2013/06/el-cervell-emocional.html), que existeixen una sèrie d’estratègies per a defensar-se dels perills que es conserven en tota la línia dels vertebrats: retirada, immobilitat, agressió defensiva o submissió. Les respostes de por presenten una correspondència funcional entre els homes i altres vertebrats. L’ordre, davant un perill, es conserva de la següent manera: sobresalt, orientació cap a la font del perill, paralització o fugida i atac.

Aquesta seria la primera fase de l’actuació del nostre sistema d’inhibició conductual, definida per l’activació automàtica de certes tendències cap a l’acció. Les persones, en funció del nostre temperament i dels hàbits apresos, tindríem més tendència a mostrar una o altra estratègia. Unes, ens retiraríem amb facilitat, mentre que d’altres es mostrarien més propensos a l’agressió. La immobilitat o passivitat seria pròpia d’unes altres, mentre que un grup mostraria conductes de submissió.

Aquesta primera fase és automàtica, encara que això no ho hem d’entendre com que estem condemnats a seguir el patró que ens marca. Encara que tinguem una tendència cap a l’agressió no podem justificar la nostra conducta agressiva com el resultat del nostre sistema d’inhibició conductual. De fet, la descàrrega dels programes d’actuació associats a les estratègies de la primera fase dependrà dels frens que posem. Així, la implementació d’una resposta constituiria una segona fase.

 D'aquesta manera, si en una primera fase se’ns activa el sistema d’inhibició marcant una tendència emocional, en una segona es podrien posar en marxa mecanismes de control que ens permetessin posar en marxa actuacions alternatives. Aquests mecanismes són els que explica Alison Gopnik en l’entrada http://benestaremocional.blogspot.com.es/2013/07/que-passa-amb-els-adolescents.html.

En una tercera fase, en cas de no haver descarregat el programa automàtic associat a la primera, podríem usar tècniques de resolució de problemes o de comunicació per tal d’aconseguir solucionar o superar el moment. Un exemple en seria la tècnica descrita en l’entrada http://benestaremocional.blogspot.com.es/2012/07/practicar-la-comunicacio-emocional.html.

Les emocions negatives associades al sistema d’inhibició són molt potents. Es descarreguen fàcilment i en uns 90 segons ens podem trobar que hem donat una resposta al problema. Tanmateix, en moltes ocasions una resposta ràpida no és adequada, ja que podem empitjorar la situació. I, en aquest cas, el fet de saber que podem planificar les respostes per tal de ser més estratègics, pot ajudar-nos a viure millor. Pot ajudar-nos a fer, no el que tenim ganes de fer, sinó el que ens convé d’acord amb els nostres valors. I, així, arribar al benestar emocional.