Les petites virtuts

Per a na Marta i en Fausto, mestres en les grans virtuts.

“Perquè les possibilitats de l’esperit són infinites”

“...perquè l’amor a la vida genera amor a la vida” Natalia Ginzburg “Les petites virtuts”

Natalia Ginzburg és una de les veus més singulars de la literatura italiana del segle XX. En un llibre d’assaig del 1962 es recullen una sèrie d’articles que va anar publicant entre el 1944 i el 1960 i que repassen aspectes com l’exili, la pobresa, la por, la maternitat, els canvis durant la vida i l’educació dels fills. En el darrer dels assaigs, les petites virtuts, reflexiona sobre quina és la millor manera d’educar els fills (trobareu una traducció castellana a l’editorial El Acantilado, una reimpressió del 2013).

“Pel que fa referència a l’educació dels fills, crec que no se les han d’ensenyar les petites virtuts, sinó les grans. No l’estalvi, sinó la generositat i la indiferència cap als diners; no la prudència, sinó el coratge i el menyspreu pel perill; no l’astúcia, sinó la franquesa i l’amor per la veritat; no la diplomàcia, sinó l’amor als altres i l’abnegació; no el desig d’èxit, sinó el desig de ser i de saber.

Tanmateix, gairebé sempre fem tot el contrari. Ens afanyem a ensenyar-los el respecte per les petites virtuts, fonamentant en elles tot el nostre sistema educatiu. D’aquesta manera triem el camí més còmode, perquè les petites virtuts no suposen cap perill material, ans al contrari, ens protegeixen dels cops de la sort. Ens oblidem d’ensenyar les grans virtuts i, tanmateix, les estimem, i voldríem que els nostres fills les tinguessin, però tenim l’esperança de que brotin de manera espontània en el seu ànim, un dia futur (...)

L’educació no és més que una certa relació que establim entre nosaltres i els nostres fills, un cert clima en el que floreixen els sentiments, els instints, els pensaments. Ara bé, jo crec que un clima inspirat per complet en les petites virtuts fa madurar insensiblement el cinisme, la por a viure. (...)

En les relacions amb els nostres fills, no serveix que intentem recordar i imitar les formes que usaren els nostres pares amb nosaltres. (...)

Nosaltres, doncs, no tenim autoritat, no tenim armes. En nosaltres, l’autoritat seria una hipocresia i una simulació. Som massa conscients de la nostra debilitat, massa melancòlics i insegurs, massa conscients de les nostres inconseqüències i incoherències, massa conscients dels nostres defectes; hem bussejat massa a fons en el nostre interior i hem vist en nosaltres massa coses. I com que no tenim autoritat, ens hem d’inventar una altra relació.”

Aquí, Ginzburg proposa el diàleg, però matisa que “és precís que ens revelem en aquest diàleg tal i com som: imperfectes, confiats en què ells, els nostres fills, no se’ns assemblin, que siguin més forts i millors que nosaltres.”

Sobre els diners aconsella que en lloc de donar importància als diners i ensenyar a estalviar, els hauríem d’ensenyar a gastar. Els nins haurien de tenir l’experiència de veure com se’n van de les mans. I, si tenim dificultats econòmiques, n’haurien d’estar al corrent, com “una invitació a sentir-se adults i responsables davant una cosa que ens pertany tant a nosaltres com a ells, una cosa no especialment bella o amable, sinó seriosa, perquè està lligada a les nostres necessitats quotidianes.”

La relació que cerquem és “Ser sobris amb nosaltres mateixos i generosos amb els demés: això significa tenir una relació justa amb els diners, ser lliure davant els diners.” Els diners no s’han de veure com un premi davant,  per exemple, els bons resultats a l’escola. Mesclar els diners “una cosa sense noblesa, amb una cosa meritòria i digne, com és l’estudi i el plaer pel coneixement” és un error, explica Ginzburg. “Elevant els diners a la funció de premi, de punt d’arribada, d’objectiu a assolir, suposa donar-li un lloc, una importància, una noblesa, que no hauria de tenir als ulls dels nostres fills”.

Els diners són el resultat d’un salari. Les tasques domèstiques no s’haurien de fer a canvi de diners, han de fer-se per tal de col·laborar en la vida familiar. Com puntualitza l’autora, si fem això, evitarem caure en la trampa dels càstigs i els premis. “...és millor que els nostres fills sàpiguen des de la infància que fer el bé no suposa rebre recompenses i el mal rebre càstigs, i que, tanmateix, és precís estimar el bé i odiar el mal, i no és possible donar una explicació lògica a això” (pensem que l’autora va viure l’exili per motius polítics durant la dictadura del general Mussolini).

“Acostumem a donar al rendiment escolar dels nostres fills una importància del tot infundada. I això no és sinó respecte per la petita virtut de l’èxit. Ens hauria de bastar amb que no quedessin massa enrere respecte als altres, amb que no els suspenguessin en els exàmens, però nosaltres no ens conformem amb això. Els exigim l’èxit, volem que satisfacin el nostre orgull. Si van malament a l’escola, o simplement no tan bé com ens agradaria, alcem immediatament entre ells i nosaltres la barrera del descontent constant. Adoptem amb ells el to de veu enfurrunyat i plorós de qui lamenta una ofensa. Llavors els nostres fills, avorrits, s’allunyen de nosaltres. O bé les recolzem en les seves protestes en contra dels mestres que no les han compresos, adoptem amb ells el paper de víctimes d’una injustícia. I tots els dies els corregim els deures, és més, ens asseiem amb ells quan els fan, estudiem amb ells les lliçons. En realitat, per a un nin, l’escola hauria de ser la primera batalla a la que ha d’enfrontar-se sol, sense nosaltres; des del principi hauria de quedar clar que és un camp de batalla seu, a on nosaltres només podem donar-li ajuda de manera ocasional i irrisòria. I si en ell pateix injustícies o és incomprès, és necessari fer-li entendre que no té res d’estrany, perquè en la vida hem d’esperar ser contínuament incompresos i ignorats, i ser víctimes d’injustícies, i l’únic que importa és no cometre nosaltres injustícies. 

(...) És fals que ells tinguin el deure, davant nosaltres, de ser aplicats a l’escola o de donar a l’estudi el millor del seu enginy. (...) Si sembla que malbaraten el millor de les seves energies i del seu enginy, allargats en el sofà llegint novel·les estúpides, o enfollits en un prat jugant al futbol, ni tan sols llavors podem saber si realment es tracta de malbaratament d’energia i d’enginy, o si també això, el dia de demà, en alguna forma que ignorem, donarà els seus fruits. Perquè les possibilitats de l’esperit són infinites. Però nosaltres, els pares, no hauríem de deixar-nos vèncer pel pànic al fracàs.”

Quina és la nostra funció com a pares? “Nosaltres estem per a consolar als nostres fills, si un fracàs els entristeix. Estem per a donar-los coratge, si un fracàs els ha mortificat. Estem per a baixar-los els fums, si un èxit les hi ha pujats. Estem per a reduir l’escola als seus humils i estrets límits; res que pugui hipotecar el seu futur, una simple oferta d’instruments, entre els quals és possible triar-ne un del que tal vegada, el dia de demà, puguin valer-se’n”

“El que hem d’apreciar realment en l’educació és que als nostres fills no els falti mai l’amor a la vida”  Què podem fer, com a pares, per tal de fomentar l’aparició d’una vocació? “El naixement i el desenvolupament d’una vocació requereixen espai, espai i silenci, el lliure silenci de l’espai. La relació que existeix entre nosaltres i el nostres fills ha de ser un intercanvi viu de pensaments i sentiments, i, tanmateix, ha de comprendre també profundes zones de silenci; ha de ser una relació íntima i, tanmateix, no mesclar-se violentament amb la seva intimitat; ha de ser un just equilibri entre silenci i paraules.  Nosaltres hem de ser importants pels nostres fills, però no massa. Hem d’agradar-los un poc, però no massa (...). Hem de tenir amb ells una relació d’amistat, però no hem de ser massa amics seus, de manera que no les resulti difícil tenir vertaders amics, als qui puguin contar coses de les que amb nosaltres no en parlen. (...) Hem de ser per ells un simple punt de partida, oferir-los el trampolí des del que podran fer el salt. I hem de ser allà per ajudar-los, si és que necessiten ajuda; els nostres fills han de saber que no ens pertanyen, però que nosaltres sí que els pertanyem, sempre disponibles, presents en l’habitació del costat, disposats a contestar com sapiguem a cada possible pregunta, a tota petició.”

Hem d’anar molt en compte en no deixar de banda la nostra pròpia vida. “[En cas de no tenir] una vocació o si l’hem deixada de banda i traïda, per cinisme o per la por a viure, o per un mal entès amor patern, o per qualsevol petita virtut que se ha instal·lada en nosaltres, llavors ens agafem als nostres fills com el nàufrag al tronc d’un arbre, pretenem enèrgicament que ens retornin el que els hem donat, que siguin absolutament i sense sortida possible tal i com volem que siguin, que obtinguin de la vida tot allò que ens ha faltat a nosaltres. Acabem per demanar-los tot allò que sols pot donar-nos la nostra vocació (...)”

L’única possibilitat que tenim, com a pares, de ser-los d’ajuda en la recerca d’una vocació és “tenir nosaltres mateixos una vocació, conèixer-la, estimar-la i servir-la amb passió, perquè l’amor a la vida genera amor a la vida”

Bona reflexió!!!