El dolor és inevitable, el sofriment és opcional

"Així, les emocions són el resultat d’un procés. No són com el que es veia a la, per altra banda fantàstica, pel·lícula “Del revés” (InsideOut). Les emocions no són estructures que el cervell descarrega automàticament en funció de la situació. Les nostres emocions canvien amb la gestió que en fem, amb la història que anem construint a mesura que vivim. Coses tan senzilles com acceptar l’activació fisiològica com a excitació del sistema, en lloc de veure-la com a que estem nerviosos, poden fer que la nostra vivència del moment sigui completament diferent." http://benestaremocional.blogspot.com.es/2016/01/la-construccio-de-lansietat.html

En el capítol final del llibre “Why Therapy Works”, Louis Cozolino revisa les aportacions de Buda per a arribar a acceptar el dolor com a part de la vida, sense que això suposi viure patint. Com diu l’autor. “EL DOLOR i LA VIDA són una unitat. Hi ha el dolor del naixement i el dolor d’aprendre que no pots protegir el teu fill del dolor. Més tard apareix el dolor de fer-se vell, de morir i deixar els nostres fills enrere. I això en el millor dels casos. Com tractem amb el dolor de la vida és un reflex de la profunditat del nostre món interior, de la nostra resiliència i un element central del nostre caràcter”.

Buda, en el seu camí cap a l’alliberació va descobrir el que ara la ciència confirma: mentre el dolor és inevitable, el patiment és un producte de la nostra ment. Això significa que com experimentem i vivim les nostres vides dependrà de com usem les nostres ments. Un dels elements que ens poden ajudar en això, segons Cozolino, és recordar que encara que el dolor sigui inevitable, sempre és transitori, sempre s’acaba en un moment o altre.

El que Buda ensenya és que molt després que el dolor hagi passat, el patiment es pot convertir en un hàbit del cervell i un programa de la ment. El fet de quedar enganxats a les nostres pèrdues, als nostres rancors i als desaires soferts, fan que el dolor transitori es transformi en una vida de patiment. Com explica Cozolino, aquest fet és descobert per cada generació de terapeutes de qualsevol orientació teòrica.

Quedar enganxats al dolor, suposa en el fons, quedar bloquejats pel sistema d’alarma, en vigilància contínua, intentant que l’objecte del nostre suposat dolor no torni fer-nos mal. Tanmateix, com els que pateixen ansietat ens demostren, aquesta estratègia no funciona: no voler que passi una cosa suposa vigilar que no passi aquesta cosa, el que suposa, de retruc, viure parant atenció a aquesta cosa i a qualsevol indici de que pugui tornar a aparèixer. La vida es suspèn per tal de poder vigilar la possible presència del que els pot fer mal. Aquestes persones no viuen, es preocupen.

La manera de no patir sempre per la por al que ens fa por és aproximar-nos al que ens angoixa per tal d’aconseguir desactivar l’amígdala i el sistema nerviós simpàtic (els components del circuit de la nostra resposta de l’alarma, vegeu http://benestaremocional.blogspot.com.es/2013/11/el-sistema-dalarma.html). A més, Cozolino proposa activar paral·lelament un altre procés: per tal de combatre el dolor s’han de combinar respostes de ràbia i de vulnerabilitat. Personalment, crec que aquesta funció la pot fer l’autocompassió, una combinació d’autocura i empatia.

Cozolino ens recorda que el patiment pot fer-se el centre de la nostra vida com a resultat de l’evitació. L’evitació sempre és l’element central en els processos d’angoixa. De fet, evitar l’evitació és el que es cerca sempre per tal de poder sortir del cicles viciosos por>>evitació>>més por>>més evitació. Aquest és l’element central de les anomenades teràpies d’exposició: l’afrontament de les pors, el procés pel qual el patiment es desfà i només quedà el dolor que, de retruc, es difumina a mesura que es recupera una vida plenament viscuda, la pròpia vida.

Cozolino, finalment, enumera les aplicacions del missatge de Buda a la teràpia (amb una modificació pròpia en els punts tercer i quart):

1.- S’ha de fer un reenquadrament de l’evitació de l’ansietat i la por i convertir-la en curiositat. La manera seria convertir-se en detectiu emocional i preguntar-se que hi ha al darrera de la por. Hi trobarem ràbia, ressentiment, por a l’abandonament i molts de malentesos que condicionen la nostra ment. Hi trobarem les respostes d'alarma enquistades... (vegeu http://benestaremocional.blogspot.com.es/2016/01/la-construccio-de-lansietat.html)

2.- S’han d’afrontar els elements dolorosos. Acceptar el dolor forma part del camí que ens pot portar lluny del patiment. No passa res per experimentar emocions negatives. Ens hem de permetre sentir el que sentim i veure com ho superem. Tot espassa... (vegeu http://benestaremocional.blogspot.com.es/2015/11/afrontar-les-pors-per-poder-viure-les.html)

3.- Practicar l’autocompassió. No hem de deixar que la ment ens mantingui en un cicle de por i d’automaltractament. Hem de fer que pari. Hem d’accepta que el dolor és simplement dolor i que forma part de la vida. No és culpa nostra. Ens hem de donar el dret al benestar (vegeu http://benestaremocional.blogspot.com.es/2016/05/gestionar-el-benestar-el-poder-de.html).

4.- Compartir els propis sentiments de la manera més respectuosa possible amb les persones implicades. Sempre que sigui possible has de treballar el perdó, la reconstrucció de les relacions. Només així pots alliberar-te de les traves del ressentiment que ens mantenen en el camí del sofriment (vegeu http://benestaremocional.blogspot.com.es/2015/06/sobre-el-perdo-i-la-importancia-del.html).

Bona pràctica!!!