Estimat Pere, records des de Lleida…

El cap de setmana passat vam volar cap a Lleida. El clan dels germans Vicens Bauzà, amb la baixa d’en Joan per operació de “prosta”, vam partir cap a Lleida a la graduació de na Laura. Ens van reforçar l’expedició na Petra, en Vicenç, el teu fillol Miquel i el teu cunyat gran. I vam parlar. I vam menjar. I vam beure. I vam pensar en tu. I vam parlar de tu. I vam aguantar els moments crítics tal i com ens va ensenyar la padrina Paula, parant el ruixat fins que passava la plorera...

Estimat Pere, no sé si saps que ens fas molta falta... Sempre, però sobretot quan hi ha aquestes coses. No podíem deixar de dir que t’hauria agradat molt la graduació. Haguessis fruït de ser-hi, de veure la cara de por/plaer/satisfacció/pena/alegria/enyor/orgull/tristor de na Laura, de sentir com s’acabava un cicle... Haguessis fruit del teu orgull de pare davant la trajectòria d’una criatura que no només s’ha esforçat i ho ha aconseguit, sinó que ha arribat a l’inici de la maduresa amb els elements que definirien a una gran persona: autocontrol, coratge, fam de coneixement i sentit de la justícia. Haguessis destacat la diferència entre la gent que hi era per marcar territori, en pla “estem amunt”, i les persones com na Laura que miren on van amb la sensibilitat de qui sap que és una privilegiada i que, a partir d’ara, ha de retornar a la comunitat part del que se li ha donat, amb empatia i compassió.

Estimat Pere, amb na Bàrbara ens vam mirar el just, mirant de no plorar, per saber que pensàvem el mateix, que ens adonàvem de com haguessis apuntat a la teva agenda el nom de les tres jovenetes que van cantar, que estàvem segures de com t’hagués agradat, de com haguessis respirat la música, el lloc, l’emoció...Si hi haguessis estat, el teu compromís amb la llengua t’hagués fet pensar molt en com perdem la normalitat, en com canviem de llengua per acabar, tanmateix, havent de sentir comentaris sobre “no sé perquè aquesta gent ha de parlar en català....”

Estimat Pere, vam fer el que vam poder per a passar aquests dies i aconseguir que na Laura no es sentís sola. Tu saps que les persones són insubstituïbles i que el teu lloc al seu univers sempre hi serà, encara que el teu cos ens fallés (tu saps de que et parlo, ja ho vas viure amb en Kiko i el pare...). Vam intentar ser-hi, acompanyar na Laura, convivint amb la pressió de saber que la tristesa seria una companya més del moment i que nosaltres també la sentiríem, i l’hauríem d’acceptar com a penyora d’aquests dies...

Estimat Pere, ara, que ja hem passat pàgina, que hem pogut deixar enrere aquesta cerimònia que ens feia tanta por, que la vida continua i que veiem que na Laura va fer, una altra vegada, de valenta, he de dir-te que t’estimem, que t’enyorem, que parlem de tu i que les coses que ens passen moltes vegades ens parlen de tu i ens recorden a tu. Sempre viuràs mentre visquem.

Una abraçada