La bèstia grisa interior

“Animal, lent i trist animal, no vius sols recordes...” Aquesta és la frase, d’un poema de Vicent Andrés-Estellés, que em va venir al cap després de que l’agost envestís amb la seva càrrega emotiva. El meu germà complia anys aquest mes i va morir vuit dies després de fer-ne quaranta-quatre. I quan s’acosta el principi de mes comença a sorgir la bèstia grisa de la pena i col·lapsa la fluïdesa, deixant el cos adolorit, pesat, lent i trist. Al principi no saps què passa. Ho atribueixes al cansament, a la calor. Però després, carregada altra cop de records, admets que una altra vegada t’ha sorprès la bèstia, la que et deixa amb una respiració superficial i amb la sensació de tenir uns músculs rígids i pesats.

Ara fa dos anys i, segons els estudis, s’acompleix el primer pas del cicle del dol. Hem passat dues primaveres, dos aniversaris, dos Nadals,... La vida ens comença a donar moments de treva, el cos torna a ser gairebé el d’abans; però quan arriba una altra vegada una data significativa, la bèstia grisa imposa el seu criteri i ens torna a deixar sense alè uns quants dies. Sempre passa així, sense avisar, i a tots ens agafa desprevinguts. Puc sentir molta gent que em conta el mateix, però sempre sorprèn la força del cop i, per un moment, tornem a tenir por, por de no saber seguir amb la vida que s’ha anat imposant, amb la nova vida que hem anat construint.

Només podem viure una vida plena si estem presents. I la presència suposa acceptar el que passa, tal com és, sense defensar-nos-en. Però la tendència natural a evitar el dolor s’imposa de forma inconscient i la lluita genera patiment i ràbia. Acceptar la mort o l’absència d’algú estimat, en alguns moments, ens sembla un acte de renúncia, un acte de covardia. Però la realitat ens recorda la fragilitat de la vida i ens fa veure que el que ens sembla tan estable és el fruit d’una negació, la de que perdem perquè tenim, la de que morim perquè vivim, la de que patim perquè estimem...

Ara, des de la poca distància que donen aquests dos anys, acceptem que la vida ens ha canviat per sempre i que aquesta bèstia grisa no se n’anirà. Sabem que s’adorm i que si la sabéssim deixar anar de tan en tan tot seria menys dolorós. Però encara ens agafa desprevinguts i la vida intenta contenir-la i, amb aquest intent, ens perdem en la lluita que fa patir els nostres pobres músculs. He de confessar-ho: encara no acabo de tenir clar que el meu germà petit no tornarà. El meu cap ho sap, la meva capacitat reflexiva ho confirma, però la bèstia grisa em descol·loca, em torna a deixar perplexa i em recorda que mai entendre la idea de no ser-hi.

Com deia el meu pare, la vida ha de continuar pels que queden, encara que així convertia la nostra existència en un acte de responsabilitat cap als demés. I, des del primer moment, vaig sentir que el seu plantejament seria el meu i que jo continuaria la meva vida intentant ser algú millor per la meva parella, pels meus fills, per la meva família, pels meus amics, pels meus clients...

Però encara hi ha una bèstia grisa dins meu i reclama el seu territori cada aniversari, cada vegada que sent el seu buit en la família que teníem... Suposo que la lliçó d’acceptar-la i viure-la tal com és encara no l’he acabada d’aprendre. Però, com deia el meu pare, el temps sempre corre a favor nostre...