Agnès o viure sense estar present

Agnès, protagonista de la novel·la “La dona veloç” escrita per n’Imma Monsó, és una psiquiatra que, a part de viure tota una sèrie de relacions complicades, viu en contra del temps, intentant guanyar temps, esgarrapar uns segons per tal de no perdre’ls i sentir l’angoixa d’haver-los malgastat. És una dona veloç, sempre pensant en la propera activitat, sempre fent una sèrie de coses de manera simultània, exultant quan arriba a la multitasca més exagerada.

Agnès és la nostra antiheroïna, una persona que mai està present, que no pot obrir-se a l’experiència i acceptar el que va passant. Una persona en moviment constant, no es sap massa bé cap a on. Una persona que mesura totes les experiències en funció del temps que consumeixen i que no pot permetre’s perdre el temps ni tan sols en les relacions.

Aquesta falta d’atenció, d’obertura, la porta a viure en el seu món, amb teories que es confirmen a elles mateixes sense l’oportunitat de que la realitat les falsegi. Als seus quaranta llargs, se n’adona de la seva manca de criteri pel que fa als seus judicis sobre la seva pròpia família. Agnès té una sèrie de creences sobre els seus pares, el seu germà i, inclús, sobre el seu amant que es demostren, després de que deixi de banda el control del temps per tal de tenir una conversa autèntica amb una figura important del seu passat, del tot falses.

No era la mare tal com ella pensava? No estava el pare en un estat de permanent malestar per la seva falta de capacitat d’estimar? Era el seu germà el que ella realment recorda? Quan Agnès deixa entrar la realitat a la seva vida, se n’adona que no poder viure el moment genera una ficció que no ens deixa connectar amb els demés i tampoc permet obrir-nos a les coses tal i com són.

Els humans som generadors de ficcions. Ens contem històries a nosaltres mateixos sobre els nostres orígens, els nostres fantasmes, les nostres pors. I, a vegades, aquestes històries amb una gran coherència interna, no ens deixen formar part i fruir de la nostra pròpia realitat. Aquestes històries, lluny de fer fàcil la connexió amb els demés, ens aïllen dels altres, no permeten la fluïdesa de sentir el que senten i de sentir que ens senten. Tot passa a estar filtrat pels esquemes que hem anat generant durant els anys.

L’Agnès representa el contrari de viure amb una actitud oberta, amb presència. No és conscient de les seves maniobres defensives, de la seva pròpia solitud, del domini que exerceix sobre ella el relat que ha anat construint. Només rompen aquest tancament les setmanes que passa amb la seva neboda i la conversa amb l’amic de la família. I, gràcies a ells dos, descobreix la compassió i la connexió autèntica.

Estar oberts a la realitat, ésser conscients de les nostres pròpies cabòries ens permetrà viure d’acord amb els valors que considerem importants per tal d’articular la nostra vida. Una vida que passa aviat. Una vida que no podrem viure sense estar presents. Una vida que volem amb sentit, entrega i passió.