Practiquem prou la compassió?

Acceptar les emocions suposa adonar-se’n de la seva aparició i deixar que facin el seu camí, encara que a vegades decidirem deixar-les anar ràpidament o altres quedarem en el seu àmbit d’acció. Acceptar les persones suposa adonar-se’n de les seves qualitats, dels seus defectes, de les seves particularitats i deixar que siguin el que són, i, en tot cas, ajudar-les a manejar els seus problemes i a ser el que poden arribar a ser.

En el món del benestar emocional hi ha la certesa de que l’important no és tant que et diguin que t’estimen com que et sentis acceptat pel que ets i, així, et sentis estimat pel que ets. En el cas dels més petits, resulta molt difícil que acceptin els seus sentiments o les seves peculiaritats si els seus cuidadors no ho fan. Si t’enfades i et diuen que no està bé, t’estan dient que no està bé el que sents. La intel·ligència emocional ens faria adonar-nos de que el problema no és l’emoció, sinó la seva expressió, és a dir, com fem saber el que sentim.

Lluitar contra les emocions negatives té un efecte paradoxal: aquestes agafen força i es poden convertir en les protagonistes de la vida de les persones que volen fer-les desaparèixer. Fins i tot, quan algú vol tranquil·litzar la teva angoixa i no l’admet com a natural davant el que està passant (la malaltia d’un familiar, el dol per un ésser estimat, la por a perdre la feina,...), només aconsegueix que l’angoixa es converteixi en la protagonista de la teva vida o, pitjor, que la teva frustració doni lloc a una angoixa primària (causada pel problema) aclaparada per una reacció emocional secundària de ràbia o una altra de culpa (causades per la reacció de la persona davant el teu problema).

En moltes ocasions, en la pràctica clínica em trobo amb la necessitat d’explicar que la Psicologia Positiva no fa referència al fet de pensar sempre en positiu, sinó que es dedica a estudiar quines són les eines que fan que tinguem una vida més plena. La Psicologia Positiva no ens dirà mai que no acceptem les emocions negatives; a l’inrevés, ens farà entendre que l’única manera de deixar enrere la por, la tristesa o l’angoixa és acceptar-les com a part natural de la vida.

Es sap que les autoafirmacions positives en moltes ocasions són contraproduents: provoquen més malestar a mig termini. Es sap que amb les emocions negatives hem de seguir el mateix camí que amb les altres emocions: acceptar-les i canalitzar-les. Però suposar que si una persona està preocupada pel resultat d’unes proves mèdiques amb una alta probabilitat de notícies negatives el que li falta és “ser positiva” i, per tant, el que hem de fer és obviar la preocupació i centrar el nostre esforç en donar perspectives positives és un malentès que, bàsicament, el que ocasiona és més patiment.

Deixar espai per l’angoixa del que pateix, escoltar, validar la seva experiència, pot posar-nos al límit de les nostres habilitats. No ens queda més remei que deixar de banda el nostre malestar i habilitar un espai segur en el que l’altra persona pugui sentir la nostra empatia. Deixar espai als altres suposa que el protagonista de la conversa és l’altra persona, no nosaltres i els nostres consells. Deixar espai als altres suposa que la seva angoixa no rebrà, per part nostra, una reacció negativa. Deixar espai als altres suposa entrar en el món de la compassió.

I, en la compassió, no es tracta de ser positius, es tracta de ser realistes, es tracta de copsar la humanitat compartida, d’acceptar que sentim el que podem sentir i que les emocions no són més que una valoració global de com ens afecta una situació. Així, les nostres emocions no són bones o dolentes; són les nostres, les que tenim en el moment en que les tenim. Són fragments de vida, elements que ens informen de com vivim el que ens ha tocat viure.

Practiquem prou la compassió?