La pena, el dol i l'aigua salada

“La cura per a qualsevol cosa és l’aigua salada: suor, llàgrimes o la mar” Isak Dinesen (Karen Blixen) “La inundació de Nordeney”

“Pels que pateixen un dol, el temps transcorre amb un altre ritme, les estacions, els dies, les hores i els minuts s’alenteixen com si la mateixa terra girés més lentament. La pèrdua inclina el plànol de la nostra existència. És una experiència desorientadora, un terratrèmol emocional capaç de trastornar les referències de la brúixola en la nostra navegació durant el que ens queda de vida en absència de la persona estimada”. Amb aquest paràgraf, Giovanni Frazzetto descriu el dol en el seu llibre “Cómo sentimos”.

El dol és una emoció intensa que, en realitat, s’ha de considerar un procés. Frazzetto diu que al principi és impetuós i després es calma, madura. Però, en moltes ocasions, no és així: al principi és contenció, dolor que impregna el cos, que paralitza tota vida. Només gràcies al temps i a l’aigua salada, tal com es proposa a la cita inicial, es torna més real, quan el cos s’allibera de la seva reacció defensiva i ens permet l’expressió dels pensament i de les emocions.

En moltes ocasions, quan la vida es trastoca completament i s’ha de tornar a aprendre a viure, al principi no es pot plorar a pler. El cos no s’estova fins que no ha passat un temps i després, envesteixen les llàgrimes en el moment que menys esperes, de darrera d’un record, d’una melodia, d’una associació de paraules... La pena està allà, com una aigua retinguda, esperant escolar-se pel forat més petit. I, encara que fa mal, plorar “renta” la pena.

Acostumar-nos a que una persona ha deixat d’existir constitueix un esforç increïble. El cervell ha de desaprendre la seva presència física i deixar d’anticipar el seu espai en el nostre univers emocional. Tots els sentits s’hi han d’acostumar. Hem de tornar a teixir les xarxes neurals que utilitzàvem per tal de percebre aquesta persona. La seva absència ens envolta. Per això, cada cultura té els seus propis rituals per tal de navegar per aquesta etapa de presència de l’absent. Necessitem el dol i els seus rituals per tal de tornar ocupar un espai de realitat. Però cadascú necessita els seus propis rituals, en funció del seu caràcter i de la seva història.

Quan ens falta suport per a expressar la pena a la nostra manera, quan creiem que les persones de la nostra xarxa no fan el que necessitem o el que esperàvem, hi ha el perill de que la pena es transformi en ràbia i el dolor s’empantanegui en ella. Si esperes que aquell amic vingui i deixi espai a la teva pena i ell, pels seus motius, no troba el moment o la manera de fer-ho, el dol pot complicar-se amb la decepció, pot tenyir-se de malestar, de rancor. I et pots perdre. I pots perdre l’amistat.

Sento contínuament històries d’aquestes. I jo n’he viscut alguna. Entenc que el dolor, quan és tan intens, ha d’escolar-se per algun lloc. Hi ha moments en els que la ràbia t’alleuja, fa sentir que encara hi ha alguna força en el teu interior, et desbloqueja. Però el preu és molt gran. Perds el temps darrera de greuges que no són tal com els sents i et converteixes, per via dels teus raonaments, en una víctima doble: de la teva pèrdua i de la persona que t’ha decebut.

No vull bloquejar la pena. No vull victimitzar-me. Caminaré, suaré, ploraré, aniré a la mar. Pensaré, compassivament, que tots fem el que podem, que la gent que no ha vingut, que no ha acudit, té les seves raons. Pensaré en les seves històries. Pensaré en les meves pròpies limitacions. Miraré d’entendre que el que demano no és evident, no és fàcil. Recordaré que tots enfrontem l’angoixa amb les nostres pròpies eines. I agafaré el que hi ha, el que em puguin donar. I ho agrairé.

I després, seguiré plorant, fins que l’aigua retinguda en la meva ànima pugui fluir. Tal vegada, en el meu cas, hauré de suar per tal d’estovar la meva carn i que el meu cos permeti que la pena flueixi. Però ho faré. I seguiré agraint tot el que ara tinc, agraint que pateixo perquè he tingut... I seguiré estimant, intentant amb totes les meves forces vibrar a la mateixa freqüència de les persones que estimo i m’estimen.