La ira i altres emocions

“Un costum esquimal ofereix a una persona enrabiada alleujar-se caminant en línia recta pel paisatge fins que es treu l’emoció del seu sistema; el punt en el qual la ràbia és conquerida es marca amb un pal, com a senyal de la força o la longitud de la ràbia”  Lucy Lippard, “Overlay”

Gioanni Frazzetto, en el seu llibre “Cómo sentimos. Sobre lo que la neurociencia puede y no puede decirnos acerca de nuestras emociones”, explica que la ràbia apareix quan el que passa no és el que volíem que passés. “Expressem ràbia si ens sentim maltractats, si ens sentim menyspreats, si alguna persona ens ofèn o quan no volem o no podem tolerar una certa conducta. La ràbia també és por cuirassada. Funciona com una reacció de defensa, preventiva, abans de que se’ns pugui fer mal. La ira pot ser impulsiva i espontània, expressar-se en explosions breus i agudes, però també pot ser silenciosa i premeditada, lúcida i controlada”

La ira ens posa a prova, ens indueix a reflexionar sobre com respondre a la frustració. Ens planteja interrogants sobre valors i opcions i, per tant, de naturalesa ètica, moral i conductual. La ira podem reprimir-la i reconduir-la gràcies a la tasca que fa una estructura del cervell, el còrtex prefrontal (CPF). Quan aquesta zona no funciona bé, ens costa molt completar una tasca, som indiferents al fet que les coses siguin bones o dolentes i no podem reprimir la ira.

Com deia el filòsof grec Aristòtil en la seva “Ètica a Nicómac”, qualsevol persona pot enrabiar-se, però expressar la ira en el to adequat, en el moment oportú i amb un propòsit just, exigeix un judici curós i un toc de virtut. És una habilitat que hem de començar a practicar de petits, quan hem d’aprendre a reaccionar davant les primeres formes d’injustícia –quan algú ens molesta o ens pren una cosa que és nostra a l’escola, per exemple-, que seguim polint a l’edat adulta i que, amb sort, ens permet arribar a un cert nivell de saviesa, encara que, com diu Frazzetto, mai acabem d’aprendre.

Si la ira està justificada, aprendre a expressar amb claredat les seves raons fa que les relacions millorin i condueix a solucions saludables que beneficien a les parts implicades (en cas contrari, quan deixem passar l’ofensa sense parlar-ne podem trobar-nos amb grans problemes, vegeu http://benestaremocional.blogspot.com.es/2012/11/la-cara-obscura-del-perdo.html). Com explicava Leslie Greenberg en un llibre editat amb S. Paivio, les emocions quan s’expressen de forma adaptativa ens ajuden a resoldre conflictes: “La vergonya adaptativa conduirà a la consciència del desig de pertinença, el dol als processos d’elaboració de la pèrdua, la inseguretat al reconeixement de la necessitat del vincle i del suport, la solitud a la necessitat de sentir-se en contacte, i el dolor a l’alliberació, l’alleujament i a la reorganització dels processos (...) La ira adaptativa inicia la reconstrucció d’una energia interna que ajuda a superar els obstacles. La tristesa adaptativa permet retirar-se i recuperar-se o sortir per tal d’aconseguir el benestar, que aporta calma i capacita per a contactar amb el món i entrar en acció”.

Encara que el nostre cervell és el substrat físic de les nostres accions, arribem a ser el que som a través del que vivim. Frazzetto parla de la teoria del neurocientífic Steven Rose que veu a les persones com a organismes vius que construeixen les seves trajectòries vitals en el temps i en l’espai, a partir de la seva biologia. Rose reconeix el poder dels gens, però també explica la importància dels condicionants ambientals que ens permeten anar construint la nostra pròpia vida. Aquestes construccions són el que ell anomena “línees vitals”. 

En aquest sentit, en l’article http://www.theguardian.com/science/2015/mar/19/do-your-genes-determine-your-entire-life?CMP=share_btn_tw, es presenta el cas de bessones idèntiques, separades al seu naixement, que semblen tenir una vida amb problemes molt semblants; però les seves línees vitals, al final, acaben per ser molt diferents. Tal vegada, inicialment, fan males tries, però la capacitat de reacció d’una persona i el suport que rep de la seva xarxa familiar fan que el resultat final sigui bo per una d’elles, en contrast amb tots els problemes personals i de salut que arriba a tenir l’altra.

Bona reflexió!