“Un costum esquimal ofereix a una persona
enrabiada alleujar-se caminant en línia recta pel paisatge fins que es treu
l’emoció del seu sistema; el punt en el qual la ràbia és conquerida es marca
amb un pal, com a senyal de la força o la longitud de la ràbia” Lucy Lippard, “Overlay”
Gioanni
Frazzetto, en el seu llibre “Cómo sentimos. Sobre lo que la neurociencia puede
y no puede decirnos acerca de nuestras emociones”, explica que la ràbia apareix
quan el que passa no és el que volíem que passés. “Expressem ràbia si ens
sentim maltractats, si ens sentim menyspreats, si alguna persona ens ofèn o
quan no volem o no podem tolerar una certa conducta. La ràbia també és por
cuirassada. Funciona com una reacció de defensa, preventiva, abans de que se’ns
pugui fer mal. La ira pot ser impulsiva i espontània, expressar-se en
explosions breus i agudes, però també pot ser silenciosa i premeditada, lúcida
i controlada”
La ira ens posa
a prova, ens indueix a reflexionar sobre com respondre a la frustració. Ens
planteja interrogants sobre valors i opcions i, per tant, de naturalesa ètica,
moral i conductual. La ira podem reprimir-la i reconduir-la gràcies a la tasca
que fa una estructura del cervell, el còrtex prefrontal (CPF). Quan aquesta
zona no funciona bé, ens costa molt completar una tasca, som indiferents al fet
que les coses siguin bones o dolentes i no podem reprimir la ira.
Com deia
el filòsof grec Aristòtil en la seva “Ètica a Nicómac”, qualsevol persona pot enrabiar-se, però
expressar la ira en el to adequat, en el moment oportú i amb un propòsit just,
exigeix un judici curós i un toc de virtut. És una habilitat que hem de
començar a practicar de petits, quan hem d’aprendre a reaccionar davant les
primeres formes d’injustícia –quan algú ens molesta o ens pren una cosa que és
nostra a l’escola, per exemple-, que seguim polint a l’edat adulta i que, amb sort, ens
permet arribar a un cert nivell de saviesa, encara que, com diu Frazzetto, mai
acabem d’aprendre.
Si la ira està
justificada, aprendre a expressar amb claredat les seves raons fa que les relacions
millorin i condueix a solucions saludables que beneficien a les parts
implicades (en cas contrari, quan deixem passar l’ofensa sense parlar-ne podem
trobar-nos amb grans problemes, vegeu http://benestaremocional.blogspot.com.es/2012/11/la-cara-obscura-del-perdo.html). Com explicava Leslie Greenberg en
un llibre editat amb S. Paivio, les emocions quan s’expressen de forma
adaptativa ens ajuden a resoldre conflictes: “La vergonya adaptativa conduirà a
la consciència del desig de pertinença, el dol als processos d’elaboració de la
pèrdua, la inseguretat al reconeixement de la necessitat del vincle i del
suport, la solitud a la necessitat de sentir-se en contacte, i el dolor a
l’alliberació, l’alleujament i a la reorganització dels processos (...) La ira
adaptativa inicia la reconstrucció d’una energia interna que ajuda a superar
els obstacles. La tristesa adaptativa permet retirar-se i recuperar-se o sortir
per tal d’aconseguir el benestar, que aporta calma i capacita per a contactar
amb el món i entrar en acció”.
Encara que el
nostre cervell és el substrat físic de les nostres accions, arribem a ser el
que som a través del que vivim. Frazzetto parla de la teoria del neurocientífic
Steven Rose que veu a les persones com a organismes vius que construeixen les
seves trajectòries vitals en el temps i en l’espai, a partir de la seva
biologia. Rose reconeix el poder dels gens, però també explica la importància
dels condicionants ambientals que ens permeten anar construint la nostra pròpia
vida. Aquestes construccions són el que ell anomena “línees vitals”.
En aquest
sentit, en l’article http://www.theguardian.com/science/2015/mar/19/do-your-genes-determine-your-entire-life?CMP=share_btn_tw, es presenta el cas de bessones idèntiques, separades al
seu naixement, que semblen tenir una vida amb problemes molt semblants; però
les seves línees vitals, al final, acaben per ser molt diferents. Tal vegada,
inicialment, fan males tries, però la capacitat de reacció d’una persona i el
suport que rep de la seva xarxa familiar fan que el resultat final sigui bo per
una d’elles, en contrast amb tots els problemes personals i de salut que arriba
a tenir l’altra.
Bona reflexió!
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada