El fatalisme estoic o aprèn a acceptar el teu destí

“Com una parca bé cavil·la

Teixint la tela per demà.

La Balanguera fila, fila,

La Balanguera filara...” La Balanguera

“Queixar-se és la sal de la infelicitat. I com més es queixa algú, més motius és capaç de trobar per queixar-se. Un avantatge de les queixes és que són contagioses: a vegades, gràcies a la nostra iniciativa podem fer que els altres també es queixin. Però hem de començar per nosaltres mateixos: ens hem de criticar per qualsevol cosa, ja que així també serem capaços de criticar els altres”

“La clau de la infelicitat no està en el dolor, si no en la seva gestió. Si acceptés el dolor com a part de la vida, podria ser feliç. Si no l’acceptés, podria entrar en una fase de lluita contínua contra la realitat i, així, amargar-se, patir i sentir-se víctima de les circumstàncies. S’ha d’encarar amb el món i dir “no!”, lluitant contínuament contra el que passi en la seva vida. Només així serà desgraciat” https://benestaremocional.blogspot.com.es/2013/04/normal-0-21-false-false-false-es-x-none_13.html  

Font: Google

Els romans antics creien que tots tenim un destí, que ens ve marcat per tres deesses, anomenades Parques: Cloto que és la que teixeix la vida, Laquesi que la mesura i Atropos que la talla. Fessin el que fessin, els romans pensaven que no podien escapar del destí teixit per les tres Parques.

En aquest sentit, l’estoïcisme romà recomanava el fatalisme com a mesura per arribar a viure una bona vida. Qualsevol negació de l’existència d’un cert destí, proclamava Marc Aureli, ens allunyarà de la joia estoica i ens deixarà més a prop de la pena, la ràbia o l’angoixa. Epictet, parafrasejat després per Shakespeare, ens recordava que havíem de tenir molt clar que “som simplement actors d’una obra escrita per un altre”, per les Parques. No podem triar el nostre paper, però el podem fer, i l’hem de fer, el millor que sapiguem.

De la mateixa manera que es diu que “no està millor qui més té, sinó qui sap conformar-se”, Epictet ens recorda que hem d’aconseguir voler que les coses passin tal com passen. Es tracta d’una variant de la reestructuració cognitiva, la capacitat per a reenquadrar la situació, de manera que en lloc de sentir que la vida ens està tractant injustament, hem de veure la situació com un repte de la que en sortirem amb noves destreses, com la primera passa que fem cap al creixement personal.

El fatalisme estoic sempre s’ha d’aplicar al passat. El passat no es pot canviar. Hem d’acceptar el que ve com a part del que havia de ser. El passat s’ha de deixar anar. Se n’ha d’aprendre d’ell i s’ha de deixar anar. No fer això ens pot condemnar a dies perduts cavil·lant “si hagués...”, “si no hagués...” Lluitar en contra del que ja ha passat es pot convertir en una trampa, en una transformació del que era un dolor inevitable en un patiment més terrible. Quan s’accepta el dolor, el patiment esdevé opcional.

El que està passant, ràpidament esdevé part del passat. Una vegada que faig una cosa, he d’aprendre a acceptar-la com a part de la realitat del que havia de passar. No servirà de res plànyer-se. Podem passar els dies desitjant que les nostres circumstàncies siguin diferents, però això suposarà viure en un estat constant d’insatisfacció, en un estat de malestar permanent. O podem aprendre a viure de manera plena el que hi ha, acceptant el moment. Només així podrem viure una vida amb joia.

El fatalisme defensat pels estoics, explica Irvine, és l’altra cara de la moneda de la visualització negativa: en lloc de pensar en el que podria ser pitjor, hem d'aconseguir NO pensar en el que podria anar millor. Quan apliquem el fatalisme al passat i al present renunciem a comparar el que ha passat i el que passa amb altres alternatives. Quan apliquem el fatalisme aconseguim viure el moment i, acceptant-lo, fer-lo més tolerable.

Deixar córrer el passat i acceptar les circumstàncies del present pot aconseguir que l’energia la invertim en aconseguir que el nostre futur estigui marcat pels nostres valors. Els estoics ens recorden que hem d’aprendre a canalitzar el nostre futur fent coses que estiguin d’acord amb el que fa que la nostra vida sigui valuosa. El fatalisme no s’aplica al futur. El futur, en certa manera, és nostre. Gràcies a que hem aconseguit ser realistes respecte a les circumstàncies i a que ens hem compromès amb els nostres valors.

Aquesta és la tercera gran eina de la caixa d’eines dels estoics: el fatalisme. Deixa anar el passat. Accepta el teu present. Encamina el teu futur fent el que els teus valors et dictin.

Continuarà...

PS. Alerta amb les teràpies que ens ancoren al passat. Alerta amb les teràpies que busquen “culpables”. Centrem-nos en el que hi ha per fer possible el que suposa arribar a tenir una vida amb sentit, entrega i passió...