El dolor del rebuig

 

 

 

Com diu Guy Winch en el seu llibre “Primeros auxilios emocionales”, el rebuig és un dels patiments emocionals més intensos i tots l’hem d’afrontar alguna vegada en la nostra vida. Normalment, subestimem el dolor que ens provoca. De fet, les ferides que deixa són quatre: un dolor molt intens perquè afecta al nostre sistema de creences, encén la nostra ràbia, mina la nostra confiança i la nostra autoestima i desestabilitza el nostre sistema primari de pertinença.

El dolor que ocasiona el rebuig ens curtcircuita i no ens deixa pensar de forma lògica. A més, s’encén la ràbia, deixant a moltes persones tancades dins un marc mental de venjança. Per altra banda, el dolor fa que passem a sentir el rebuig de forma excessivament personal i, de retruc, que ens centrem en els nostres defectes, generalitzem de forma incorrecte o encetem una autocrítica personal sobre com hauríem d’haver actuat. Finalment, el rebuig ens posa en guàrdia pel fet que amenaça la nostra necessitat de sentir-nos acceptats pels demés.

La perspectiva sobre el rebuig canvia quan analitzem les causes reals que hi ha en la majoria de casos que es donen. Per exemple, en el cas del rebuig amorós, veuríem que la gent deixa a la seva parella per diferents raons que, gairebé mai, tenen a veure amb els defectes sobre els que es capfica la persona que el pateix. Poden rebutjar-nos per falta de “química” (no acabem d’encaixar amb un model inconscient del que és atractiu per aquella persona), per problemes amb les relacions (falta de compromís, problemes d’autoestima) o per no coincidir en el moment vital (a l’altra persona no li ha arribat el moment de posar-se a tenir una relació seriosa). En tot cas, el rebuig en sí no té a veure amb alguna característica de la persona rebutjada.

En el cas del rebuig laboral, aquest sol estar relacionat amb el perfil que es cerqui a l’empresa o amb les necessitats del lloc de feina. Inclús quan passa en casos en què la persona ja està a l’empresa i es sent exclosa de reunions o decisions, el rebuig es sol deure a dinàmiques relacionades amb l’organització i a la pròpia cultura interna i no a les característiques personals del membre que es sent rebutjat.

En el cas del social, hi intervenen idees com el que es pensa sobre l’exclusivitat de les relacions (podem tenir amics a part del cercle íntim sense que aquest es senti exclòs?), del grau d’intimitat que les dues parts volen assumir, del nivell de compromís que poden assumir o dels temes pels quals cada una de les parts s’apassiona. A vegades, el nostre cercle social se n’adona abans que nosaltres mateixos de la nostra evolució.

Com conclou Guy Winch, en la majoria de casos interpretem el rebuig en clau personal quan és un resultat circumstancial. Hem de recordar que en moltes ocasions el nostre grup social de referència es dóna per casualitat, pel fet d’haver coincidit fent determinades coses. Mentre que moltes amistats tenen una certa continuïtat, altres desapareixen quan canviem d’hàbits. I, amb el temps, en trobem unes altres.

De totes maneres, hem d’estar preparats pel dolor del rebuig i no l’hem de menystenir quan el passen els altres. Hem de recordar que els humans no som gaire bons a l’hora d’entendre el dolor dels altres, a no ser que haguem passat per situacions semblants. I quan ens enfrontem amb el dolor, hem de fer l'esforç de connectar-nos a la nostra xarxa de suport.

Bona reflexió!