Els antídots de les fantasies: les realitats

Els antídots per a les fantasies són les realitats. I les realitats presentades per la doctora Browne ens intenten recordar que cada persona és el resultat d’unes expectatives i d’unes maneres de fer consolidades per la seva història. Imaginar una solució màgica no fa que les coses vagin millor. Les fantasies ens allunyen de la possibilitat de viure una vida plena, amb respecte cap a nosaltres mateixos i cap als altres. L’acceptació de les realitats fa possible la construcció de relacions satisfactòries, amb nosaltres mateixos i amb els altres.

Les realitats presentades en el seu llibre són:

• Mai li digui a algú una cosa que ja sap, del tipus: “No trobes que has engreixat i que t’aniria bé fer règim?”. Donar consells, en moltes ocasions, a part d’inútil, és contraproduent. Convé pensar que el fet de tenir una informació no fa que sigui necessari compartir-la, a no ser que la persona a la que la donem se’n pugui beneficiar realment. Convé pensar, de forma honesta, en la raó per la qual volem dir el que anem a dir. Convé pensar sobre el que nosaltres hem sentit quan algú ens ha dit una cosa desagradable de la qual, evidentment, ja en teníem notícia.

• Les nostres expectatives davant una situació són nostres, no tenen res a veure amb l’altra persona.  No acceptar això, ens porta a esperar dels altres coses que no estem disposats a demanar, però sobre les quals els altres no en tenen idea. Curiosament, la frustració per les expectatives no complides ens porta a la hostilitat, el dolor i el desacord en les nostres relacions personals, amb la parella, els fills, els amics, la família. Només esser conscients de les nostres expectatives pot salvar-nos de la decepció.

• Has de tenir cura de tu mateix per tal de poder cuidar als altres. Ningú pot oferir allò que no té. O, dit d’una altra manera, no és generós qui vol, sinó qui pot. I, en aquest cas, poder fa referència a estar prou bé per a llegir bé la situació i comportar-se de forma altruista.  Hem de recordar, però, que la dependència és esgotadora, tant per qui dóna com per qui rep i hem d’assegurar els nostres sentiments de competència deixant prou espai mental i temps per a cuidar-nos. Hem de saber què volem i  ho hem de saber demanar; curiosament, això ens convertirà  en més generosos i simpàtics, inclús en els moments de conflicte.

• Som responsables del que fem, no del que sentim. Els pensaments i els sentiments, simplement, passen. El que defineix una mala persona són els seus actes. Hem de tenir clar que pensament i acció són dues coses diferents: les accions són controlables, els pensaments no. Les bones persones també tenen mals pensaments. El que marca la diferència pel que fa a les persones no són els pensaments, són els actes. Sabem, en moltes ocasions, el que estaria bé que féssim. El que passa és que fer-ho és, a vegades, complicat. En lloc d’autoflagel·lar-nos pel que ens ve al cap o de queixar-nos pel que no fem, hauríem de trobar la forma de  no deixar-nos dur pels impulsos o de no quedar paralitzats per les nostres pròpies queixes. La responsabilitat per la nostra pròpia vida és, exclusivament, nostra. En el fons, tots tenim el mateix objectiu: aconseguir que la nostra vida tingui sentit. I ho podem fer en funció de la nostra capacitat per saber qui som i qui volem ser, i de conèixer les nostres fortaleses i debilitats. Com més ens coneixem, més podem fer amb el que ens ha tocat. La nostra vida és nostra.

• El romanticisme és el verí del nostre segle. La idea d’una passió sense fi i d’una relació sense conflictes és la causa de la majoria dels fracassos en les parelles. Volem creure que l’amor ve sense esforç, és espontani, instantani i independent del treball de saber com realment som i de conèixer bé a l’altra persona. Les fantasies ens porten a no fer res mentre somniem desperts. La realitat és fer el millor que podem amb el que tenim. En cas que el que tenim no sigui el que volem, o ho hem d’arreglar o ho hem de deixar anar.  I, per decidir això, ens hem de conèixer bé a nosaltres i a l’altra persona.

• Mal camí, travessar-lo aviat.  Però per a fer possible això, hem d’acceptar el dolor necessari. Hem d’assumir la responsabilitat de la nostra pròpia vida i no fer el que ens fa ganes si, a llarg termini, ens conduirà a un dolor més gran. Compte amb l’amor a primera vista, que ens du a mantenir una relació amb un estrany; compte amb el que diem quan acaba una relació, el món és molt petit i tot torna; compte en no confondre les relacions professionals amb les personals; compte amb els canvis impulsius (de parella, de feina, de companyia telefònica o de sistema de calefacció); compte amb les descàrregues verbals, amb els insults, amb determinats consells; compte amb el que contes sobre els altres, l’únic que han de fer els demés per tal de fer-te quedar fatal és repetir el que has dit; compte en deixar-se anar pensant que ningú ho sabrà, tot s’arriba a saber; compte amb no ser consistents amb les criatures per tal de mantenir una suposada pau, condueix a una falta de caràcter; compte en creure en dietes breus i miraculoses. En el fons, el que estem dient és que la disciplina significa considerar les conseqüències i decidir si volem assumir-les. Tots som projectes en construcció, però els nostres resultats depenen de les nostres decisions i del nostre esforç. I, sobretot, d’aprendre dels nostres errors; com diu Browne:  “sense remordiments no desenvolupem un codi moral, sense por no comprenem les conseqüències, sense ressentiment no entenem les nostres relacions amb els demés”.

• Cada persona té les seves raons per fer el que fa. No veure aquesta connexió entre comportament i pensament no vol dir que no existeixi. En moltes ocasions en la nostra vida, si ens en volem sortir amb les relacions, haurem d’actuar com a detectius que es troben amb els fets i busquen el mòbil que hi ha al darrera. El que passa és que, com en les investigacions, intentar llegir el pensament no funciona; hem de, gràcies a l’observació, identificar la lògica que hi ha en la conducta de l’altra persona. I, també, acceptar les nostres raons i els nostres sentiments encara que ens incomodin, per tal de poder fer el que trobem que hem de fer i no el que ens sentim impulsats a fer. Hem de recordar que, encara que moltes vegades no podem arribar a entendre-les, les persones tenen les seves raons.

• No podem controlar el que passa, però sí la nostra forma de respondre. Som els arquitectes del nostre benestar; per això, no ens queda més remei que renunciar a les lamentacions, a les queixes i al repartiment de culpes. Per a estar bé hem de decidir estar-hi. Tal vegada, la nostra família sigui conflictiva, la nostra cultura sigui repressiva i el nostre cercle social ens faci sentir incòmodes. Però podem acceptar les coses que funcionen i tenim la capacitat per deixar de banda aquelles que ens fan patir gratuïtament. Tenim opcions, potser no les que voldríem, però en tenim. Depenem del que fem. I la clau de la nostra conducta està en nosaltres mateixos. En descobrir qui som i en què ens volem convertir.

El benestar emocional passa sempre per acceptar la realitat i per fer el que sigui possible amb ella. Les fantasies suposen una perillosa pèrdua de temps i de recursos, ens allunyen d’una vida autodirigida pel sentit, l’entrega i la passió, elements que són fills de les nostres decisions personals i del nostre esforç.