Inventem relats per
tenir la il·lusió de que controlem coses que no són controlables. Inventem
relats, en certa mida, perquè no podem evitar-ho. I el to del relat, el seu
optimisme, ve marcat des de la nostra infància i ens dóna una sensació de
continuïtat històrica.
La memòria, el que
recordem, però, no és un dipòsit estàtic: de fet, els records es construeixen a
mesura que els anem recordant. Les coses que
anem vivint poden canviar el record d’una cosa que va passar fa temps. Reconstruïm
els nostres propis records, anem adaptant-los al nostre relat. En la majoria de
casos, intentem inconscientment quedar com els “bons” i analitzem la realitat
des de la nostra perspectiva.
Em fascinen les
històries de persones que estan fent coses que en cas de que hi estigués
implicada qualsevol altra persona ho trobarien moralment reprovable, però que
justifiquen la seva conducta en base a les seves bones intencions. Això explica
que no hi hagi relació, com explica Gazzaniga en “¿Qué nos hace humanos?”,
entre el raonament moral i la conducta moral activa. La conducta, en contrast
amb el raonament, està molt influenciada pel context i és el resultat de la
percepció de la situació. La percepció és densa i inclou captar l’escena,
assignar-hi un significat, avaluar-la i assistir a la generació d’una emoció
que duu una tendència d’acció associada (és a dir, que ens empeny a actuar
d’una manera concreta).
La conducta moral
depèn, bàsicament, de les emocions morals: vergonya, culpa, ressentiment,
orgull,.. Venim al món amb un cervell cablejat amb una sèrie de preocupacions
morals: justícia/reciprocitat, dany/cura, autoritat/respecte, puresa/fàstic,
grup excloent/lleialtat. Cada cultura dóna més o menys importància a cada una
d’aquestes cinc preocupacions. Cada cultura treballa les emocions relacionades
amb aquestes preocupacions de forma diferent, generant un codi moral de
conducta propi. I ho fa, de manera molt eficient, no a través del raonament i
la memorització, sinó de les vivències que anem acumulant en les nostres
interaccions amb els membres dels grups que anem freqüentant: família, amics,
escola, feina, comunitat,...
Així, sempre se’ns
havia aconsellat filosofar per tal d’aconseguir l’excel·lència moral; però ara,
l’anomenada visió intuicionista, ens proposa interaccionar, relacionar-nos i conviure amb els altres. Com explica Brooks
en “El animal social”, són els costums i les pràctiques el que ens poden ajudar
a reforçar les nostres millors intuïcions i a inculcar hàbits morals. Aquests
hàbits estan fets de coses com les regles de protocol, de la destresa per
mantenir determinades converses, de com solucionar assertivament els conflictes
i els desacords, de com acomplir rutines de feina, de ser amables amb els
altres o de fer bona cara a pesar de les nostres crisis personals. Hem
d’exercitar els “músculs” morals per tal d’enfortir-los. Hem d’aconseguir
“ajustar” els nostres hàbits morals gràcies a la reflexió sobre la nostra
conducta, la pràctica de "bones" conductes i, sobretot, generar xarxes de relacions i entorns que
enforteixin les nostres facultats morals.
A més, sempre hem
de recordar que malgrat no haver escollit la nostra cultura, el nostre país, la
nostra genètica, la nostra família i les circumstàncies socials que ens hem
trobat, SÍ podem triar el nostre relat, que, implícitament, indica quin és el
paper que volem jugar en el nostre món i és el que el cervell utilitza per tal
d’organitzar les percepcions de les situacions que ens toca viure. I, recordem,
les percepcions organitzen les emocions i aquestes, per la seva banda,
organitzen la nostra conducta.
Tal vegada el
benestar emocional no estigui relacionat amb el que ens dóna la vida, sinó amb
la fermesa amb la que lluitem pel que considerem important i la dignitat amb
que afrontem el que ens va passant. O no?
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada