Seguir el procés d'aprendre cada dia

“No se sabe nunca cuando se nace: el parto es una simple convención. Muchos mueren sin haber nacido; otros nacen apenas, otros mal, como abortados. Algunos, por nacimientos sucesivos, van pasando de vida en vida, y si la muerte no viniese a interrumpirlos, serían capaces de agotar el ramillete de mundos posibles a fuerza de nacer una y otra vez, como si poseyesen una reserva inagotable de inocencia y de abandono.” Juan José Saer “El entenado”

Viure plenament és una assignatura complicada. Si en lloc de comptar anys comptéssim experiències, la vida esdevindria estranya, amb anys que passarien com a dies i dies que passarien com a anys... Tenim tendència a col·locar-nos en zones de confort, instal·lats en les nostres rutines, amb por a complicar-nos, a equivocar-nos. De fet, amb els anys, determinats trets temperamentals passen a condicionar-nos més, com si el fet d’acomodar-nos fes que deixéssim d’intentar aprendre coses noves, d’abordar hàbits nous que ens facin apropar-nos a la persona que ens agradaria arribar a ser (vegeu l’apunt que es fa del pes dels gens a http://theconversation.com/why-nurture-is-just-as-important-as-nature-for-understanding-genetics-30231).

No es tracta d’acumular activitats a la babalà o de pensar que la vida és com un carnet que com més ple de coses està millor és. De fet, si estem massa ocupats, mai no tindrem prou temps per a comprovar els perills i les meravelles del món que ens envolta. Fer massa coses pot donar com a resultat el no conèixer les nostres potencialitats i ens pot convertir en persones amb una rígida concepció sobre nosaltres mateixos i, així, en humans que han perdut la capacitat de créixer.

Tanmateix, es tracta de guanyar flexibilitat, de saber superar les limitacions que ens dóna el fet de suposar que tots els altres tenen la mateixa manera d’afrontar i veure les coses que nosaltres, de saber superar les limitacions que ens imposa la falsa sensació d’estabilitat d’un suposat “jo” que no canvia. Però per això, cal afrontar la vida pensant-la com un projecte en el que s’hi ha de trobar sentit per tal d’entregar-s’hi amb passió.

Sobre aquest tema escriu una entrada Maria Popova (vegeu http://www.brainpickings.org/index.php/2014/08/15/john-gardner-failure/). L’autor sobre el qual fa el comentari, John Gardner, explica “Paguem un alt preu per la nostra por a cometre errors. És un obstacle potent pel creixement. Assegura que la nostra personalitat es vagi limitant i dificulta l’exploració i l’experimentació. No hi ha aprenentatge sense dificultat i sense ensopegades. Si vols seguir aprenent, hauràs d’acceptar el risc d’equivocar-te –tota la vida. És tan simple com això.”  

El camí que proposa Gardner, en paraules d’avui, seria el camí de l’acceptació, de la compassió i, a partir d’aquí, de l’amor. Només arribarem més lluny si som capaços de deixar de jutjar pel resultat i passar a centrar-nos en el procés. El procés marca camins de creixement, ens permet aprendre gràcies als nostres errors, ens permet veure les errades com a oportunitats per a la renovació.

Som humans, un reguitzell d’òrgans, músculs i pell, amb un cervell que intenta adaptar-se, dissenyat per aprendre i per sobreviure. Tots som iguals i, al mateix temps, diferents. Iguals en la nostra humanitat, diferents en el caràcter, en les nostres potencialitats. Tots hem de seguir el nostre procés, un procés que se’ns mostra a mesura que el fem. Només podem arribar a la saviesa si seguim en moviment. La saviesa no és un estat estàtic, no és l’estat del qui ja ha arribat, del qui ha guanyat. La saviesa és moviment, és procés, és flexibilitat. La saviesa ve de la presència.

Hem de seguir amb els ulls oberts, aprenent cada dia dels altres i de nosaltres mateixos, donant gràcies de l’oportunitat de viure una estona més, de compartir una estona més amb les persones que estimem i intentant valorar cada passa que ens permet construir-nos com a persones.