dissabte, 16 d’agost de 2014

El jove que apuntava a la lluna



En el camp del camí cap al benestar emocional sempre s’han distingit dues formes bàsiques: una “hedònica” que es representa per la suma de les experiències positives d’una persona i una altra “eudaimònica” que és el resultat de la recerca de sentit i significat i de la lluita per propòsits que van més enllà de la simple gratificació. Ambdues dimensions del benestar estan profundament implicades en la biologia humana i l’evolució. L’hedònica motivaria adaptacions psicològiques i fisiològiques bàsiques i l’eudaimònica motivaria capacitats culturals i socials més complexes.

Sabem que el benestar emocional en general està directament relacionat amb la salut i la longevitat. Tanmateix, en un article recent, Barbara Fredrickson i col·laboradors indiquen que, encara que les dues dimensions del benestar poden influenciar-se una amb l’altra, el benestar eudaimònic pot predir un patró més favorable d’expressió genètica del sistema immunològic que l’hedònic. D’aquesta manera, la discussió filosòfica de quina seria la dimensió que permetria una bona vida, en el sentit d’una llarga i saludable vida, ens vendria resposta pels resultats fisiològics estudiats i assenyalaria com a candidata a l’opció eudaimònica. Viure una vida amb sentit, entrega i passió seria més saludable que viure una vida abocada a aconseguir acumular plaers (de fet, els resultats indiquen efectes adversos en aquest darrer cas).

En aquestes dades pensava quan vaig assistir a la cerimònia de graduació del meu fill gran. A part dels parlaments de les autoritats, dos dels alumnes, una al·lota i un jove, en Rai, s’havien presentats voluntaris per tal de fer el discurs pertinent. Ella va començar recordant el camí recorregut, el canvi que havien pogut experimentar gràcies a totes les persones que havien anat coneixent, a tots els sabers als que havien accedit, a totes les ajudes que havien rebut. Ell va encetar la seva part amb una història que, aproximadament, deia:

Això era i no era, ja fa molts anys, un rei que tenia una filla. Quan la princesa va ser casadora, el rei va convocar a tots els joves de la contrada i va prometre que el que guanyés una determinada prova, aconseguiria el vist i plau per a casar-se amb la princesa i governar el regne. Al costat del castell del rei hi havia un riu i el repte consistia en aconseguir tirar una llança a l’altra banda. L’expectació era màxima i durant tot el dia van anar arribant els joves i els observadors. Hi havia anat gent de tot el regne i de les terres properes. Les qualitats atlètiques de tots els pretendents resultaven evidents a primera vista. I així, va transcórrer bona part de la jornada fins que, en un moment determinat, va arribar un jove que no semblava massa dotat pel tir. Els altres, amb el cansament acumulat de tots els intents, van deixar-lo passar, amb l’expectativa d’aconseguir unes rialles fàcils a costa seva. El jove alt i prim va anar a buscar una llança i sense deixar-se intimidar per tota la gent que semblava pendent del resultat, va iniciar la seqüència de tir. Va tirar. I la llança, davant la sorpresa de tota la gent, va arribar a l’altra banda. Després del silenci inicial es va produir un estrèpit de crits d’admiració. Tampoc això va semblar canviar l’estat d’ànim del jove. Va limitar-se a quedar-se dret, mirant a l’aire, pensatiu. El rei va proclamar la seva victòria i ell va agrair-li el reconeixement. Tanmateix, ell seguia seré i algú se li va acostar i li va preguntar: “No estàs content? Has vençut, has llançat la llança a l’altra vorera del riu!”. Ell va respondre que sí, que estava content. Però, va aclarir, “jo apuntava a la lluna...”

Després de contar aquesta història, va suggerir que sortissin al món pensant que “o guanyem o aprenem” i que el que havien d’aprendre, com en el cas del jove llançador, és a aspirar al millor. Estarem satisfets de nosaltres mateixos, va dir, si, cada dia, després de la nostra jornada ens proposem respondre a la pregunta “He estat el millor professional que puc ser?  i no deixem mai d’aspirar a contestar que sí la majoria de les vegades.

Tota una lliçó de benestar eudaimònic gràcies a la recerca d’una vida plena de sentit, entrega i passió.

Gràcies Rai!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada