divendres, 1 d’agost de 2014

Aprendre a dir "no"



Per a l’extraordinària A.

Per a moltes persones dir “no” a una demanda o petició resulta molt difícil. De fet, en moltes ocasions, he pogut veure com el fet no saber negar-se a fer una cosa dóna lloc a una escalada de problemes que acaba amb una explosió de ràbia (“ja no puc més, estic fart de que em facin l’abús!!!”) o amb una implosió d’impotència, malestar i, fins i tot, tristesa (“és per demés, sempre acabo amb la sensació de que no se’m valora...).

Per què, en determinades ocasions veiem el negar-nos com una tasca tan complicada? Les causes últimes poden ser diverses (vegeu http://zenhabits.net/say-no/), però entre elles en podríem destacar:


  • Voler ajudar. El fet d’intentar ser amables tot el temps possible pot fer que s’intenti ajudar sempre que es trobi amb l’ocasió, sense calibrar el cost i arribant a autoperjudicar-se. 
  • Por a ser grossers o desconsiderats. Pot ser que ens trobem que confonguem el fet de reafirmar les nostres necessitats amb el fet de ser grossers o desconsiderats. 
  • Sentir la necessitat de ser sempre agradables. A vegades, per tal de no alienar-se del grup i amb la creença de que s’ha de mostrar un acord total, diem que sí a qualsevol petició i ens neguem el dret a considerar la proposta en funció de les pròpies necessitats. 
  • Por als conflictes. En moltes ocasions, determinades persones diuen sí a una petició davant la por a que l’altra s’enfadi i els rebutgi. Aprenen a evitar qualsevol conflicte. Sense voler, aprenen a no escoltar les pròpies necessitats. 
  • Por a perdre oportunitats. Quan es pensa que dir “no” suposa tancar portes (“un no sap mai on s’ha de veure...”) resulta molt difícil negar-se a les demandes dels altres. 
  • Por a cremar ponts. En realitat, algunes persones interpreten un “no” com a signe de rebuig, de manera que pot resultar difícil negar-se al que demanen ja que es suposa que la negativa afectarà a la qualitat de la relació.

Si ens fixem bé, totes aquestes raons es basen en creences irracionals. De fet, aquestes pors tenen en comú el fet de posar les necessitats dels altres per davant de les pròpies, amb la sensació, també errònia, que atendre en primer lloc les pròpies seria un signe clar d’egoisme. Però la base de l’autovaloració és l’autocompassió (vegeu com practicar-la a http://benestaremocional.blogspot.com.es/2014/05/la-compassio-com-cami-cap-una-identitat.html) , l’acceptació del fet que som persones com la resta de la humanitat, amb els seus valors i les seves necessitats, com tots els altres.

A més, per altra banda, el problema real no és la negativa en sí sinó la forma en què es faci i manifesti. Aquí estem davant la famosa assertivitat, la capacitat de dir el que s’ha de dir des del “jo”, sense menystenir o resultar agressius. Es tracta d’aconseguir tenir clar que una cosa és la relació i l’altra el motiu de desacord. Hem de poder mostrar el desacord sense posar en perill la relació. Hem de veure el desacord com una part de la relació, sense que aquesta es vegi compromesa (hem d’aprendre a separar el missatge del metamissatge, com explica Deborah Tannen a http://benestaremocional.blogspot.com.es/2012/08/la-comunicacio-en-la-familia.html).

Per tant, una vegada superades les nostres pors, podem intentar ajudar-nos amb fórmules que ens permetin dir “no” sense massa dificultats i d’una manera assertiva (podria ser una variant de com respondre a les crítiques o mostrar desacord, vegeu http://benestaremocional.blogspot.com.es/2012/07/practicar-la-comunicacio-emocional.html) . Totes són variacions de la fonamental “Me sap molt de greu, però no puc. No puc de cap manera” (sempre formulada amb la tranquil·litat que podem fer bucles tipus “disc ratllat”, és a dir, repetint el mateix sense sortir-se’n). Celestine Chua en proposa set (presentades aquí lleugerament modificades):


  1. Ara no em puc comprometre a fer això perquè no tinc temps per fer més del que tinc ja pendent”. És una manera de fer saber a l’altra persona que no hi ha temps per més del que s’està fent. Si fa falta es pot donar una mostra de totes les activitats pendents. 
  2. Em sap greu, ara no és un bon moment (ja que estic a la meitat d’un procés). Com vols que ho facem per a parlar-ne (o quedar) en un altre moment?” En aquest cas, es dóna informació sobre el fet que és el moment el que no resulta adequat i es mostra interès per tal de reconsiderar la situació en un altre moment. 
  3. M’agradaria molt, però no puc perquè...” Aquesta és una manera de deixar clar que la petició és bona, però que no es té el temps necessari degut a compromisos anteriors (situació #1) o a necessitats diferents (situació #5). 
  4. Deixa-m’ho pensar i te diré coses”. Això, a qualsevol lloc que no sigui Mallorca, s’interpreta com un “pot ser” (aquí s’assembla més a un “ja ho veurem” suspès en el temps). De totes maneres, quan ens trobem amb les pors a dir “no”, el fet de deixar-nos un temps pot ajudar a pensar en si realment podem accedir o no ens convé. Podem agafar-nos un temps d’entre una i dues setmanes per tal de tornar-ne a parlar, en cas de dubte. Si tenim clar que no ens interessa, val més que el període de temps sigui el més curt possible i usem qualsevol de les fórmules #5, #6 ó #7. 
  5. Això no entra dins de les meves prioritats (o plans), però és molt interessant” D’aquesta manera, queda clar que el que s’ofereix o es demana de compartir no té res de negatiu, però no encaixa amb els projectes actuals i les pròpies necessitats. El fet de remarcar que és molt interessant deixa clar que no estem tancats a futures oportunitats de col·laboració. 
  6. Jo no soc la millor persona per a ajudar-te amb això. Perquè no ho demanes a X?” Si se’ns demana ajuda i creiem que no ho podem fer massa bé o que no tenim els recursos necessaris per ajudar, farem bé de deixar clar que no som la persona adequada. Sempre que sigui possible, estaria bé remetre el demandant a algú que el pugui ajudar. 
  7. No, no puc” Aquesta és la versió reduïda de la proposta general del principi (amb “disc ratllat” inclós, és a dir, amb les repeticions necessàries en cas de que l’altra persona insisteixi). És la manera més simple i més directe. I la forma d’arribar-hi és recordar la recomanació prèvia de practicar l’autocompassió, tenint en compte que les barreres per l’autocura són les que ens hem anat creant a nosaltres mateixos de manera inconscient, fruit de les nostres experiències i de les nostres creences. Es tracta d’aprendre a dir que no podem quan, simplement, no podem, per la raó que sigui. I experimentar que la resposta per part de l’altra persona mai és tan horrible com ens imaginàvem.

Al final, aprendre a dir “no” és una qüestió d’escoltar les nostres pròpies necessitats i de permetre’ns dir sí quan realment puguem. Es tracta d’aconseguir compartir amb els altres des de l’equilibri i des de la seguretat que podem ser el que som i, així, arribar al que volem ser.

Bona pràctica!

1 comentari: