“Les arrels de la
resiliència s’han de cercar en la sensació de ser compresos i d’existir en la
ment i en el cor d’una altra persona estimada, sintonitzada i segura d’ella
mateixa” Diana Fosha
La
meva filla ens va recomanar que miréssim la sèrie “The Good Place”. La història
còmico/ètica/filosòfica segueix les peripècies de quatre personatges humans, acompanyats
per un dimoni i una criatura cibernètica (capaç de manejar tot el coneixement
acumulat durant la història de l’univers). Els humans moren. I van a parar al “Good
Place” on, suposadament, han de ser feliços per sempre més...
El
fet és que la protagonista principal ha viscut una vida centrada en el propi
benestar, sense intimar mai amb ningú, sense fer res mai per ningú i incapaç de
formar part de cap tipus de comunitat o projecte. Una egoista cínica, disposada
a enganar, estafar, manipular o el que sigui en benefici propi. Així i tot,
acaba per caure’t bé. I més quan veus com ha crescut, més ben dit, com ha
sobreviscut a uns pares com els seus.
En
un dels capítols del llibre “El cuerpo lleva la cuenta” de Bessel van der Kolk
s’afirma que aprenem a cuidar-nos a nosaltres mateixos a partir de la manera en
què se’ns cuida. Aquesta és una manera de dir que primer existim pels altres, pels
que ens estimen i, gràcies a això, després podem ser nosaltres mateixos.
“Som
criatures profundament socials: la nostra vida consisteix en trobar el nostre
lloc en la comunitat dels éssers humans”, afirma van der Kolk. Això només és
possible si abans hem aconseguit una bona regulació emocional que, per la seva
banda, permetrà que entrem en sintonia amb els altres. I la bona regulació
emocional és el resultat d’haver estat objecte de cura i amor.
Les
necessitats bàsiques d’una criatura no es cobreixen només amb l’alimentació i
la cura de la seva salut; com a components de l’espècie humana necessitem que
ens tinguin en compte, que ens escoltin i ens vegin les persones que ens
envolten, de manera que sentim el recolzament d’algú “en la seva ment i en el
seu cor”. Només així ens podem convertir en tot allò que podem arribar a ser.
Van der
Kolk ens recorda que per sentir als altres i entrar en sincronia amb ells,
primer ens hem de sentir a nosaltres mateixos. I perquè això passi ens hem de
trobar amb cuidadors sensibles que ens permetin sentir el que sentim, que
entenguin que les nostres emocions seran la nostra guia a l’hora de poder
interactuar amb els altres i amb el món.
“Quan
tenim una connexió còmoda amb les nostres sensacions interiors (si confiem en
que ens donen informacions exactes) sentim que tenim el control del nostre cos,
els nostres sentiments i el nostre jo”, explica van der Kolk.
Per
això, la protagonista de “The Good Place” no ha sigut capaç de connectar de
manera profunda amb ningú durant la seva vida. Desconnectada d’ella mateixa, s’ha
insensibilitzat al que ens fa més humans: la calidesa de la proximitat dels
altres, la sincronia sentida quan s’està en companyia.
Per
això la seva història és la de l’heroi, la del protagonista caigut en
desgràcia, que ha d’iniciar un viatge de descobriment, ple de reptes i d’enganys
a superar, per arribar a ser la millor versió de la persona que podia ser. I
això només és possible perquè l’heroi, en aquest cas l’heroïna, no està sola.
Les persones que l’acompanyen en aquest viatge són les que fan possible que
esdevingui plenament humana, amb totes les emocions sentides, amb totes les
emocions compartides, fent sortir, com diria Steven Pinker, “els àngels que
portem dintre”.
Bona
reflexió!
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada