Passa al contingut principal

Amor, sexe i cultura

A totes les dones, a totes les mares, a totes les filles... Perquè puguin arribar a ser elles mateixes en tot el seu esplendor i així enriquir a tota la humanitat.








La forma de parlar d’amor i sexe va canviant. Les nostre padrines en tenien una idea diferent de la que van tenir després les nostres mares. Nosaltres en pensem coses que no coincidiran amb el que en pensen les nostres filles. Les idees sobre l’amor i el sexe formen part d’un imaginari social, de l’anomenada realitat social, construïda a través de les creences i les pràctiques d’una determinada societat o grup social en un moment concret de la història.

L’amor i el sexe, la vivència que cada persona en tenim, ens venen determinats per la seva naturalesa dual: per una part tenen al darrera una maquinària biològica que les fa possibles, per l’altra es manifesten en el plànol de la realitat social. Les pel·lícules, les cançons, les històries que llegim a les novel·les o a les xarxes socials, marquen com es manifesten l’amor romàntic i, també, el sexe. Considerem “normals” unes coses, entrem a les relacions amb unes determinades expectatives, esperem que les nostres interaccions amb una parella, en el sentit emocional i també sexual, es donin seguint unes determinades pautes, moltes vegades inconscients.

Patir per amor és un clàssic. Per no sentir-se correspost, per la por d’avorrir-se, per no sentir-se a prop emocionalment, per no sentir prou desig, per la manca de relacions sexuals, per la por a no estar a l’alçada... I, com qualsevol comparació social, vol dir que sempre partim d’un criteri, del que inconscientment considerem que hauria de passar. I, en el cas de les dones, atès que som més sensibles al context quan creixem, aquests condicionants, el que se suposa que hauríem de sentir o fer, ens afecten més.

Vivim en una època en la que encara predomina el que Carrie Jenkins, en el llibre "What Love Is", anomena l’heteronormativitat: esperem que la relació ”normal” sigui entre una dona i un home. A més, esperem que l’home sigui un element més “actiu” i la dona sigui més “passiva”, més “receptiva”. Tot això ens condiciona a l’hora d’expressar la nostra sexualitat. Si hi pensem com si fos una conversa entre dos cossos i el plaer que pot arribar a sentir cada un d’ells, aquesta conversa neix molt limitada per una sèrie de tabús, de creences, de les que no en som conscients.

Emiliy Nagoski, en el seu magnífic llibre “Come As You Are”, explica les forces que actuen sobre la sexualitat femenina i condicionen el plaer. Dues de les més importants depenen de dos sistemes corporals que van marcant les nostres respostes davant el món i el que ens passa: el sistema d’estrès i el sistema de vinculació. El sistema d’estrès (al que a vegades anomeno sistema d’alarma) consisteix en un procés fisiològic i neurològic que ens ajuda a afrontar les amenaces (reals o imaginàries). El sistema de vinculació, l’amor, és el procés fisiològic i neurològic que ens empeny a relacionar-nos amb la nostra tribu.

Aquestes dues forces, una que empeny cap a la interacció, cap a les relacions i l’altra que ens allunya, ens immobilitza o ens fa sentir amenaçats, actuen a cada moment de la nostra vida. Tanmateix, en el cas de les relacions personals i, en el cas que analitza Nagosky, de les relacions sexuals, la seva importància és cabdal. Què passa si una persona no pot acabar de relaxar-se i no aconsegueix implicar-se en una interacció sexual? Què passa si se sent insegura, poc atractiva, incòmode pensant que el que fa “no és adequat”? En aquests casos, el que entra en acció és el sistema d’estrès, bloquejant qualsevol resposta que no sigui vigilar que no passi alguna cosa “perillosa”.

El sistema d’estrès és un vell conegut d’aquest bloc (vegeu, per exemple, https://benestaremocional.blogspot.com.es/2016/03/lestres-bo-i-lestres-dolent-visca.html). El necessitem per a sobreviure, per a canviar, per a evolucionar...Però quan s’activa en situacions íntimes, passa a actuar com un bloquejador de les interaccions. Nagosky explica que, en el cas de les dones, hi ha molts elements que activen aquest sistema de manera inconscient: el model sexual masculí com a estàndard de funcionament sexual, la pressió per ser prou “atractives”, la sobrecàrrega diària familiar, la falta d’un model sexual ajustat a les característiques del propi cos, la por a ser considerades massa “llançades”...

Quina és la solució, segons Nagosky? En primer lloc, ser conscient de que la teva resposta sexual és normal, sigui la que sigui. És normal per a tu, per a les condicions en les que es dóna el sexe en el teu cas, per la teva història, per les normes socials i culturals que et condicionen. És normal el teu cos, està bé, és bonic. Has d’aprendre a acceptar el teu cos i, després, en segon lloc, li has de donar l’oportunitat de ser explorat, primer per tu mateixa, i, si vols, per una persona que tingui en compte el que necessites.

La teva resposta sexual no és una cosa que no pugui canviar. És com qualsevol altra resposta, pot evolucionar si es troba amb elements nous i que siguin respectuosos amb el moment en el que et trobes. La de Nagosky (que ja va presentar en la seva xerrada TED, vegeu https://www.youtube.com/watch?v=HILY0wWBlBM) és una proposta d’empoderament, d’aprendre a fer-nos responsables del nostre propi benestar, de cercar la nostra veu, de donar-nos la possibilitat de ser el que podem arribar a ser.

Bona reflexió!

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Les fortaleses personals

Martin Seligman, el màxim exponent de la Psicologia Positiva, presentava en el seu llibre “ La auténtica felicidad ” la seva teoria sobre les fortaleses, característiques de la personalitat que ens permeten aprendre, fruir, estar alegres, ésser generosos, solidaris i optimistes. L’avantatge de conèixer aquells trets que ens permeten generar estats positius és que si identifiquem les nostres fortaleses podem planificar les nostres activitats de forma que es manifestin el màxim possible i, així, entrar en el cercle virtuós de les emocions positives . Seligman parla de 24 fortaleses que s’agrupen en els següents apartats: saviesa i coneixement, valentia, humanitat i amor, justícia, temprança i, finalment, transcendència . En la seva web www.authentichappiness.org es pot trobar tot el qüestionari. La saviesa i el coneixement suposen una puntuació sobre la curiositat, l’amor pel coneixement, la capacitat de judici, l’enginy, la intel·ligència social i la perspectiva .

7 coses que hem d’aprendre sobre les emocions

Les persones amb agilitat emocional  “són capaces de tolerar alts nivells d’estrès i de resistir els embats, mentre encara continuen implicades, obertes i receptives. Elles entenen que la vida no sempre és fàcil però continuen actuant d’acord amb els seus valors més profunds i persegueixen les seves metes més grans a llarg termini. Experimenten sentiments com la ràbia i la tristesa –i qui no?- però les afronten amb curiositat, autocompassió i acceptació. I, més que deixar que aquests sentiments les guiïn, les persones amb agilitat emocional es centren de manera efectiva –amb tots els seus defectes- en les seves ambicions més elevades” https://benestaremocional.blogspot.com.es/2017/02/agilitat-emocional.html “Kashdan  i Biswas-Diener expliquen que quan el cervell emocional es posa en marxa i s’inicia una resposta d’alarma o ansietat es produeixen una sèrie de coses: es millora la percepció, amb una visió amplificada, que permet veure coses que estan a una gran distància, i una es

Estimat Kiko, avui en faig 60...

  “Quan vas néixer, jo era una nina petita superada pel caos de tenir una mare que havia tingut tres fills en tres anys... I no volia més caos. Jo creia que el que necessitava era ordre, tranquil·litat; però ara, en privat, he de dir que la vida em va donar una cosa que jo no sabia que seria part de la meva marca personal: haver de lidiar amb un germà petit ple d’ocurrències forassenyades i absurdes que es van convertir en dinàmiques que, en moltes ocasions, m’han salvat la vida, com a mínim l’emocional...” https://benestaremocional.blogspot.com/2022/08/avui-en-faig-58-estimat-kiko.html   “Diuen que som les nostres històries, les que contem als altres i, sobretot, les que ens contem a nosaltres mateixos. I, en aquestes, històries, mentre jo sigui jo, mentre les meves neurones encara connectin (sí, en tinc més d’una, senyor!), sempre hi tindràs un paper important. La teva mort, però sobretot la teva vida, es colaran per les anècdotes de la meva infància, pel relat del que ens d