En Pere Vicens i les lliçons de jugar pensant en l'equip

“Nosaltres som les nostres històries, històries que poden ser la nostra presó i també la palanca amb la que obrir la porta d’aquesta presó; nosaltres fem històries per a salvar-nos a nosaltres mateixos o per atrapar-nos a nosaltres o a altres persones, històries que ens fan passar per sobre o estavellar-nos contra el mur de pedra dels nostres límits i de les nostres pors. L’alliberament és sempre, en part, un procés de contar històries: trencar històries, trencar silencis, construir noves històries. Una persona lliure conta la seva pròpia història. Una persona apreciada viu en una societat en la que la seva història té un lloc” Rebecca Solnit “The Mother of All Questions”

“Hem de ser valents, afrontar la malaltia i que no ens intimidi, a pesar de que sé que t’acovardeix i molt. Hem d’anar endavant i ser positius. Sempre n’hem parlat obertament”

“I si en un moment determinat les coses no anessin bé, almenys tots aquests moments no hauran sigut d’angoixa”

“No em considero una persona valenta, em sento una persona pragmàtica. Et diuen que tens i a partir d’això has de fer el que pots fer per a poder treure el millor d’aquesta situació. O eliminar el pitjor d’aquesta situació. I això és pragmatisme. A més, passes pàgina i et demanes quina és l’alternativa. El meu pare sempre ens deia: “Si les coses s’han de fer, s’han de fer ben fetes”. S’ha de ser responsable i fer les coses el millor que es pugui”

“Vull poder estar pels meus, per la meva mare perquè es recuperi, intentar donar un poc d’alegria als meus fills i a la meva dona perquè això és el més important, Ara som aquí i demà no ho sabem”

Pere Vicens

Als meus dinou anys pensava que la vida era estranya i injusta. Feia un poc més d’un any que havia mort el meu cosí Pere, d’un càncer d’ossos que el va rondar entre els catorze i gairebé els disset anys. Jo havia començat la Universitat i pensava que tot era una espècie de joc en el que l’únic que podies fer era intentar ser el més persona possible. No tenia massa clar el que era exactament això, però estava en procés d’intentar descobrir-ho.

En aquells anys van passar una sèrie de coses: vaig descobrir que el temps era una cura, que la majoria de gent no volia parlar de coses “xungues” i que la rutina era una part important si volies que la vida tingués un cert aire de normalitat. A més, un argentí que va aterrar al poble, un bohemi d’uns trenta i pocs anys, que en aquell moment trobava “bastant gran”, em volia vendre que la vida era com el futbol. O, més exactament, que jugaves com vivies i vivies com jugaves.

N’Edu em va dir que jo era estranya, amb una capacitat curiosa per anar a la meva i que havia d’anar alerta a no aïllar-me massa. Em va dir també que, després de tot, havia tingut sort perquè estava envoltada de bones persones. Una era la persona que en aquell moment era la meva parella. L’altra era el meu germà Pere. En Pere, deia n’Edu, juga amb alegria, juga amb il·lusió, juga com si tothom fos noble i en qualsevol moment es pogués donar el miracle de la jugada perfecte. Reparteix joc, parla, demana la pilota, discuteix en l’intent de fer del futbol el mateix que espera de la vida: crear jugades de les que es pugui sentir orgullós.

En Pere ara ja no té divuit anys. Als seus cinquanta-un en fa dos que intenta, amb totes les seves forces, guanyar la partida a un càncer que ens ha impactat a tots com una bomba que destrossés la fràgil recuperació dels dols que ens havien tocat com a família. Però la seva actitud segueix sent la mateixa que quan n’Edu l’aplaudia per la banda en els partits de futbet que s’organitzaven per tal de recordar l’altra Pere, el cosí.

Els germans són una cosa estranya. Et preparen per la vida. Et recorden d’on vens. I, si tens sort, segueixen formant part del teu món, ajudant a refrescar la teva memòria, generant una història comuna per compartir. O, com és ara el cas, et recorden que no has de renunciar mai a ser el que t’has proposat ser.

En Pere, com podeu veure en l’entrevista que va sortir aquesta setmana al Diario de Mallorca (vegeu http://www.diariodemallorca.es/deportes/2017/04/12/dicen-tienes-cancer-quedas-ko/1206185.html), no ha deixat mai de jugar en equip. No ha deixat mai, diria Rebecca Solnit, que la història del cancer l'empresonés en la seva desesperació. Ara, a part del futbol, de la feina, de la família Vicens-Bauzà, intenta mantenir-se fidel als seus compromisos amb els seus fills i la seva dona. El càncer no l’ha canviat. Només ha fet que sigui més conscient del que és important.

Si n’Edu el veiés, suposo que em miraria des de la banda amb aquella cara de complicitat, en pla “veus el que et dic? És un valent! És una bona persona intentant injectar dignitat al joc”.

Una abraçada