Sobre el perdó i la importància del passat

“El PERDÓ és angoixant i difícil d’aconseguir perquè estranyament, no solament refusa eliminar la ferida original, sinó que realment ens deixa més a la vora de la seva font. Apropar-se al perdó és apropar-se a la natura del dany mateix, de manera que l’únic remei que ens queda, a mesura que ens situem al seu mateix centre, és reimaginar la nostra relació amb ell” David Whyte “Consolations”

Roger Cohen és un periodista del The New York Times que dissabte dia 30 de maig escrivia a l’ara balears un article sobre “La presència del passat”. Diu:

“Com més grans ens fem, més allargada esdevé l’ombra del passat. En tenim més. El passat està ple de possibilitats.

És infinitament mudable, una marea agitada per remolins i sotmesa a les ràfegues –i les llacunes- de la memòria.”

“Soc periodista. Miro d’entendre el present, evocar-lo i presentar-lo d’una manera vívida. I això no és possible si no s’entén el passat. Som la suma dels moments viscuts.” “Quan s’elimina el passat, la memòria esdevé explosiva”, diu Cohen, però també “Quan el passat es cultiva d’esquena al present, la memòria es converteix en un carreró sense sortida”. De fet, “quan el passat és aclaparador, pot transformar la víctima en un opressor protegit per un escut anomenat Mai més”. “No recordar és igual de perillós que viure aclaparat pel pes del record”.

Roger Cohen acaba amb una recomanació “Només amb una visió equilibrada del passat, conscient però no obsessiva, serem capaços de defugir el victimisme, acceptar nacionalitats (i personalitats, afegiria jo) divergents, deixar-nos guiar per l’honestedat, complir amb les nostres obligacions quotidianes i mirar al futur”.

Tanmateix, això només serà possible si estem disposats a afrontar el dolor que suposa apropar-nos al dany que ens han pogut causar les ferides del passat. I, només amb l’acceptació del dolor es pot arribar al perdó, la porta que ens permet recordar sense ser víctimes de la nostra història.

David Whyte a la seva obra “Consolations” parla de que perdonar, en el fons, és arribar a assumir “una identitat més gran que la de la persona que erem quan vam sofrir la ferida, suposa madurar i assumir una identitat que obre als braços no solament a la part danyada sinó també als records del cop original i gràcies a un tipus de virtuositat psicològica, estendre la nostra comprensió a la persona que ens va fer mal”.

Només podem estar bé integrant tot el que ens passa en una història que ens permeti trobar el sentit en la nostra vida. I això passa, necessàriament, per admetre com a part integrant els moments dolorosos, els que ens han fet mal.  Només així ens podrem desfer del dolor incapacitant de veure’ns a nosaltres mateixos com a víctimes. Com veiem en l’entrada sobre el perdó (vegeu http://benestaremocional.blogspot.com.es/2014/03/aprendre-perdonar.html), el perdó no és reconciliació i, per tant, no suposa necessàriament el restabliment de les relacions amb l’agressor. Tampoc suposa indultar, ni condonar, que suposaria justificar, minimitzar o tolerar la victimització o el dany. Perdonar no vol dir excusar, proporcionant circumstàncies atenuants o una “bona raó” pel que s’ha fet. Perdonar no vol dir oblidar. Perdonar de veres a algú suposa contemplar el dany des d’una certa distància, de tal manera que canvia la nostra manera de pensar, la nostra perspectiva, i el nostre desig de perjudicar a la persona que ens ha fet mal desapareix.

Perdonar, explica Whyte, és una habilitat, una forma de preservar la claredat, la salut i la generositat en la vida, “una manera bonica de donar forma a la ment per al futur que volem per a nosaltres mateixos; l’acceptació de que si el perdó arriba a través de la comprensió i la comprensió és només una qüestió de temps i perseverança, llavors podem també començar a perdonar al principi de qualsevol drama,  en ves de deixar-nos dur pel cicle complet de fermentar el dolor i de la incapacitació per a, finalment, arribar a la cura i a la protecció”.

Whyte ens recorda que perdonar és situar-nos “en un camp gravitatori d’experiència més gran que el que ens va danyar. Nosaltres ens imaginem a nosaltres mateixos a la llum de la nostra maduresa i reimaginem el passat des de la perspectiva de la nostra nova identitat, ens permetem a nosaltres mateixos ésser premiats amb una història més gran que la que ens va fer mal”.

Recordem i perdonem.