Saviesa, coratge, autocontrol i justícia

A l’amic Fausto, el meu llibreter particular

“No som ni carn, ni ossos, ni nervis, sinó el principi que els governa, el principi que regeix les representacions (les imatges que tenim del món) i que en pren consciència” Epictet “Disertacions”

“El que ens envolta no ens pertany; només som els seus depositaris. Comptem amb el seu ús i en podem fruir durant un temps, un temps de duració limitada a gust del propietari, tan pròdig com vulgui. Així, hem d’estar preparats per a satisfer el deute del qual no coneixem el venciment (...) Acostumem-nos a la idea de que els objectes als quals el nostre ànim es complau a vincular-se estan cridats a abandonar-nos” Sèneca “Consolació a Màrcia”

 

 

 

 

 

 

Probablement després de l’any 140 de la nostra era, Arrià, un polític i filòsof que pertanyia a l’Imperi Romà, va escriure el que es coneix com a Manual d’Epictet. Epictet havia sigut un pensador de l’escola estoica que havia exercit de filòsof i tenia una escola prestigiosa en un port de Grècia, on l’havia desterrat l’emperador romà Domicià.

El “Manual” està dirigit als aspirants a filòsofs, a aquelles persones que intenten viure de manera filosòfica en el món, que intenten mantenir-se fidels a l’ideal estoic que predicava Epictet, que intenten trobar la solució a les preguntes “Com arribar a ser un individu lliure, independent i feliç? Com arribar a poder jutjar amb rectitud? Quina classe de persona vols ésser?” L’objectiu final, explica  Pierre Hadot en el llibre que conté aquest manual i que ell titula “Manual para una vida feliz” és “guanyar la pau espiritual, adquirir un sentit de comunitat i la facultat d’acceptar tot el que passa i no depèn de nosaltres”.

Així, un dels punts importants del Manual i de l’estoïcisme és la capacitat de distingir entre el que depèn de nosaltres i que, per tant, pot fer que tinguem una bona vida i el que no depèn de nosaltres. Entre el que no en depèn hi trobem la salut, la riquesa i el que pensen els altres de nosaltres. Epictet mantenia que el desig del que no depèn de nosaltres ens obliga, d’una manera o altra, a convertir-nos en esclaus d’aquells que poden proporcionar-nos allò que ambicionem i a humiliar-nos davant d’ells. Per tal de deslligar-nos d’aquesta esclavitud, els estoics proposen un exercici: la “previsió de mals” que consisteix en representar-se abans de que passin els esdeveniments que poden ocórrer per tal d’acceptar-los quan passin. Has d’imaginar-te que pots perdre, en qualsevol moment, tot el que tens: salut, vida, possessions, relacions, prestigi... La meva padrina deia “tot el que no pots dur a dins del cap, tot el que no pots aprendre, t’ho poden prendre”.

L’única manera d’acomplir els ideals estoics és centrar l’atenció en el que depèn de nosaltres. Epictet considera que el que depèn de nosaltres són les anomenades “tres activitats de l’ànima”: el judici, el desig (o l’aversió) i la tendència a l’acció. Si ens centrem en aquestes activitats podem convertir-nos en una persona virtuosa i, així, en una persona feliç. 

En el cas dels judicis, hem de recordar que cada vegada que ens passa alguna cosa el que experimentem no és la cosa en sí, sinó la representació mental d’aquesta cosa. És a dir, el cervell interpreta contínuament el que ens passa i si no anem en compte vivim en funció dels sentiments que ens ocasionen aquestes interpretacions. Els estoics recomanen practicar la virtut de posar en dubte les representacions. És el que després en el món de les teràpies cognitives es coneix “un pensament només és un pensament”. O, com explica Epictet a les Disertacions: 

“En efecte, què és un lament, què és un plor? Un judici. Què és la tristor? Un judici. Què és la rivalitat, el desacord, el retret, l’acusació, la impietat, l’estupidesa? Tot això són judicis i res més, i són judicis sobre coses que no depenen de nosaltres (...) Només si els judicis es fan sobre coses que depenen de nosaltres podem assegurar que ens mantindrem serens, al marge de tot el que passi al nostre voltant”.

El desig ha de sometre’s a la regla de decidir si anem darrera d’una cosa que depèn de nosaltres o que no està en les nostres mans. La infelicitat només es pot evitar si suprimim el desig o l’aversió per aquelles coses que no depenen de nosaltres.

Com explica Tim Lebon a “Com convertir-se en una persona més virtuosa –i menys com Basil Fawlty” (vegeu http://blogs.exeter.ac.uk/stoicismtoday/2015/06/14/how-to-become-more-virtuous-and-less-like-basil-fawlty-tim-lebon/), en el fons, es tracta de desenvolupar les quatre virtuts cardinals de saviesa, coratge, autocontrol i justícia. La saviesa inclou la saviesa teòrica –amb coneixements d’ètica, del món natural i altres matèries- i la saviesa pràctica, sabent com dur a terme el que s’ha de fer en una determinada situació. El coratge i l’autocontrol són les disposicions que permeten superar la por i el desig respectivament, per tal de fer el que és correcte. La justícia significa actuar bé independentment de les conseqüències.

El que ens caracteritza com a persones, segons Epictet, és el nostre nucli de llibertat indestructible, invulnerable, representat per la capacitat de poder triar el que depèn de nosaltres, la nostra actitud davant la vida, el que ell anomena “l’elecció fonamental de vida”. Podem triar la nostra actitud moral, determinar el sentit i l’objectiu de la nostra existència. 

 

L’estoic, explica Pierre Hadot, s’esforça per tal d’aconseguir els seus objectius, però és capaç de preveure els obstacles tal vegada insuperables amb què es toparà i que no depenen d’ell. El que farà serà mantenir-se serè encara que hagi d’afrontar problemes, ja que, en el fons, el més important no és l’acció en sí, sinó mantenir-se fidel a la pròpia elecció de vida.

Bona reflexió!