“Sí, la gent, a vegades, fa coses horribles i podem
especular sobre perquè les fan fins que se’ns acabin les paraules i el seny.
Però el diable només preval quan ens equivoquem. Hi ha molta més bondat en el
món –tot el que hem de fer és recordar-nos-la uns als altres, fer-la sorgir i
refusar renunciar-hi.” Maria
Popova http://www.brainpickings.org/2015/02/09/hope-cynicism/?utm_content=buffer45f85&utm_medium=social&utm_source=twitter.com&utm_campaign=buffer
La gran Clara Segura ens va regalar una
actuació memorable a l’Auditori de
Manacor el divendres 22 de maig passat. He de dir que Pablo Derqui no deixa de meravellar-me amb els seus registres, però
no puc deixar de sentir una debilitat per la qualitat interpretativa de l’actriu
protagonista d’aquesta versió d’Una
giornata particolare.
Una giornata particolare és
una obra de teatre basada en la pel·lícula del 1977 del mateix nom. Ambientada
a Roma, al maig de 1938, en ple feixisme italià i amb el rerefons de la visita
de Hitler a la ciutat, hi trobem dos protagonistes, una mestressa de casa
encisada per la figura de Mussolini i un intel·lectual homosexual que ha estat
expulsat de la ràdio per “no ser prou
home”. Els dos es troben, al principi xocant com a figures contraposades,
al final reconeixent en ells el dolor de la marginació.
Vaig sortir de
la funció trista, trista per totes aquelles persones que es senten soles i que
viuen el rebuig dels altres fins a arribar a una espècie d’autoodi, a odiar-se
a si mateixos, a no acceptar-se i sentir la vergonya de ser com són. Ningú mai
hauria de passar per això. Ningú hauria
de passar pel tràngol de no poder connectar amb la compassió, amb el que suposa
practicar-la, és a dir, amb el reconeixement de la humanitat compartida.
Tots hauríem de
tenir dret a sentir-nos dignes, independentment de les nostres orientacions
sexuals, del nostre temperament, de les nostres idees religioses...Hauríem de
saber pensar que hi ha moltes coses que no triem, les nostres fortaleses, el
nostre caràcter primari, les circumstàncies que potencien determinats circuits
i no d’altres, la nostra infància, la cultura educativa dels nostres pares...I,
tanmateix, hauríem de fer-nos càrrec de tot això amb acceptació tranquil·la, l’única
actitud que fa possible que després puguem canviar alguna cosa i decidir el que
volem fer amb el que tenim.
Tots tenim prejudicis. Però només si ho admetem,
només si ens adonem del que suposen, podem superar-los per tal de no ser
injustos amb els que considerem “estranys” o “rars” o “diferents”
d’entrada.
Tots tenim les
mateixes emocions. Tots tenim por, sentim angoixa, ens alegrem, ens
meravellem...Tots, independentment de
les nostres històries, tenim la necessitat de sentir-nos acceptats, valorats,
apreciats... Per això podem sentir el dolor dels rebutjats, empatitzar amb
el seu patiment...
En un article de
The New York Times (vegeu http://www.nytimes.com/2015/05/24/opinion/sunday/why-do-we-experience-awe.html?_r=0), Paul
Piff i Dacher Keltner expliquen
que la capacitat de meravellar-nos
provoca un estat emocional que fa que les persones cooperem més i que ens
sacrifiquem pel benestar dels altres. La contemplació de la natura, de l’art,
la lectura, l’escolta de música, activitats que provoquen admiració, porten a
les persones a sentir-se menys narcisistes i fan que la gent es sentin més a
prop d’experimentar sensacions d’humanitat compartida. En paraules dels autors “proporcionant experiències d’admiració, es
redefineix el jo en termes del col·lectiu i s’orienten les nostres accions cap
a les necessitats dels que ens envolten”.
Els autors es
mostren molt preocupats pel fet que la societat i les nostres estructures
educatives no tenen en compte aquests factors. De fet, els programes de
plàstica i de música s’estan desmantellant per tal de “millorar” el rendiment
en determinades àrees i, de cada vegada més, els nens i els joves disposen de
menys temps per tal d’entrar en contacte amb la natura. Això només portarà,
diuen, a que s’accentuï l’individualisme, el fet d’anar cadascú al seu interès,
el materialisme i el sentir-se menys connectats amb els demés.
Necessitem més música, teatre, contacte amb els
arbres, amb els cels estrellats, amb els patrons que genera el vent sobre l’aigua...Totes
aquestes coses ens fan més humans, ens permeten sentir la connexió amb el que
compartim amb els altres i ens poden fer obviar les diferències que, a primera
vista, pensem que ens separen.
Gràcies, Clara Segura!
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada