Quan el ritme no es pot compartir

“El ritme del caminar genera un tipus de ritme del pensar i les passes en un paisatge ressonen o estimulen les passes en una sèrie de pensaments. Això genera una curiosa consonància entre el paisatge intern i l’extern, suggerint que la ment és també una espècie de paisatge i que caminar és una manera de travessar-lo” Rebecca Solnit “Wanderlust”

“La seva vida i les nostres existeixen només gràcies a una miríade de sincronies que ens han permès arribar a aquest lloc en aquest moment particular. En retorn per un regal com aquest, l’única resposta sana és meravellar-se” Robin Wall Kimmerer” Gathering Moss”

M’agrada escoltar.  M’agrada sentir històries. Em fascina la visió del món que tenim les persones, cada una marcada per les seves peculiaritats. Per això, quan em costa escoltar algú em sento malament. La sort és que passa poques vegades i que, amb els anys, sembla que he descobert que és el que hi ha al darrera.

Aquesta història de les dificultats d’escolta es va iniciar amb un familiar. No acabava d’entendre com ho feia, però la majoria de gent acabava molesta pel seu discurs. La meva padrina estava convençuda que el motiu de la irritació que causava era la quantitat de paraules per minut que era capaç d’entimar-te i, sobretot, el seu volum. Però jo creia que, encara que parlar fort generava un cert malestar, no explicava del tot el que em feia sentir.

Amb els anys vaig anar coneixent altres persones amb una parla semblant. I, eureka!, vaig veure que el que tenien en comú era que pràcticament no respiraven...És a dir, parlaven i parlaven sense pauses que permetessin a cap altra persona intervenir, com si no disposessin de prou temps pel seu parlament, com si fos l’última vegada que tinguessin permès parlar...El seu RITME era forçat, el seu volum estrident. Al final, et rendies a la possibilitat de seguir-los i deixaves que el doll de les seves paraules anés fent camí...

Com explica Gregory Hickok en un article d’aquest mes del The New York Times (vegeu http://www.nytimes.com/2015/05/10/opinion/sunday/its-not-a-stream-of-consciousness.html?smid=tw-share&_r=0), els estudis de la Neurociència Cognitiva semblen indicar que el cervell no funciona per fluxos continus. De fet, l’activitat mental està marcada per ritmes, ritmes que modelen la percepció, el moviment, la memòria i la consciència mateixa.

El cervell agafa mostres del món en polsos rítmics, en el que podríem definir com a trossos de temps, semblants als fragments individuals d’una pel·lícula. Des de la perspectiva cerebral, l’experiència no és contínua, sinó quantificada. De fet, sembla que els ritmes que ens envolten, per exemple els de la música o els de la parla, poden portar les oscil·lacions neurals a seguir el seu tempo, sincronitzant els ritmes del cervell amb aquells del món que ens envolta.

Aquest recurs del cervell, la sincronització amb els ritmes externs, seria una manera de centrar l’atenció. Gràcies a això podem escoltar a una persona malgrat estar en un ambient molt sorollós. Quan decidim que la persona amb la que parlem és la que hem d’escoltar, el cervell sincronitza el seu ritme amb el ritme de la veu de l’altra i així augmenta la perceptibilitat d’aquest corrent de so, al temps que suprimeix altres fluxos de so que, per la seva banda, tenen altres ritmes.

Tanmateix, com vèiem en una entrada sobre l’amor basada en els treballs de Barbara Fredrickson (vegeu http://benestaremocional.blogspot.com.es/2013/12/amor.html), la sincronia és diferent en funció de la persona amb la que parlem i dels temes que compartim. Tal vegada, en el cas del meu familiar esmentat abans, el seu ritme és tan forçat que fa que, al final, no aconsegueixi acomodar el meu al seu quan parla. Em sento fora de la conversa, arrossegada pel corrent que imposa la seva manca de silencis i, en lloc de viure el moment com a una oportunitat per a compartir moments positius, no deixo de pensar en la necessitat de respirar, de baixar el ritme...En aquestes ocasions, tot acaba amb la sensació d’una ressonància fallida.

I, tot això, em fa pensar en totes aquelles altres vegades en les que ens trobem amb els que estimem i compartim emocions positives, entrem en sincronia i estem, durant uns moments, més a prop que mai, compartint els ritmes que marquen les nostres paraules.

Bona ressonància!