El triangle de l’amor. Passió (II)

“L’amor és coneixement, és la creació d’espais pel respecte mutu i per l’inesperat, significa evolucionar com a individus i a la vegada com a parella, amb gratitud i responsabilitat” Giovanni Frazzetto,

“Cómo sentimos”

La passió és el segon component de la teoria del triangle de l’amor de Robert Sternberg. Està marcada per un desig intens d’unió amb l’altra persona. És en gran mesura l’expressió de desitjos i necessitats: autoestima, entrega, pertinença i satisfacció sexual. En cada persona canvia la força i la presència d’aquests elements i també dependrà del tipus de relació. Així, el desig sexual serà molt intens en l’amor romàntic, però quasi sempre inexistent en les relacions filials.

La passió, en moltes ocasions en les relacions amoroses, es manifesta com a enamorament i apareix abans que la intimitat. Després, passió i intimitat es realimenten mútuament. Altres vegades, dos amics íntims podem desenvolupar una gran atracció física.

El que crida l’atenció de la passió és que prospera en base al que s’anomena reforçament intermitent que es dóna quan davant una acció rebem recompensa algunes vegades sí i altres no. Quan estimem algú, en les fases inicials, a vegades tenim la sensació d’apropar-nos-hi i altres de que s’allunya. Aquesta alternança manté desperta la passió.

Helen Fisher és una estudiosa de l’amor i de la passió. En la seva obra “Anatomia del Amor” explica que la condició d’enamorament presenta una constel·lació de característiques comuns. En un moment determinat, una persona adquireix un “significat especial”. Aquesta persona esdevé l’eix dels pensaments i de les idees, de les anàlisis. A mesura que passa el temps, la situació s’assembla a una obsessió.

Després d’aquesta primera fase, explica Fisher, es dóna la “cristal·lització” que es diferencia de la idealització en el fet de que la persona enamorada és capaç de veure les debilitats de l’estimada, però les deixa de banda o es convenç a si mateixa de que aquests defectes són únics o simpàtics. A més, víctimes del reforçament intermitent, els enamorats passen de la por a l’èxtasi. La por al rebuig es magnifica.

Louann Brizedine, en el seu llibre “El cerebro femenino”, explica que en el moment que una dona està enamorada, el seu cervell mostra una gran activitat en moltes àrees, especialment en les associades amb els sentiments viscerals i amb circuits d’atenció i memòria. Els homes enamorats, per la seva banda, presenten més activitat en les àrees relacionades amb el processament visual d’alt nivell.

Els símptomes primerencs de l’enamorament són semblants als efectes inicials de determinades drogues que també disparen l’anomenat circuit cerebral de la recompensa. Brizedine considera que els estudis indiquen que aquest estat cerebral sol mantenir-se durant uns sis o vuit mesos. Altres investigadors parlen d'una finestra entre tres mesos i tres anys. Durant aquest temps, l’interès, el benestar i la supervivència de la persona estimada són tan importants o més que els propis.

Com explica Giovanni Frazzetto en el seu llibre “Cómo sentimos”, l’activació d’aquest circuit de recompensa, regat pel neurotransmissor dopamina, és bo de comprovar en manifestacions típiques de l’enamorament: hiperactivitat, extraordinària motivació, absència de cansament, concentració màxima en l’objecte de desig.

 

Durant els primers anys d’una relació, la importància de la passió i del sexe augmenten i passen a presentar un cert grau de disminució a molt llarg termini. A mesura que les rutines s’estabilitzen, explica Sternberg, la capacitat de la parella per a mantenir encesa la flama de la passió i de tenir una vida sexual interessant esdevé més important per a la relació.

Però a la passió, entesa com a entrega i pertinença, la trobem a les altres relacions. Recordo la passió que sentia pel meu pare quan jo era petita; recordo les seves cames llargues i el fet que la seva presència em feia sentir segura. Recordo la passió amb la que defensava als meus germans petits del que jo considerava un perill. Recordo la passió que vam compartir amb la meva parella quan van néixer els nostres fills; no podíem deixar de mirar-los, embadalits; no podíem deixar de vigilar-los, d’admirar la seva perfecció...

Continuarà…