Les raons per les quals una persona desitja viure

“Ens hem equivocat respecte a quina és la nostra tasca en la medicina. Creiem que la nostra missió consisteix en garantir la salut i la supervivència. Però en realitat, és molt més que això. Consisteix en fer possible el benestar. I el benestar té molt a veure amb les raons per les quals una persona desitja viure.” Atul Gawande “Ser mortal”

L’any 1908, un filòsof de la Universitat de Harvard, Josiah Royce, va escriure un llibre titulat “The Philosophy of Loyalty”. Royce argumentava que els éssers humans necessiten lleialtat. L’única forma de que la mort tingui significat és veure’ns a nosaltres mateixos com a part d’alguna cosa més gran: una família, una comunitat, una societat. En cas contrari, la mort no és més que un horror. La lleialtat, diu Royce, “ens resol la paradoxa de la nostra existència corrent, al mostrar-nos, fora de nosaltres, una causa més gran a la que servir i, dins de nosaltres mateixos, la voluntat que es deleix per tal de fer aquest servei, una voluntat que no es veu coartada sinó enriquida i plasmada en aquest servei”. Avui, per tal de referir-nos a aquest fenomen, parlaríem de transcendència.

Atul Gawande, en el seu llibre “Ser mortal”, explica que, a mesura que sentim que el nostre temps en aquest món es va esgotant, tots cerquem consol en els plaers senzills –els vincles significatius, les rutines quotidianes, la calor del sol, el plaer de l’aire que corre. Ens interessen menys les recompenses relacionades amb el tenir i ens dediquem més a tot el que té a veure en simplement ser. Tanmateix, seguim preocupats pel nostre llegat. I seguim tenint la necessitat d’identificar algun propòsit fora de nosaltres mateixos, alguna cosa que ens faci sentir que la nostra vida té significat i val la pena.

Aquest autor es preocupa pel fet que, en moltes ocasions, quan hem de decidir que hem de fer en el tram final de la nostra vida, aquestes necessitats no es tenen en compte. En aquest sentit, el filòsof  Ronald Dworkin, parlava d’una jerarquia de necessitats quan ens trobem en aquesta situació. Les persones volem que se’ns respecti la nostra autonomia inclús quan la malaltia canvia la nostra essència i el que significa autonomia. Dworkin diferencia entre “interessos crucials” (metes personals i desitjos que fan sentir a la persona que la seva vida té sentit) i “interessos d’experiència” (fruir escoltant música o de menjar un gelat de xocolata, per exemple). Els primers, els interessos crucials, els que donen sentit a la nostra vida, haurien de tenir prioritat quan s’han de prendre decisions sobre la manera de viure el tram final, ja que, segons Dworkin, aquests interessos estan al darrera del que considerem la nostra autèntica identitat.

Gawande, per la seva banda, es mostra molt preocupat per aquestes qüestions. Escriu: “Des de fa més de mig segle venim tractant els patiments de la malaltia, l’envelliment i la mortalitat com a qüestions mèdiques. Ha sigut un experiment d’enginyeria social, que ha consistit en posar la nostra vida en mans de persones a les que valorem més per la seva destresa tècnica que per la seva comprensió de les necessitats humanes.

Aquest experiment no ha funcionat. Si la seguretat i la protecció fossin l’únic que importa en aquesta vida, tal vegada pensaríem de manera diferent. Però donat que aspirem a una vida que tingui valor i sentit, i al mateix temps se’ns neguen sistemàticament les condicions que tal vegada ho farien possible, no hi ha altra manera de qualificar el que ha fet la societat moderna”.

La lluita de ser mortal, diu Gawande, és la lluita per tal de mantenir la integritat de la nostra existència, de manera que, a pesar de la malaltia, no deixem de ser qui som i qui volem ser. La por a la malaltia i a la vellesa no és únicament la por a les pèrdues que no tenim més remei que suportar, sinó que també comporta el pànic a sentir-se aïllats, perduts en una vida que ja no té sentit. És la por al que la meva mare descriu com “la degradació”.

Les persones, al final, el que volem, el que necessitem per damunt de tot, és que ens permetin, dins del que sigui possible, seguir escrivint la història de la nostra vida en aquest món, cosa que suposa poder seguir prenent les nostres pròpies decisions i mantenir els contactes amb els demés d’acord amb les pròpies prioritats.

Tots som persones: nens, adolescents, adults, malalts, vells. Tots necessitem, per damunt de tot, mantenir la nostra dignitat, independentment de quines siguin les circumstàncies que ens hagi tocat viure.

Bona reflexió!