El segon alè

“El segon alè no té res a veure amb tenir o aconseguir o comprar possessions. És renunciar a tot, donar més del que pensaven que tenies, donar el doble del que has rebut. El que està per arribar és diferent a tot el que havies vist abans. La teva mort, la meva mort, és necessària, irrellevant i inevitable. No tinguis por, no, la mort no serà el nostre final. Ho serà la indiferència, ho serà la desvinculació, els danys col·laterals, els casquets polars fosos, la fam sense fi, les violacions massives, la riquesa grotesca” Eve Ensler “De pronto, mi cuerpo”

Eve Ensler és una activista americana que ha anat recorrent el món per tal de frenar la violència contra les nenes i les dones, creant el moviment global V-Day. El Congo i la creació d’un centre en aquest país centroafricà, castigat per una guerra cruel, van ser el seu darrer destí fins que van detectar-li un càncer d’úter en fase III-IV.

En el seu llibre “De pronto, mi cuerpo” parla de com el dolor i la lluita per a sobreviure van crear unes condicions molt especials: van fer que es retrobés amb la seva corporeïtat. Ensler havia parlat de la dissociació que pateixen moltes persones víctimes d’abús, de com es deslliguen del seu propi cos i de com no hi ha harmonia entre el que el cos els conta de com veu la situació i el que el cap els diu.

Les persones que han patit abús, deixen de veure el cos com a informador emocional, el bloquegen per tal de no patir, de no sentir. Però així, també perden la possibilitat de fruir de les emocions positives, dels moments d’intimitat, de les connexions bàsiques amb els altres. Alguna cosa queda enrere després de l’abús: el veure el cos com a part del món, el veure el cos com a element que mereix respecte i compassió.

“Tenir càncer va suposar que anés tan lluny com podia anar, sense anar-me’n, i va ser allà, penjada d’aquell fil, a on vaig amollar tot el que no era important, alliberar-me del passat i reduir-me a l’essencial. Allà vaig descobrir el meu segon alè. El segon alè arriba quan creiem que estem acabats, quan ja no podem donar una passa més, ni respirar una altra vegada. Llavors ho fem”. El segon alè prové d’experimentar la gratitud per seguir vius.

Ensler va descobrir, per primera vegada, el secret de l’alegria i va entendre el perquè no l’havia experimentada abans: l’alegria necessita que ens deixem anar i surt del fet d’estar oberts al món, de sentir gratitud. No és possible on no hi ha confiança. I, aquesta, se li havia negat des del principi: “De petita havia sigut adorada i menystinguda. Havia sigut idolatrada i profanada. No sabia res de l’amor que no es basés en condicions, l’amor que no inclogués estar a l’alçada de certes expectatives inabastables”.

Ensler se n’adonà de que aquesta falta de confiança, de vincle segur, havia tingut moltes conseqüències en la seva vida. I una d’elles era veure l’amor com una activitat de negocis, en la que o guanyaves o perdies. Però ara, abatuda per la malaltia i pel dolor, descobria que no ho havia entès, que no havia entès res.

Tal vegada no havia quedat res de les seves relacions amoroses, però gràcies a la seva capacitat de donar als altres, havia estat donant i rebent amor durant tota la seva vida. Ara era capaç d’agrair a totes les persones que l’acompanyaven en el procés i a totes aquelles petites coses quotidianes que la permetien sentir-se millor: la bellesa d’un massatge a les mans, la perfecció d’uns ous passats per aigua, el tacte dels pijames sedosos,...

La malaltia, el dolor, la por, l’agraïment, l’acompanyament per part dels altres havien creat unes condicions especials: “fins a llavors mai havia sentit que tenia dret o que era suficientment lliure o, sincerament, havia sentit la suficient valentia per a acceptar la meva pròpia trajectòria vital.(...) La quimioteràpia estava cremant l’embolcall i sense esperar-ho em trobava en la meva versió de la vida. Així va començar l’èxtasi, l’alegria, la pura alegria d’un pirata espiritual que troba el tresor amagat”.

Bona reflexió!