“LA VULNERABILITAT no és una debilitat, una
predisposició puntual o alguna cosa que podem evitar, la vulnerabilitat no és
una elecció, la vulnerabilitat és el corrent subjacent, sempre present i
permanent, del nostre estat natural. Fugir de la vulnerabilitat és fugir de l’essència
de la nostra pròpia naturalesa, l’intent de ser invulnerable és l’intent inútil
de convertir-nos en el que no som i, de forma més especial, d’allunyar-nos de
poder entendre el dolor dels altres. De manera més seriosa, refusant la nostra
vulnerabilitat refusem l’ajuda que necessitem en cada gir de la nostra
existència i immobilitzem els fonaments essencials, canviants per les marees i
dependents de les converses, de la nostra identitat” David Whyte “Consolations”
Heidi Grant Halvorson,
en el seu llibre “No one understands you
and what to do about it”, explica
que el cervell és un sistema que intenta interpretar el que passa de la manera
més poc costosa possible i, per això, el que fa és filtrar la informació i
treure conclusions ràpides. Això suposa que, en la majoria de situacions no
pensem de manera conscient, sinó que, de manera automàtica, decidim si algú ens
cau bé o no, ens interessa o no.
El nostre cervell, explica
Grant Halvorson,cada vegada que es
troba amb algú amb el que es pot tenir una relació potencial, analitza tres elements, sempre de
manera automàtica: la confiança, el
poder i el que suposa la interacció pel sentit del “jo”.
La confiança,
el filtre que decideix si algú nou és de
fiar o no, és amic o enemic, s’activa cada vegada que coneixem algú nou. El poder, el segon dels filtres, es posa en marxa sempre que hi ha un
desequilibri en la capacitat d’influència, sobretot quan l’altra persona té
relativament més poder que nosaltres. Les
conseqüències pel sentit del “jo”, és el tercer filtre que es posa en marxa
per a decidir si la interacció suposa
una amenaça per a la nostra autoestima.
Grant Halvorson
explica que la missió del filtre del jo o de “l’ego” és preservar l’autoestima
i d’augmentar-la. Al final, l’objectiu és sentir-nos bé amb nosaltres mateixos.
Per entendre com ens afecta aquest filtre, el primer que hem de recordar és que
l’autoestima es basa en elements idiosincràtics, és a dir, que estan en funció
del que cada persona considera important. Sí que n’hi ha que són significatius
per a molta gent, per exemple la feina, la intel·ligència, la posició social o
l’atractiu. I, en la majoria de casos, l’autoestima ve de tota una sèrie de
comparacions resultants de la pregunta, més o menys inconscient, “Com soc jo
comparat amb altres persones?”.
En la majoria de
nosaltres, aquestes comparacions acaben bé i donen lloc al que s’anomena
optimisme il·lusori: el fet de creure que és més probable que ens passin coses
bones a nosaltres i que ho és menys que ens en passin de dolentes. En una dosi
raonable, l’optimisme il·lusori ens fa la vida més fàcil, fa que ens esforcem
més i que tinguem una actitud més positiva davant les dificultats.
Grant Halvorson
explica que el filtre de l’ego té en compte dues coses a l’hora de veure si les
accions d’algú suposen una amenaça per la nostra autoestima: la rellevància i
la proximitat. La rellevància fa referència a fins a quin punt el que fa la
persona en qüestió, i si ho fa millor que nosaltres, té importància en la
nostra vida. Per exemple, si la persona és un professional de l’esport, el que
faci, a no ser que nosaltres també ho siguem, no té massa impacte en el nostre
ego ni en la nostra autoestima. Una altra cosa seria una amiga i la seva vida
social o un company de feina a qui les coses li van molt bé...
La proximitat, per altra banda, té
a veure amb la presència que la persona té en la nostra vida: És una persona
que veiem amb freqüència? És una persona que tenim molt present, ja que
emocionalment és molt significativa? Així, entre els petits, els germans
generen més activitat en el filtre del jo que els cosins, ja que els primers
són un punt de referència més important.
La rellevància i
la proximitat són dimensions. És a dir, podem tenir situacions en les que ens
veiem interaccionant amb persones que té poca rellevància el que fan i que són
poc pròximes. En aquest cas, el nostre ego no es sentirà amenaçat pel que diguin
o facin. Una segona combinació possible, que donaria un sentit moderat d’amenaça
al nostre ego, seria el cas d’algú amb poca rellevància pel que fa (té una vida
que no té a veure amb la nostra), però que sentim molt pròxim (un germà, un
pare, un amic proper...). En aquest últim cas, un comentari que semblés crític,
encara que penséssim que l’altra persona no pot estar al corrent del que
nosaltres fem, ens afectaria l’ego, pel fet que la persona ens importa.
Una altra
combinació vindria d’algú que no veiem gaire i amb qui no tenim lligam de
proximitat, però que sentim que té rellevància, ja que treballa, per exemple,
en el mateix camp que nosaltres. En aquest cas, el nostre ego, i la nostra
autoestima, es sentiria moderadament amenaçat. Finalment, la
màxima amenaça pel nostre ego, les situacions en què estaríem més pendents de
la nostra autoestima, seria en el cas d’una gran rellevància i una gran
proximitat. Un exemple molt clar és el cas dels fills o dels pares. Els pares
tenim un gran poder sobre l’autoestima dels fills, per la posició de
rellevància i proximitat. En funció de com tractem a les persones que tenim més
a prop, aquestes podem veure afectada la seva autoestima i construir el que pot
ser un vincle insegur, una sensació de no ser prou, de no fer prou, de no tenir
mai prou.
Quan ens sentim
amenaçats en la nostra autoeestima, els humans solem recórrer a una sèrie d’estratègies:
1.- Si algú es
sent amenaçat per les nostres habilitats o els nostres èxits, el que farà normalment
serà desvaloritzar-nos destacant una altra dimensió en la que no ens veiem
afavorits, alguna cosa que no fem massa bé o indicant que pertanyem a un grup
que no és el seu i que, per tant, hi poden atribuir elements negatius.
2.- El perceptor
pot decidir que, ja que som del seu grup, les nostres habilitats o èxits ho són
pel fet de ser dels “seus”, de manera que ja no es consideren una amenaça a la
seva autoestima.
3.- El perceptor
pot desmarcar-se del tema, decidint que el camp en el que es manifesten els
nostres èxits no “és important”. Així, fer bé el que fem no té cap mèrit,
segons el perceptor.
4.- Una altra
forma que pot tenir el perceptor per tal de no sentir-se malament com a efecte
de la comparació amb els nostres èxits és, simplement, evitar-nos a nosaltres o
a la conversa en la que pugui sortir res del que tingui a veure amb les nostres
habilitats. Germans, amics, amants, col·legues poden deixar de veure’ns per tal
de no sentir-se malament com a resultat de la comparació que el filtre de l’ego
fa.
Com podeu veure,
en la majoria dels casos, es pot aconseguir mantenir l’autoestima però amb el
cost del dolor: dolor per la desvalorització, dolor pel rebuig, dolor per la
distància... Si no anem en compte, nosaltres mateixos ocasionem aquest dolor i
patim la pèrdua de relacions significatives.
Grant Halvorson
aconsella que ens plantegem si tenim o podem tenir una relació de proximitat
amb algú i fins a quin punt les nostres habilitats o èxits poden ser rellevants
per la persona amb la que ens estem relacionant. Per tal d’evitar problemes,
proposa tres estratègies:
- Sigues modest. No facis que els altres es sentin malament, recalca les teves limitacions.
- Permet que els altres s’autoafirmin. Demana quins són les seves metes, els seus valors, els moments dels que estan més orgullosos, els seus somnis. Demana’ls consell. Fer sentir bé als altres, neutralitza les pors procedents del filtre de l’ego. Però fes això de manera que vegin que t’interesses de forma genuïna per coneixe’ls. En cas contrari, si simplement ens dediquem a “tirar floretes”, la persona no es sentirà millor, sinó pitjor.
- Emfatitza el sentit del “nosaltres”. Mira de trobar punts en comú, objectius, metes, valors sobre els quals es pugui construir un “nosaltres” que inclogui tots els participants en la interacció. Així, les fonts d’autoestima seran compartides.
Bona reflexió!
P.S. I si ens
permetéssim ser més vulnerables i acceptéssim la nostra por a quedar “pitjor”?
I si ens tractéssim amb compassió, acceptant que les nostres pors són humanes i
compartides?
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada