Els tres elements de les relacions: poder

“Jo era una nena discutidora de dos anys que lluitava per cridar mínimament l’atenció de la bellesa rossa que era la meva reina mare. La meva germana no podia existir. Era insuportable. Així que la vaig fer desaparèixer. No estic orgullosa d’això. Es va anar convertint en una cosa indistingible, una taca, un grumoll d’existència: alguna cosa que a vegades apareixia en el meu horitzó visual i que simplement feia desaparèixer. De totes les coses que he fet en la meva vida, és de la que més m’avergonyeixo. (...) Els nostres pares, Chris i Arthur, van xuclar l’aire i la vida de cada habitació i de cada festa. Ara [després del seu naixement] ja seríem dues lluitant pel que ja no existia” Eve Ensler “De pronto, mi cuerpo”

En l’entrada anterior veiem que, de manera inconscient, el nostre cervell, cada vegada que es troba amb algú amb el que es pot tenir una relació potencial, analitza tres elements: la confiança, el poder i el que suposa la interacció pel sentit del “jo”.

La confiança, el filtre que decideix si algú nou és de fiar o no, és amic o enemic, s’activa cada vegada que coneixem algú nou. El poder, és el segon dels filtres i es posa en marxa sempre que hi ha un desequilibri en la capacitat d’influència, sobretot quan l’altra persona té relativament més poder que nosaltres.

Relacionar-se amb algú amb més poder fa que siguem més curosos en els nostres judicis: les persones en una posició de força menor necessiten predir que pensen i que faran aquells qui tenen poder, ja que és probable que les necessitin per a poder fer el que volen fer.

Els psicòlegs, explica Heidi Grant Halvorson, defineixen el poder com una asimetria en el control pels recursos desitjats. En la majoria dels casos de la vida, els que tenen poder prenen decisions i els que no en tenen han de viure amb els resultats. Tanmateix, el poder gairebé mai és absolut i les seves fonts depenen del context i de les circumstàncies. Així, per exemple, una al·lota gran comentava la seva perplexitat quan va descobrir que, des del moment que tenia casa pròpia, la seva mare, una dona dominant i intrusiva, havia perdut part de la seva influència sobre ella: de fet, ara ella podia decidir quin temps duraven les visites i podia curtcircuitar determinades converses aplicant el simple sistema d’anar-se’n quan la cosa es complicava.

Tenir poder canvia les persones. Però no sempre cap a malament. De fet, el poder fa, en moltes ocasions, que la persona que el té es senti responsable del que passa a l’altra gent. A més, ja que fa que la persona poderosa sigui més identificable, ocasiona que les persones tendeixin a portar-se millor. Per altra banda, tenir poder origina una millora en el funcionament de la part executiva del cervell: les persones focalitzen millor l’atenció, planegen millor la conducta i executen millor aquelles accions dirigides a les metes  fixades. Finalment, el poder ens fa més persistents, amb més capacitat de perseguir durant més temps els nostres objectius.

Altres elements que posa en marxa el fet de tenir més poder són ambivalents. Així, els poderosos tenen tendència a centrar més la seva atenció en els guanys que en les pèrdues potencials, cosa que pot portar a arriscar-se amb massa alegria.

Com a element negatiu s’ha de destacar que el poder fa, en moltes ocasions, que les persones siguin més autocentrades i poc empàtiques. De fet, aquest és un dels elements que pot generar més problemes quan no hi ha present un mecanisme de compensació. Les societats amb més desigualtat econòmica, per exemple, veuen com, amb el temps, aquestes diferències augmenten, sense que les persones que estan al cap damunt de la piràmide es sentin cridats a pal·liar part del patiment dels que tenen menys. Com assenyala Grant Halvorson, amb els poderosos el problema no és que es considerin millor que els altres, sinó que, simplement, no tenen en compte als altres.

Per tant, a l’hora de relacionar-nos amb persones que es trobem en situació de tenir més poder que nosaltres, hem de recordar que, el més probable, és que no tinguin cap opinió de nosaltres, i, en cas de tenir-la, és molt esquemàtica i es basarà en els processos que veiem en l’entrada sobre la confiança. A més, en cas de que no es sentin segurs en la seva posició o tinguin la sensació que el seu poder és inestable o poc legítim, el procés d’aplicar estereotips negatius als subordinats encara serà més present.

L’antídot als efectes del poder està relacionat amb el fet que els poderosos ens vegin com a persones necessàries o gratificants. En aquest cas, la persona amb poder serà capaç de fer una valoració molt realista de les nostres qualitats i capacitats. Però, per això, hem de ser capaços de llegir bé els objectius i els reptes de la persona poderosa en qüestió. I, en cas de voler augmentar la nostra visibilitat, hem d’ajustar la nostra agenda a les necessitats de la del nostre cap, diu Grant Halvorson.

En el cas de les relacions familiars, l’assumpte del poder encara és més complicat (vegeu les entrades http://benestaremocional.blogspot.com.es/2012/08/la-comunicacio-en-la-familia.html i http://benestaremocional.blogspot.com.es/2012/08/la-comunicacio-en-la-familia-i-ii.html). En moltes ocasions, les persones que assumim el control de l’agenda familiar, ens centrem molt en els objectius que veiem com a importants, sense recordar que, encara que aquests ho siguin, encara ho són més el respecte i la dignitat de les persones. El poder fa que es diguin coses “pel seu bé” quan, des de fora, podem veure clarament que obviar que les persones som diferents, i que els fills són persones, pot dur-nos a fer patir a les persones que més estimem.

Encara que Grant Halvorson no incideix en aquest punt, la teoria sembla mostrar clarament que hem de ser molt conscients del nostre poder en les nostres relacions personals i l’hem de veure com una responsabilitat, la responsabilitat d’intentar tractar amb justícia i dignitat a les altres persones.

Bona reflexió!