“Naixem amb una necessitat absoluta d’ajuda, creixem
bé només gràcies a una successió de mans esteses i com a adults depenem dels
altres pels nostres èxits, les nostres possibilitats a la vida i per a
sentir-nos competents. (...) A cada etapa de la vida depenem de la nostra
habilitat per a demanar formes específiques d’ajuda a moments determinats i de
maneres específiques. (...) Cada transformació porta al seu cor la necessitat
de demanar el tipus adequat de generositat” David Whyte “Consolations”
Diu Anthony Biglan en el seu llibre “The Nurture Effect” que el problema per tal d’aconseguir el
benestar emocional de les persones és superar la tendència a respondre de
manera coercitiva, amb amenaces o amb l’ús de la força, a les conductes hostils
o irritants dels altres. Aquesta tendència, explica aquest autor, genera
cicles viciosos de malestar, ja que contestar
l’hostilitat amb hostilitat perpetua la coacció i el conflicte. El que necessitem, per tal de generar cicles
virtuosos de cura i benestar, és cultivar la paciència, l’autocontrol i el
perdó.
El llibre està
ple d’exemples de com respondre amb
calma i calidesa porta a la regulació emocional. I, a l’inrevés, respondre
de manera hostil a l’estrès d’un nadó o un nin genera inseguretat, manca d’autoestima
i problemes d’autocontrol. En aquest sentit, proposa una revolució: canviar la conducta coercitiva per conductes que
calmin, donin suport i ensenyin habilitats. I, això, ha de començar per la
família.
La manca de calidesa i de respondre de manera constructiva a l’estrès en les relacions és la font més important dels problemes de comunicació. Heidi Grant Halvorson, autora de “No one understand you and what to do about it”, explica que gairebé la meitat dels adults als Estats Units presenten alguna dificultat per a relacionar-se amb altra gent de manera adaptativa i saludable. Segons els estudis, això sembla ser el resultat d’haver construït models mentals poc adaptatius de com han de funcionar les relacions.
Veiem en l’entrada http://benestaremocional.blogspot.com.es/2015/07/per-que-es-tan-dificil-entendrens.html que el cervell s’acostuma a interpretar les interaccions d’una manera
determinada i de forma automàtica. El psicòleg John Bowlby va dedicar-se a estudiar com es generaven les relacions
entre els nins i els seus cuidadors i que aquestes relacions estaven en el fons
dels models inconscients d’interacció amb els altres. A partir dels seus
estudis va identificar tres formes de vinculació
amb els cuidadors: el vincle segur, el vincle ansiós i el vincle evitatiu.
Els nins amb una vinculació segura tenen cuidadors
que responen a les seves necessitats, donant consol o calmant-los quan fa falta.
Aquests nins cerquen el suport dels cuidadors quan estan tristos o espantats,
però se senten capaços d’explorar el món. Tenen facilitat per a jugar amb
altres nins, però demanen ajuda quan la necessiten i després del consol i de
les abraçades retornen als seus jocs. Ser
cuidats per adults responsables vol dir que aquests mostren preocupació i
afecte i fan que el nin es senti segur i estimat. Seguint a Biglan, aquests adults saben com sortir
de les situacions emocionals negatives donant consol i poden posar límits sense
usar la força o la coerció. En la
majoria de casos, aquests nins es converteixen en adults que tenen una visió
positiva del món, dels altres i d’ells mateixos. A més, estableixen
relacions amb interaccions positives, volen compartir moments amb els altres i
tenen relacions productives. Per altra banda, poden parlar dels conflictes sense
massa problemes i generar reconciliacions.
Els nins amb una vinculació ansiosa suposen que els
cuidadors les estimen, però no es senten segurs de la seva capacitat per a
consolar-los. Són cuidadors que no saben aturar les
interaccions negatives; no poden, en la majoria de casos, donar consol. A
vegades, sí en són capaços, però els nins senten que l’amor i la cura dels
cuidadors estan condicionats perquè facin el que els adults volen o esperen d’ells.
Els adults tenen dificultats per a acceptar
les reaccions o les emocions dels nins i, per tant, no poden contenir la
situació, reaccionant ells mateixos de manera coercitiva, impedint ajudar al
nin a calmar-se i, així, dificultant el camí cap a l’autoregulació emocional.
Els nins es converteixen en criatures enganxoses i demandants. En el fons,
estan molt preocupats pel fet de que els cuidadors estiguin disponibles i,
inconscientment, demanden l’atenció de l’adult de manera constant. Són nins que
poden plorar perquè volen anar a jugar i, després, al primer conflicte es
descontrolen sense poder calmar-se o són incapaços d’anar-se’n del costat dels
cuidadors.
La vinculació ansiosa està present en un 30% dels
casos i normalment es converteixen en adults que miren el món a través del que
Grant Halvorson anomena les lents ansioses.
Un adult ansiós percep els altres des d’un to emocional de preocupació, retret
i amb facilitat per a enfadar-se (és la gent que es queixa sempre dels altres,
per exemple). Necessiten i demanden una
validació constant, que les demostrin afecte, lleialtat i compromís. Les seves
relacions, en la majoria d’ocasions, acaben amb un autosabotatge producte de la
seva excessiva sensibilitat al rebuig. Aquestes persones viuen amb una por
constant a que els altres no acompleixin les seves promeses, interpreten l’ambigüitat
sempre en clau negativa i odien les sensacions de solitud.
El vincle evitatiu es troba present en el 20% dels
casos. En aquest cas. els nins perceben que els adults no estan disponibles.
Aprenen a no esperar l’afecte o l’atenció dels cuidadors.
Són nins que no es queixen ni demanen massa. No esperen massa de les relacions.
Intenten anar fent, sense implicar-se emocionalment. D’adults miren el món a través de les lents evitatives, que suposen un
to emocional de desinterès i fredor. El que volen de les relacions és mantenir
l’altra persona a una distància còmode, no dependre de ningú i que ningú
depengui d’ells. Les seves relacions
solen acabar per la seva dificultat per obrir-se, per a compartir i el que
odien més són les sensacions d’obligació cap als altres, d’haver de compartir
intimitat o el fet de sentir-se vulnerables.
Reflexió: En qui heu pensat en cada un dels casos?
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada