“La
raó per la qual la majoria de persones no tenen (...) habilitats (...) extraordinàries
no és perquè no tinguin la capacitat per aconseguir-les, sinó més aviat perquè estan
prou satisfets amb viure dintre de la seva homeòstasi confortable i mai fan la feina que es
requeriria per tal d’aconseguir-les. Viuen en el món del “suficientment bo””
“”Suficientment
bo” en general és suficientment bo. Però és important recordar que l’opció
existeix [la d’aconseguir l’excel·lència]. Si vols esdevenir significativament millor
en alguna cosa, ho pots aconseguir”
“En
el moment actual és correcte concloure a partir dels molts estudis que s’han
fet sobre una àmplia varietat de disciplines que ningú desenvolupa habilitats
extraordinàries sense invertir-hi una quantitat tremenda de pràctica. No conec
cap científic seriós que dubti d’aquesta conclusió”
Anders
Ericsson “Peak.
Secrets From The New Science of Expertise”
Tal i com dèiem l’altra
dia, sortir de la zona de confort ens ve
a contrapèl. El més natural, quan ens posem a aprendre el que sigui, és que
arribat a un moment en el que ens en puguem sortir prou bé, simplement anem
fent. Aquest és un dels mecanismes que té el cervell per tal d’estalviar
energia. El seu objectiu no és fer les
coses de la millor manera possible, sinó trobar una solució prou operativa per
tal de seguir funcionant.
En aquest sentit, hi ha
tota una sèrie de teories que ara estan posant en dubte el model cognitiu, en
el sentit que el que proposen és que hem d’entendre les funcions mentals en
relació al paper que han d’assumir per tal de fer que l’organisme pugui anar
fent. Som producte de l’evolució,
proclamen aquests crítics, i, per tant, el cervell i les seves funcions són un
engranatge més en aquesta història. De fet, entendríem millor tot el que ens passa si assumíssim que som una
espècie de màquina de percepció/acció. Formem un bucle de retroalimentació entre
el que veiem i el que fem i, d’aquesta manera, ens adaptem prou bé a la
realitat per tal de poder sortir endavant.
Si
el resultat d’aquest bucle entre el que veiem i el que fem és prou bo pels
objectius que ens hem marcat, no farem canvis en cap sentit.
El període de formació de l’esquema mental que tenim en ment en una determinada
situació es tancarà i, simplement, ens dedicarem a fer el que hem après a fer.
A no ser que ens proposem canviar o que no ens quedi més remei que fer-ho. En
aquest sentit, en un article un dels caps d’un Departament universitari de
Física dels Estats Units explicava que, en
moltes ocasions, els nostres esquemes mentals ens impedeixen millorar els
nostres coneixements. El que es troben és que, durant els primers anys d’estudi,
els aspirants a científics en aquesta àrea, pateixen molt per tal de seguir el
ritme d’estudis i, de fet, molts abandonen.
És una llàstima; es
tracta de persones molt intel·ligents que arriben a la conclusió de que no
estan fetes per prosperar en aquesta disciplina. El problema, però, no és seu.
Segons aquest expert, el que passa és que des dels estudis superiors no s’han
fet càrrec de que el que han de superar els estudiants és difícil: han de renunciar als seus esquemes mentals
sobre els problemes de la física i han d’assumir una nova manera de veure-ho.
Això no és fàcil. Suposa que durant un temps et sents superat per la matèria i t’has
de sentir com si no sabessis fer res del que et demanen, fins que comences a
veure com reorganitzar els teus esquemes mentals per tal de poder trobar noves
solucions als problemes. Això, o, com proposa Carl Weiman, Premi Nobel de Física, aplicar els principis de la
pràctica deliberada per tal d’anar canviant aquestes representacions mentals de
manera escalonada (vegeu http://science.sciencemag.org/
Les
nostres representacions mentals de les situacions guien la nostra manera de fer
les coses i el nostre rendiment. Com explica Anders Ericsson, aquestes representacions
o esquemes guien la nostra execució i ens permeten jutjar-la. A mesura que
mirem de fer alguna cosa nova per tal de superar-nos també estarem canviant les
nostres representacions o esquemes mentals de manera que, gràcies a les
modificacions que anem creant, serà possible anar més lluny que abans.
La manera de facilitar
aquest canvi ens ve donada per la pràctica deliberada. Com dèiem en l’altra
entrada, en aquest tipus de pràctica el que fem és marcar metes clares, donar-nos feedback sobre el punt actual i sobre el
que s’ha de millorar, identificar patrons que ens permetin crear un mapa mental
de l’activitat que ens faci cada vegada més eficients i, finalment, motivar-nos
a nosaltres mateixos per aconseguir sortir contínuament de la nostra zona de
confort.
Estudiant les característiques de la pràctica deliberada
que han seguit les persones que han arribat a l’excel·lència en les seves
ocupacions, Ericsson afirma que podem resumir així els seus trets principals:
·
La
pràctica deliberada desenvolupa habilitats que altres persones ja han
aconseguit saber com fer-les i, a més, compta amb tècniques d’entrenament
efectives. La planificació hauria de fer-la un mestre o
entrenador capacitat i coneixedor de l’àrea.
·
La
pràctica deliberada es fa fora de la zona de confort de l’estudiant i requereix
que l’estudiant intenti fer coses que estan fora del seu nivell d’habilitat
actual. Això demana un esforç que fa que l’activitat no es
visqui com a especialment agradable.
·
La
pràctica deliberada implica marcar metes ben definides i específiques i sovint
implica millorar algun aspecte molt concret de l’execució.
El mestre anirà desenvolupant un pla que suposi executar tota una sèrie de
petits canvis que tenen com a objectiu canviar el rendiment en la tasca.
·
La
pràctica deliberada és deliberada, és a dir, suposa que la persona ha d’invertir
tota la seva atenció i les accions s’han de fer de manera conscient.
No basta seguir les indicacions. La pràctica ha de ser concentrada i conscient.
·
La
pràctica deliberada implica feedback i les modificacions pertinents resultants
de tenir en compte aquest feedback. Al principi, la
majoria de feedback el donarà el mestre o l’entrenador; però amb el temps els
alumnes aprenen a fer-se ells mateixos un seguiment, detectar els errors i fer
les modificacions pertinents. D’aquesta manera es considera imprescindible anar
desenvolupant representacions mentals efectives.
·
La
pràctica deliberada produeix canvis en les representacions mentals i, al mateix
temps, depèn d’aquestes representacions. Millorar el rendiment
va conjugat amb la millora d’aquestes representacions o esquemes mentals. Només
aquesta millora permet seguir avençant en el camí de l’autosuperació.
·
La
pràctica deliberada gairebé sempre implica reconstruir o modificar habilitats
prèviament adquirides. Això es fa focalitzant els
esforços en determinats aspectes d’aquestes habilitats i treballant de manera
específica per tal de millorar-les. Amb el temps, aquesta millora graonada
conduirà a l’expertesa.
En el fons, el que
proclama Anders Ericsson és: si vols millorar cerca un bon mestre que
tingui per mà la practica deliberada del camp en qüestió. En cas de que
això no fos possible, en primer lloc hauries d’identificar com ho fan els experts, després mirar d’esbrinar quines són les habilitats que les
permeten rendir tan bé i, finalment, buscar
i entrenar les tècniques que permeten fer les coses tal i com les fan ells.
Continuarà...
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada