La neurodiversitat i les diferències

En els cercles que estudien la ment i el cervell s’està generant un procés que intenta rompre amb l’enfocament mèdic mecanicista, exclusivament basat en les malalties. S’intenta adoptar un model més de tipus contextual, en el que no només són importants els elements que formen el sistema, sinó que també ho són les dinàmiques que marquen les relacions entre aquests elements.

En aquest context hi trobem el llibre de Thomas Armstrong “El poder de la neurodiversidad”.  La tesi que sosté és que, malgrat la quantitat de patiment que poden generar determinats diagnòstics (parla de l’autisme, la hiperactivitat, la dislèxia, l’esquizofrènia, la depressió, l’ansietat i els problemes d’aprenentatge), en molts casos aquests es poden veure acompanyats de capacitats extraordinàries en determinats camps d’acció. Armstrong, per exemple, ens recorda la bibliografia que, com assenyalava Lehrer en el seu llibre sobre creativitat, relaciona augments en la creativitat amb els trastorns de l’estat d’ànim.

El plantejament és molt semblant al de Richard Davidson quan explica els patrons cerebrals que configuren les dimensions emocionals. Deia Davidson que cada persona és el resultat d’una combinació única de sis dimensions: Resiliència, Perspectiva, Intuïció Social, Autoconsciència, Sensibilitat al Context i Atenció (veure l’entrada del 2 de juny). La cultura humana és el resultat de persones molt diferents pel que fa als seus Estils Emocionals, és a dir, és el resultat de la neurodiversitat. En les puntuacions extremes en les diferents dimensions, hi trobaríem els quadres clínics dels que parla Armstrong. Tanmateix, Davidson proposa mecanismes de modulació de les dimensions i, també, especialment en els casos en els que la posició sigui extrema, adaptacions ambientals.

Aquest darrer punt és sobre el qual posa més èmfasi Armstrong; les persones que es col·locarien en els punts extrems de les dimensions podrien arribar a un bon nivell de funcionament en cas de tenir les eines necessàries per viure en un ambient que potenciés les seves capacitats. De fet, segons ell, això suposaria un canvi de paradigma en el tractament de les persones amb puntuacions extremes: passaríem de destacar les seves mancances a intentar potenciar les seves fortaleses.

El concepte de neurodiversitat que defensa es presenta en 8 principis:

Principi 1: El cervell humà funciona més com un ecosistema que com una màquina. El cervell no és com un ordinador, sinó més aviat com una selva tropical en la que trobem creixement, decadència, competició, diversitat i selecció. El cervell es transforma a sí mateix com a resposta al canvi.

Principi 2: Els éssers humans i els cervells humans es defineixen en funció de la seva posició en continus de competència. Les persones “normals” i les discapacitades el que ocupen és un lloc diferent en un determinat aspecte, com per exemple, la sociabilitat. Gran part del patiment de les persones diagnosticades prové del seu aïllament social; de fet, l’evolució dels períodes de recaigudes en la simptomatologia és més greu en societats com la nostra, que generen una distància amb la persona que ha passat a viure en una altra “categoria”.

Principi 3: El nivell de competència de l’ésser humà és defineix en funció dels valors de la cultura a la que pertany. Així, una cultura escolar basada únicament en la lectoescriptura penalitzarà a aquelles persones hàbils en tasques visuoespacials i mecàniques, però que presenten dificultats a l’hora de llegir i escriure.

Principi 4: Ser considerat discapacitat o dotat depèn, en gran mesura, del lloc i del moment històric en el que has nascut. Així, en determinades cultures, les crisis psicòtiques en l’adolescència s’han considerades com un senyal de que la persona podia ser preparada per assumir funcions rituals, com és el cas dels xamans.

Principi 5: L’èxit en la vida es basa en l’adaptació del cervell a les necessitats de l’entorn. En el món d’avui, a diferència d’altres èpoques, per tenir èxit s’ha de llegir bé, ser sociable, pensar racionalment,aprovar exàmens, tenir una disposició alegre i altres exigències marcades pel món desenvolupat.

Principi 6: L’èxit en la vida, però, també depèn de la modificació del teu entorn per tal d’ajustar-lo a les necessitats del cervell únic del que disposem, és a dir, de construir un nínxol apropiat. En el món, encara que s’exigeixin determinades característiques estàndard, hi trobem moltes subcultures o microhàbitats. Es tractaria de generar el nínxol particular, d’alterar el propi entorn per tal d’augmentar les seves possibilitats d’èxit. Així, una persona classificada en l’espectre autista, és més sistematitzadora que empàtica i, per tant, tindria més èxit com a analista de sistemes que com a relacions públiques.

Principi 7: La construcció de nínxols inclou eleccions professionals i d’estil de vida, tecnologies d’assistència, recursos humans i altres estratègies que milloren la vida i s’adapten a les necessitats específiques de l’individu neurodivers. Es tracta d’utilitzar tots aquells recursos que fan possible que una persona tingui una vida plena: la tria de la professió, l’ús de tecnologies, com per exemple la informàtica, per tal de poder accedir a la informació, l’accés a models positius de superació personal i aprendre a envoltar-se de persones que sàpiguen veure el millor de les persones neurodiverses.

Principi 8: La construcció positiva de nínxols modifica directament el cervell, que, per la seva banda, reforça la capacitat d’adaptar-se a l’entorn.  Un ambient de criança adequat fa que el cervell de les criatures maximitzi els seus aspectes positius i minimitzi els negatius; això fa possible un millor ajust al món i també aconseguir el seu màxim potencial.

La nostra responsabilitat com a societat és aconseguir que qualsevol criatura pugui trobar el seu camí cap a la realització, independentment del seu punt de partida, de la seva posició en les dimensions bàsiques emocionals. Tothom té dret al benestar emocional producte d’una vida plena, amb sentit, entrega i passió.