Les sis cançons de la nostra vida (I)

“L’amor suprem és l’amor a l’existència, l’amor a la humanitat, amb tots els nostres defectes, la nostra destructivitat, les nostres pors, les nostres xafarderies, les nostres rivalitats, la nostra mesquinesa. L’amor a la bondat que a vegades demostrem en els moments més difícils, a l’heroisme de fer el que és correcte encara que ningú ens estigui mirant, d’estimar a persones que tal vegada no agradin a ningú. Tot això i la nostra capacitat d’escriure sobre aquest tema, de celebrar-ho a través de les cançons, és el que ens fa humans” Daniel Levitin “El cerebro musical”

En aquests moments estan passant dues coses contradictòries pel que fa a la música: per una banda, la Neurociència Cognitiva l’està reconeixent com a una capacitat especial que es demostra que millora la flexibilitat cognitiva i, per tant, pot ésser una ajuda en l’aprenentatge i, per una altra, assistim al seu desmantellament com a matèria en molts nivells educatius. Com pot ser? Què està passant?

Per una banda, sembla clar que els dissenyadors de currículums escolars, en moltes ocasions, no tenen massa en compte les dades científiques sobre aprenentatge. Per una altra, en un món on sembla que s’ha de fer valer la part econòmica per davant de qualsevol altra, hi ha molta gent que no veu la utilitat pràctica a una matèria considerada tradicionalment el que en deien una “maria”.

Tanmateix, les dades no apunten en aquesta direcció. En aquest sentit, el llibre de Daniel Levitin, “El cerebro musical”, resulta aclaridor i enriquidor. Levitin ens explica que, al darrera del llenguatge i de l’art, hi ha tres facultats que han permès la nostra evolució: la primera, és la presa de perspectiva, és a dir, la capacitat de pensar en els nostres propis sentiments i pensaments i de comprendre que les altres persones tal vegada ni pensen ni senten el mateix que nosaltres. La segona és la representació, la capacitat de pensar en coses que no tenim al davant. La tercera és la reorganització, la facultat que ens permet combinar, recombinar i imposar un ordre jeràrquic als elements existents en el món.

Gràcies a aquestes tres facultats, una de les grans aportacions de les arts va ser la possibilitat de comunicar de manera metafòrica la passió i l’emoció. La metàfora, explica Levitin, ens permet explicar coses de manera indirecta, evitant confrontacions i ajudant a aclarir el que era difícil de comunicar. La metàfora existeix com a tal perquè ens ha resultat útil com a espècie. Les cançons, plenes de metàfores comunicatives, estan presents en totes les cultures i, segons Levitin, les podem classificar en sis modalitats  bàsiques: d’amistat, d’alegria, de consol, de coneixement, religioses i d’amor.

Les cançons són el resultat d’un conglomerat d’elements: ritme, melodia, harmonia, timbre, lletra i significat. Aquests elements es combinen i es reforcen mútuament i, com a conjunt, invoquen un significat. Tanmateix, com que aquest significat no està delimitat del tot, les cançons ens “obliguen” a adoptar una actitud activa, a intentar donar-li el nostre propi significat. Com explica Levitin: “El fet que el ritme, la melodia i l’estructura accentual es limitin i es reforcin mútuament, i de que l’escolta musical desencadeni descàrregues de dopamina i altres substàncies neuroquímiques, fa que la nostra relació amb les cançons esdevingui intensa i perdurable, ja que activa més regions cerebrals que qualsevol altra experiència. La connexió amb algunes cançons és tan intensa que els malalts d’Alzhéimer recorden cançons i lletres inclús molt després d’haver oblidat tot el demés”.

Cantar ens fa usar músculs de la gargamella i del diafragma que no utilitzem quan parlem, de manera que podem fer-ho amb un volum més alt durant més temps. A més, gràcies a la sincronització amb altres persones, quan cantem en grup, ens sentim part d’una cosa més gran que nosaltres i en el cervell s’allibera oxitocina, una substància que ajuda a establir vincles de confiança (vegeu també http://benestaremocional.blogspot.com.es/2014/01/amor-cos-cervell-i-oxitocina.html). Les cançons d’amistat ajuden a sincronitzar els moviments de les persones i, de retruc, reforcen els sentiments de vinculació social (penseu en els himnes esportius, per exemple). Les cançons d’amistat reforcen, també, les sensacions pròpies dels estats de flux (vegeu http://benestaremocional.blogspot.com.es/2014/04/aprendre-fluir.html) i, a més, sentiments de naturalesa espiritual.

Les cançons d’alegria, per altra banda, semblen tenir efectes importants sobre la nostra salut. Escoltar música, però més en el cas de cantar-la o interpretar-la, pot modificar l’equilibri químic del cervell que s’associa amb el benestar, la reducció de la resposta d’estrès i l’enfortiment del sistema immunològic. Com explica Levitin: “En una espècie de dansa neuroquímica, la música augmenta el nostre estat d’alerta a través de la modulació de la norepinefrina i l’epinefrina, i accedeix al nostre sistema de resposta motora gràcies a la producció de cortisol, al mateix temps que reforça el nostre sistema immunològic a través de la modulació musical de la IgA, la melatonina, la serotonina, la dopamina, l’hormona adrenocorticotròpica (ACHT) i la betaendorfina”.

Levitin segueix la tesi de que la música és adaptativa, en el sentit de que ofereix al cervell oportunitats per a explorar, exercitar, entrenar i jugar amb les forces mentals, físiques i socials que es necessiten per tal de conservar la societat tal i com la coneixem. A més, quan vam adquirir la capacitat de celebrar el nostre benestar i les nostres emocions positives vam passar a tenir una major habilitat per tal de compartir els nostres estats emocionals, un element clau en la formació de societats i grups cooperatius.

Continuarà...