dijous, 11 d’octubre de 2018

Molts d'anys, Laura!!!






Estimada Laura,

Molts i bons!!!

Ara que la vida s’obre de manera que pots començar a dissenyar-la d’acord amb el que consideres important, esper que ens permetis seguir amb el que hem intentat fer aquests darrers anys: estimar-te i acompanyar-te. Ser-hi, pel que faci falta.  Recolzar-te de manera incondicional.

Com a família Vicens-Bauzà estem fent el que vam prometre al teu pare: celebrar-ho tot, sempre i de manera indiscriminada... Sembla mentida que un adéu es pugui convertir en un moment de celebració de la vida, en la generació de forces que empenyen cap endavant... Aquesta era la màgia del teu pare, sempre posant per davant els valors que el van mantenir serè fins al seu últim alè.

Ara celebrem que entres de ple a la vintena, a prop de la meitat de la dècada, un moment en què decideixes que suposarà per a tu el tornar adulta. Canviarà la teva vida, acabaràs els teus estudis, començaràs a fer feina, a tenir altres responsabilitats, te n’aniràs a viure en parella, coneixeràs gent nova... I, en tot això, hi posaràs el que sempre hi poses a les coses que comences: la teva màxima concentració, l’ambició de fer-ho el millor possible i la decisió de tractar amb la gent amb tota la calidesa del que ets capaç.

A vegades penso que, a la família, començant pel padrí Francesc i el que definia com la seva “sort d’haver fet coses que m’han agradat”, se’ns ha ofert el do de poder fruir de les coses, de sentir que el coneixement no és una cosa estàtica, sinó que sempre podem aprendre més, sempre podem trobar la forma d’integrar nova informació al que fem...El plaer que ens dona la curiositat ens alegra i ens allunya del conformisme i de la prepotència... Ens obre a tot un univers de possibilitats...

Aquest any ha sigut dur, estrany, laboriós. Però tu, estimada Laura, ho has portat amb coratge, amb la perseverança que et caracteritza. Hem viscut amb la contínua presència/absència del teu pare, amb l’alegria que ens donaven certs records, amb la tristesa dels moments especials en els que tots el trobàvem a faltar...

Estimada Laura, el teu pare tenia raó quan deia “na Laura no em fa passar pena, se’n sortirà...”. El teu pare mai va dubtar de que faries el correcte, que lluitaries pel que consideressis important, que prendries bones decisions i aconseguiries fer el que decidissis fer amb tota la sensatesa necessària.

Ara que encetes el graó que ja toca l’equador de la vintena, voldria que la vida “et donés un camí molt llarg / ple d’aventures, ple de coneixences”, que recordessis sempre que som a tocar, al teu costat, per qualsevol cosa que necessitis. Ara que tornes gran de veres i ja “deixaràs de ser petita”, la vida s’obrirà davant teu com un gran parc temàtic amb una única regla: ser sempre fidel a tu mateixa i als teus valors.

Molts i bons, estimada.

Una abraçada d’aquelles de veres

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada