Estimada Laura,
Molts i bons!!!
Ara que la vida s’obre de manera
que pots començar a dissenyar-la d’acord amb el que consideres important, esper
que ens permetis seguir amb el que hem intentat fer aquests darrers anys:
estimar-te i acompanyar-te. Ser-hi, pel que faci falta. Recolzar-te de manera incondicional.
Com a família Vicens-Bauzà estem
fent el que vam prometre al teu pare: celebrar-ho tot, sempre i de manera
indiscriminada... Sembla mentida que un adéu es pugui convertir en un moment de
celebració de la vida, en la generació de forces que empenyen cap endavant...
Aquesta era la màgia del teu pare, sempre posant per davant els valors que el
van mantenir serè fins al seu últim alè.
Ara celebrem que entres de ple a
la vintena, a prop de la meitat de la dècada, un moment en què decideixes que
suposarà per a tu el tornar adulta. Canviarà la teva vida, acabaràs els teus
estudis, començaràs a fer feina, a tenir altres responsabilitats, te n’aniràs a
viure en parella, coneixeràs gent nova... I, en tot això, hi posaràs el que
sempre hi poses a les coses que comences: la teva màxima concentració,
l’ambició de fer-ho el millor possible i la decisió de tractar amb la gent amb
tota la calidesa del que ets capaç.
A vegades penso que, a la
família, començant pel padrí Francesc i el que definia com la seva “sort
d’haver fet coses que m’han agradat”, se’ns ha ofert el do de poder fruir de
les coses, de sentir que el coneixement no és una cosa estàtica, sinó que
sempre podem aprendre més, sempre podem trobar la forma d’integrar nova
informació al que fem...El plaer que ens dona la curiositat ens alegra i ens
allunya del conformisme i de la prepotència... Ens obre a tot un univers de
possibilitats...
Aquest any ha sigut dur, estrany,
laboriós. Però tu, estimada Laura, ho has portat amb coratge, amb la
perseverança que et caracteritza. Hem viscut amb la contínua presència/absència
del teu pare, amb l’alegria que ens donaven certs records, amb la tristesa dels
moments especials en els que tots el trobàvem a faltar...
Estimada Laura, el teu pare tenia
raó quan deia “na Laura no em fa passar pena, se’n sortirà...”. El teu pare mai
va dubtar de que faries el correcte, que lluitaries pel que consideressis
important, que prendries bones decisions i aconseguiries fer el que decidissis
fer amb tota la sensatesa necessària.
Ara que encetes el graó que ja
toca l’equador de la vintena, voldria que la vida “et donés un camí molt llarg
/ ple d’aventures, ple de coneixences”, que recordessis sempre que som a tocar,
al teu costat, per qualsevol cosa que necessitis. Ara que tornes gran de veres
i ja “deixaràs de ser petita”, la vida s’obrirà davant teu com un gran parc
temàtic amb una única regla: ser sempre fidel a tu mateixa i als teus valors.
Molts i bons, estimada.
Una abraçada d’aquelles de veres
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada