Les emocions són una cosa molt personal

"Treballar les emocions adequades ens permet estar oberts a les oportunitats i resistir la força dels impulsos que ens poden portar a mirar només de sentir plaer a curt termini." https://benestaremocional.blogspot.com/2018/05/enaquest-llibre-he-ofert-dos-arguments.html

“La combinació conceptual sumada a les paraules proporciona el poder de crear la realitat”

“Quan una ment té un sistema conceptual per a les emocions empobrit, pot percebre l’emoció? A partir dels experiments científics del nostre laboratori, sabem que la resposta generalment és no” 

 Lisa Feldman Barrett “How Emotions Are Made”

“El dia que naixem, se’ns proporciona una petita parcel·la amb terra rica i fèrtil, lleugerament diferent de la de qualsevol altra persona. I, a partir d’aquí, la teva família i la teva cultura comencen a plantar-hi coses i arreglen el jardí a la seva manera, fins que ets prou gran per tenir-ne cura tu mateix. Planten el llenguatge i les actituds i els coneixements sobre l’amor i la seguretat i els cossos i el sexe. I t’ensenyen com has de cuidar el teu jardí, degut a que quan facis la transició de l’adolescència a l’adultesa, hauràs d’assumir la total responsabilitat de la seva cura” Emily Nagosky “Come As You Are”

Les teories clàssiques de la naturalesa humana suposaven que teníem una ment assentada en un cervell modular que reaccionava davant els estímuls de l’anomenat “món real”. Les respostes que donaríem davant determinades situacions serien el resultat d’una “descàrrega” d’un mòdul concret de la ment encarregat d’analitzar i respondre davant aquesta estimulació. Així, seguint aquesta lògica, si ens trobéssim davant una persona trista, el nostre “cervell emocional” detectaria tal emoció i donaria una resposta adient.

Aquestes teories, però, topen amb la realitat de que, en molts casos, les persones tenen una relació “personal” amb les “emocions” i no segueixen el guió sobre quan sentir tristesa o quan sentir ràbia. A vegades, després de parlar profundament amb elles, te n’adones que no es senten gairebé mai tristos, per exemple. Moltes persones de la nostra cultura en una situació semblant dirien que senten tristesa, però ells asseguren que no experimenten tal cosa. Es senten “culpables” de no haver evitar la pèrdua. O tenen molta ràbia perquè ho consideren una injustícia. O, simplement, no saben com descriure el que les passa i es consideren “estressats”.

Explica Lisa Feldman Barrett en el seu llibre “How Emotions Are Made” que el que considerem “emocions bàsiques i universals” no són tal cosa. Cada una de les nostres “emocions” són el resultat d’un procés de construcció personal/cultural. I aquestes construccions provenen de la interacció entre el que fa el nostre cervell per a posar ordre enmig del caos i les experiències que anem tenint.

El procés és semblant a la construcció de qualsevol altre tipus de concepte. Així, per exemple, quan llegim la paraula “poma” el cervell usa les connexions entre neurones motores i sensorials per tal de simular una poma hipotètica a partir de totes les vegades que hem vist, tocat, menjat, olorat o imaginat “pomes”. En el cervell es produeix la simulació d’una poma en base al que té emmagatzemat sobre el que ha suposat en altres situacions trobar-se amb el que en la nostra llengua i la nostra cultura anomenem “poma”.

Així, anem pel món simulant la realitat dins el nostre cervell per tal de sobreviure i d’aconseguir els recursos que necessitem per fer-ho. Segons aquesta visió, el cervell no té com a funció principal el pensar, sinó usar les experiències passades per tal de generar hipòtesis (simulacions) que donin sentit al caos que ens envolta contínuament i ens permetin prendre les millors decisions per a la supervivència del nostre cos.

A partir de les experiències que tenim, anem generant conceptes, agrupant elements en funció de la seva presència o absència en determinades situacions. I, en aquests casos, és igual si el que agrupem són elements que venen de l’exterior, com el so d’una animal, o elements que venen del nostre propi cos, com un mal de panxa que interpretem com a gana, nàusea o por en funció del context.

Una emoció, explica Feldman Barrett, és una creació del cervell (un concepte) sobre què signifiquen determinades sensacions corporals quan es donen en una situació determinada. Cada segon, el nostre cervell usa les nostres experiències passades, organitzades com a conceptes, per tal de guiar les nostres accions, decidir el què hem de fer i donar sentit a les nostres sensacions.

Les emocions NO són reaccions davant el que passa al món. No som els receptors d’una determinada “situació emocional” i, per tant, reaccionem a ella. Som els creadors de la nostra pròpia experiència gràcies a que el cervell construeix el significat del que passa a partir del que ha passat altres vegades i, al mateix temps, fa una previsió del que pot passar. Si no es tenen els conceptes, construïts gràcies a les experiències, els estímuls presents no tindran cap sentit, seran només part del soroll estimular que contínuament ens envolta.

Les emocions no emergeixen d’una part del cervell, ni d’una determinada activitat dels nostres músculs facials, ni d’unes concretes sensacions corporals. Cada emoció que diem sentir és el resultat d’experimentar una simulació del nostre cervell, feta gràcies a les nostres experiències prèvies en situacions semblants i amb sensacions corporals semblants. De la mateixa manera que construïm conceptes com “poma” o “brillantor”, també ho fem amb altres com “tristesa” o “alegria”.

I, això, té una derivada molt important: som els constructors de les nostres emocions i, per tant, de la nostra vida. Si canviem les nostres experiències, si treballem els conceptes emocionals, si mantenim el nostre cos en forma, canviarem les nostres emocions i les nostres vides. Les accions d’avui esdevindran les emocions de demà.

Benvinguts a la creació de la pròpia vida!