 |
| Pau, octubre del 1992 |
Estimat Pau,
Ja en són 26!!!
Ja sé que trobes que el temps
passa molt de pressa i que no et dona massa marge per poder fer tot el que vols
fer. I, això, he de confessar que m’agrada, que em fa sentir bé pel que suposa
per a tu: una vida intensa, plena de coses per descobrir, per fer, per
aprendre...
Tornes gran, estimat, i, encara
que sembla que ha sigut un procés, a vegades em sent com si ho haguessis fet de
cop. Eres un bebè preciós i t’has convertit, amb un tres i no res, en un adult
atractiu (sí, he dit això, i no és orgull de mare!). I, el teu pare i jo, ens
hem trobat assumint papers nous, escoltant amb atenció el que ens recomanaves,
fruint de la teva companyia, sense passar massa pena pel que anessis a decidir
amb la certesa de que, fos el que fos, aniria bé perquè estaries bé.
Estimat, sé que el món és molt
estrany i complex. Som una espècie que
no se’n surt massa bé a l’hora de fer-se la vida agradable a ella mateixa, però
això és el que hi ha, encara que podem aconseguir donar petites passes amb la
gent que tenim a prop, per fer que es sentin bé. Esper que, com a pares, haguem
sabut donar-te “amor i bons records” i deixar-te com a penyora la certesa de
saber que mereixes el mateix de les persones amb les que decideixis compartir
la teva vida.
M’agradaria formar part de la
teva vida, que seguissis contant-me coses, que em comuniquessis les teves
inquietuds, que em passessis recomanacions sobre el que he d’escoltar o
mirar... M’agradaria que sabessis que enriqueixes la meva vida, cada vegada que
tinc el privilegi de veure una petita part del món a través dels teus ulls.
M’agradaria agrair-te la teva gratitud: cada vegada que em dones les gràcies em
fas sentir bé pensant en totes les vegades que podràs donar-les a altres
persones en altres situacions.
Estimat Pau, en un món que canvia
ràpid, es necessitarà “un munt de flexibilitat mental i grans reserves
d’equilibri emocional”, diuen els experts. Per la teva banda, la vida ha fet
que desenvolupessis ambdues coses, a vegades de manera agradable (amb
activitats triades, amb adaptacions a persones noves, amb viatges a llocs
llunyans...); altres de manera brusca i dura (amb totes les pèrdues que hem
hagut d’afrontar aquests anys). La vida fa aquestes coses i, després, et deixa
amb la tasca de fer-ne el millor ús possible, donant-les-hi la millor interpretació
possible, aprenent-ne tot el que puguis.
Sigues valent de fer el que vols
fer. I no tinguis por d’equivocar-te. La veritat és que l’única condició que
hauríem de posar al que fem a la vida és que sempre tinguem la sensació que ens
ve un poc gran, que encara ens queden moltes coses per aprendre. Tanmateix, al
final descobrirem que “fer” no és tan important, com deia el padrí Francesc. A
l’hospital, els darrers dies, m’explicava que quan reflexionava sobre el
passat, veia que la feina i les coses materials que volia aconseguir l’havien
absorbit massa... Quan va passar pel sedàs les seves vivències va trobar que
havia dedicat massa poc temps a “expressar el que sentia”, a compartir moments
amb els que estimava, a fer arribar el seu orgull i la seva gratitud als fills
i a la dona...
Estimat Pau,
cuida’t,
tingues cura del teu cos,
de les teves emocions,
de les persones que estimes...
Recorda que el que defineix el
món és el canvi.
Recorda que tot passa, sigui bo o
dolent.
Recorda que l’amor genera amor i
no perdis el temps odiant a qui no mereix el teu temps.
Recorda que estimar és entendre i
que quan entens pots respectar i quan respectes pots demostrar el teu amor de
milions de formes.
Respira bé,
la calma és el que necessitem més
per tal de poder obrir-nos a noves experiències.
I, sobretot, deixa’t estimar pels
que t’estimen.
Ta mare que t’estima.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada