diumenge, 14 d’octubre de 2018

Molts d'anys,Pau!!!




Pau, octubre del 1992




Estimat Pau,

Ja en són 26!!!

Ja sé que trobes que el temps passa molt de pressa i que no et dona massa marge per poder fer tot el que vols fer. I, això, he de confessar que m’agrada, que em fa sentir bé pel que suposa per a tu: una vida intensa, plena de coses per descobrir, per fer, per aprendre...

Tornes gran, estimat, i, encara que sembla que ha sigut un procés, a vegades em sent com si ho haguessis fet de cop. Eres un bebè preciós i t’has convertit, amb un tres i no res, en un adult atractiu (sí, he dit això, i no és orgull de mare!). I, el teu pare i jo, ens hem trobat assumint papers nous, escoltant amb atenció el que ens recomanaves, fruint de la teva companyia, sense passar massa pena pel que anessis a decidir amb la certesa de que, fos el que fos, aniria bé perquè estaries bé.

Estimat, sé que el món és molt estrany i complex.  Som una espècie que no se’n surt massa bé a l’hora de fer-se la vida agradable a ella mateixa, però això és el que hi ha, encara que podem aconseguir donar petites passes amb la gent que tenim a prop, per fer que es sentin bé. Esper que, com a pares, haguem sabut donar-te “amor i bons records” i deixar-te com a penyora la certesa de saber que mereixes el mateix de les persones amb les que decideixis compartir la teva vida.

M’agradaria formar part de la teva vida, que seguissis contant-me coses, que em comuniquessis les teves inquietuds, que em passessis recomanacions sobre el que he d’escoltar o mirar... M’agradaria que sabessis que enriqueixes la meva vida, cada vegada que tinc el privilegi de veure una petita part del món a través dels teus ulls. M’agradaria agrair-te la teva gratitud: cada vegada que em dones les gràcies em fas sentir bé pensant en totes les vegades que podràs donar-les a altres persones en altres situacions.

Estimat Pau, en un món que canvia ràpid, es necessitarà “un munt de flexibilitat mental i grans reserves d’equilibri emocional”, diuen els experts. Per la teva banda, la vida ha fet que desenvolupessis ambdues coses, a vegades de manera agradable (amb activitats triades, amb adaptacions a persones noves, amb viatges a llocs llunyans...); altres de manera brusca i dura (amb totes les pèrdues que hem hagut d’afrontar aquests anys). La vida fa aquestes coses i, després, et deixa amb la tasca de fer-ne el millor ús possible, donant-les-hi la millor interpretació possible, aprenent-ne tot el que puguis.

Sigues valent de fer el que vols fer. I no tinguis por d’equivocar-te. La veritat és que l’única condició que hauríem de posar al que fem a la vida és que sempre tinguem la sensació que ens ve un poc gran, que encara ens queden moltes coses per aprendre. Tanmateix, al final descobrirem que “fer” no és tan important, com deia el padrí Francesc. A l’hospital, els darrers dies, m’explicava que quan reflexionava sobre el passat, veia que la feina i les coses materials que volia aconseguir l’havien absorbit massa... Quan va passar pel sedàs les seves vivències va trobar que havia dedicat massa poc temps a “expressar el que sentia”, a compartir moments amb els que estimava, a fer arribar el seu orgull i la seva gratitud als fills i a la dona...

Estimat Pau,
cuida’t,

tingues cura del teu cos,

de les teves emocions,

de les persones que estimes...

Recorda que el que defineix el món és el canvi.

Recorda que tot passa, sigui bo o dolent.

Recorda que l’amor genera amor i no perdis el temps odiant a qui no mereix el teu temps.

Recorda que estimar és entendre i que quan entens pots respectar i quan respectes pots demostrar el teu amor de milions de formes.

Respira bé,

la calma és el que necessitem més per tal de poder obrir-nos a noves experiències.



I, sobretot, deixa’t estimar pels que t’estimen.

Ta mare que t’estima.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada