divendres, 26 d’octubre de 2018

Quan no ens entenem...


 "el cervell no té com a funció principal el pensar, sinó usar les experiències passades per tal de generar hipòtesis (simulacions) que donin sentit al caos que ens envolta contínuament i ens permetin prendre les millors decisions per a la supervivència del nostre cos" 

"som els constructors de les nostres emocions i, per tant, de la nostra vida. Si canviem les nostres experiències, si treballem els conceptes emocionals, si mantenim el nostre cos en forma, canviarem les nostres emocions i les nostres vides"

"El que és cert, és que anem construint un model del món, del que es pot esperar, del que és normal i del que ens mereixem com a persones. No ho podem evitar. Aquesta és la forma de funcionar del cervell: és una màquina de predicció, en el sentit que es fa una idea del que passarà en una situació, des del moment en que entra a formar part d’ella." https://benestaremocional.blogspot.com/2017/12/nomes-es-amor-si-hi-ha-respecte.html 







Una bona comunicació requereix que tu i el teu amic estigueu usant conceptes sincronitzats”. Aquesta frase de Lisa Feldman Barrett conté tot un univers. I explica molt patiment, molts dels conflictes que apareixen quan, de bona fe, ens volem entendre, però no ho aconseguim. “Conceptes sincronitzats”. És a dir, que el que em dius signifiqui el mateix per a mi que el que significa per a tu. Però per què és tan difícil això? Per què suposem tantes vegades que els altres ens entendran o que nosaltres estem entenent als altres (i després no passa tal cosa)?

El cervell usa els conceptes per tal de fer prediccions i posar ordre sobre el caos que suposa el món (Si voleu un exemple del que pot ser un caos: Recordeu la sensació que tenim quan som de viatge a un lloc del que no sabem l’idioma? Recordeu com se’ns queda el cap? Recordeu com ens fa sentir perduts el fet de no saber predir el que passarà?) Aquestes prediccions tenen un objectiu: aconseguir saber què està passant per tal de decidir cóm hem d’actuar per estar bé i seguir vius. I, el punt de partida sempre serà com està el nostre cos, com estan els sistemes que el mantenen viu, quina energia disponible tenim i quines sensacions corporals hem de tenir en compte.

Cada persona amb la que ens trobem i identifiquem, cada predicció que fem, cada idea que pensem i cada visió, so, gust, sensació de tacte i olor que imaginem va acompanyada de prediccions sobre les conseqüències que pot tenir pels nostres recursos corporals i per les seves corresponents sensacions. Aquestes sensacions són, normalment, sentiments de plaer o malestar i activació o calma (vegeu, també, la formulació que fa Thayer a https://benestaremocional.blogspot.com/2012/12/gestionar-els-estats-danim-la.html). Hi ha persones que senten aquestes sensacions com un rerefons, com un rierol, però n’hi ha d’altres que ho experimenten com a tempestes o salts d’aigües. I, a vegades, aquests sentiments de plaer o de calma es transformen en emocions. Però, encara que no en siguem conscients, influencien el què fem, el què pensem i el què percebem.

Parlar d’un problema amb algú, per exemple, pot ser estimulant per una de les persones, perquè veu un conflicte com a la llavor d’una posterior reconciliació o, al contrari, pot ser considerat com a perillós per algú altre que té por de no saber què dir o de com fer arribar la seva visió de la situació. La primera persona, la que veu la conversa com a una oportunitat, cercarà l’ocasió de provocar la conversa. La segona persona, la que considera que parlar només la deixarà frustrada, mirarà d’evitar-la de manera activa. I ambdues patiran les conseqüències, considerant que l’altra persona és la que està complicant la situació.

Feldman Barrett conta que quan hi ha un desequilibri en les nostres reserves corporals ens sentim malament, cosa que empeny al nostre cervell a cercar explicacions. Aquestes explicacions són el resultat de la categorització de les experiències passades i provenen de les simulacions que associen determinats objectes o situacions amb determinades sensacions corporals. Per exemple, conversar sobre els desacords, per la segona persona de la què parlàvem, forma part del que considera situacions desagradables. Els objectes i les situacions associades a la categoria “conversar sobre els desacords” són el que podríem anomenar el nínxol afectiu d’aquesta persona. Qualsevol cosa que quedi fora d’aquest nínxol afectiu NO interessa al cervell, per tant no farà prediccions sobre aquest objecte o situació, és a dir, no ho detectarà. Per exemple, aquesta persona NO detectarà les bromes o els compliments amb els que intenta començar la conversa l’altra persona.

Els nostres sentiments, resultat d’aquest nínxol afectiu personal, ens empenyen a creure que els objectes i les situacions del món són positius o negatius, en funció de les nostres experiències passades. I en funció de com ens sentim. Si ens sentim malament o tensos, concloem que la situació no ens convé (encara que sigui important implicar-nos-hi si ho pensem de manera racional, per exemple, en el cas anterior en el que és important parlar sobre els desacords). De fet, com ens sentim altera la nostra percepció i la nostra conducta més que el que ho pugui fer el món real (per exemple, veiem com una amenaça la pròpia conversa, encara que l’altra persona ens demostri el seu afecte).

Lisa Feldman Barrett remarca que els nostres recursos corporals són la prioritat del nostre cervell. I aquests recursos les percebem gràcies a aquestes sensacions, al que ella anomena afecte (la combinació de les dimensions plaer/malestar i activació/calma). Els sentiments de com estem són els elements centrals en la nostra percepció i la nostra conducta. La racionalitat pura no és possible en la nostra espècie.

El cervell humà està estructurat anatòmicament de manera que cap decisió o acció pot alliberar-se de la influència de les sensacions interoceptives o dels sentiments, independentment de la ficció que la gent es conti a ella mateixa sobre la seva racionalitat”. Cada pensament, record, percepció o emoció que construïm inclou informació sobre l’estat del nostre cos. L’afecte, l’humor de fons, és la nostra millor suposició sobre com es troba el nostre cos i les nostres reserves d’energia. I determinarà el que el nostre cervell considera prioritari, de manera que percebrem no el món tal i com és, sinó el que considerem important en aquell moment. Això suposa, seguint a Feldman Barrett, que cada un de nosaltres construïm el que serà el nostre món, per la via d’ignorar o prioritzar determinats estímuls.

Les emocions, al final, seran el resultat de categoritzar conceptes per tal de donar sentit al nostre afecte i a les sensacions que percebem gràcies als sentits. Les emocions, així, són més complexes que l’humor de fons; són el resultat de la categorització de les experiències passades. Aquesta categorització és la base de la predicció sobre el que creiem que està a punt de passar i fa que prenguem les decisions que prenem. El que hem après a creure és el que ens fa sentir d’una manera determinada i no d’una altra. NO és el que passa el que causa els nostres sentiments, sinó el que imaginem que està a punt de passar a partir del que hem viscut abans.

Per tant, els “conceptes sincronitzats” dels que parla Feldman Barrett, ens recorden que quan parlem amb una altra persona, cada un de nosaltres imagina el què està a punt de passar a partir del seu propi guió, de la seva pròpia història, sense escoltar realment el que diu l’altre. Si els conceptes no es sincronitzen, cada un de nosaltres seguirem vivint en la nostra pròpia ficció.

Bona reflexió!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada