"el cervell
no té com a funció principal el pensar, sinó usar les experiències passades per
tal de generar hipòtesis (simulacions) que donin sentit al caos que ens envolta
contínuament i ens permetin prendre les millors decisions per a la
supervivència del nostre cos"
"som els constructors de les nostres
emocions i, per tant, de la nostra vida. Si canviem les nostres experiències,
si treballem els conceptes emocionals, si mantenim el nostre cos en forma,
canviarem les nostres emocions i les nostres vides"
"El que és cert, és que anem
construint un model del món, del que es pot esperar, del que és normal i del
que ens mereixem com a persones. No ho podem evitar. Aquesta és la forma de
funcionar del cervell: és una màquina de predicció, en el sentit que es fa una
idea del que passarà en una situació, des del moment en que entra a formar part
d’ella." https://benestaremocional.blogspot.com/2017/12/nomes-es-amor-si-hi-ha-respecte.html
“Una bona comunicació requereix que
tu i el teu amic estigueu usant conceptes sincronitzats”. Aquesta frase de Lisa Feldman Barrett conté tot un
univers. I explica molt patiment, molts dels conflictes que apareixen quan, de
bona fe, ens volem entendre, però no ho aconseguim. “Conceptes sincronitzats”.
És a dir, que el que em dius signifiqui el mateix per a mi que el que significa
per a tu. Però per què és tan difícil
això? Per què suposem tantes vegades que els altres ens entendran o que
nosaltres estem entenent als altres (i després no passa tal cosa)?
El cervell usa els conceptes per
tal de fer prediccions i posar ordre sobre el caos que suposa el món (Si voleu un
exemple del que pot ser un caos: Recordeu la sensació que tenim quan som de
viatge a un lloc del que no sabem l’idioma? Recordeu com se’ns queda el cap?
Recordeu com ens fa sentir perduts el fet de no saber predir el que passarà?)
Aquestes prediccions tenen un objectiu:
aconseguir saber què està passant per tal de decidir cóm hem d’actuar per estar
bé i seguir vius. I, el punt de partida sempre serà com està el nostre cos,
com estan els sistemes que el mantenen viu, quina energia disponible tenim i
quines sensacions corporals hem de tenir en compte.
Cada persona amb la que ens
trobem i identifiquem, cada predicció que fem, cada idea que pensem i cada
visió, so, gust, sensació de tacte i olor que imaginem va acompanyada de
prediccions sobre les conseqüències que pot tenir pels nostres recursos
corporals i per les seves corresponents sensacions. Aquestes sensacions són, normalment, sentiments de plaer
o malestar i activació o calma (vegeu, també, la formulació que fa Thayer a https://benestaremocional.blogspot.com/2012/12/gestionar-els-estats-danim-la.html). Hi ha persones que
senten aquestes sensacions com un rerefons, com un rierol, però n’hi ha
d’altres que ho experimenten com a tempestes o salts d’aigües. I, a vegades, aquests
sentiments de plaer o de calma es transformen en emocions. Però, encara que no
en siguem conscients, influencien el què fem, el què pensem i el què percebem.
Parlar d’un problema amb algú, per exemple, pot ser estimulant per una de
les persones, perquè veu un conflicte com a la llavor d’una posterior
reconciliació o, al contrari, pot ser considerat com a perillós per algú altre
que té por de no saber què dir o de com fer arribar la seva visió de la
situació. La primera persona, la que veu la conversa com a una oportunitat,
cercarà l’ocasió de provocar la conversa. La segona persona, la que considera
que parlar només la deixarà frustrada, mirarà d’evitar-la de manera activa. I
ambdues patiran les conseqüències, considerant que l’altra persona és la que
està complicant la situació.
Feldman Barrett conta que quan hi
ha un desequilibri en les nostres reserves corporals ens sentim malament, cosa
que empeny al nostre cervell a cercar explicacions. Aquestes explicacions són
el resultat de la categorització de les experiències passades i provenen de les
simulacions que associen determinats objectes o situacions amb determinades
sensacions corporals. Per exemple, conversar sobre els desacords, per la
segona persona de la què parlàvem, forma part del que considera situacions
desagradables. Els objectes i les situacions associades a la categoria
“conversar sobre els desacords” són el que podríem anomenar el nínxol afectiu d’aquesta
persona. Qualsevol cosa que quedi fora d’aquest nínxol afectiu NO interessa al
cervell, per tant no farà prediccions sobre aquest objecte o situació, és a
dir, no ho detectarà. Per exemple, aquesta persona NO detectarà les bromes o
els compliments amb els que intenta començar la conversa l’altra persona.
Els nostres sentiments, resultat d’aquest nínxol afectiu personal, ens
empenyen a creure que els objectes i les situacions del món són positius o
negatius, en funció de les nostres experiències passades. I en funció de com
ens sentim. Si ens sentim malament o tensos, concloem que la situació no ens
convé (encara que sigui important implicar-nos-hi si ho pensem de manera
racional, per exemple, en el cas anterior en el que és important parlar sobre els
desacords). De fet, com ens sentim
altera la nostra percepció i la nostra conducta més que el que ho pugui fer el
món real (per exemple, veiem com una amenaça la pròpia conversa, encara que
l’altra persona ens demostri el seu afecte).
Lisa Feldman Barrett remarca que els
nostres recursos corporals són la prioritat del nostre cervell. I aquests
recursos les percebem gràcies a aquestes sensacions, al que ella anomena afecte
(la combinació de les dimensions plaer/malestar i activació/calma). Els sentiments de com estem són els
elements centrals en la nostra percepció i la nostra conducta. La
racionalitat pura no és possible en la nostra espècie.
“El cervell humà està estructurat
anatòmicament de manera que cap decisió o acció pot alliberar-se de la influència
de les sensacions interoceptives o dels sentiments, independentment de la
ficció que la gent es conti a ella mateixa sobre la seva racionalitat”.
Cada pensament, record, percepció o emoció que construïm inclou informació
sobre l’estat del nostre cos. L’afecte,
l’humor de fons, és la nostra millor suposició sobre com es troba el nostre cos
i les nostres reserves d’energia. I determinarà el que el nostre cervell
considera prioritari, de manera que percebrem no el món tal i com és, sinó el
que considerem important en aquell moment. Això suposa, seguint a Feldman Barrett, que cada un de
nosaltres construïm el que serà el nostre món, per la via d’ignorar o
prioritzar determinats estímuls.
Les emocions, al final, seran el
resultat de categoritzar conceptes per tal de donar sentit al nostre afecte i a
les sensacions que percebem gràcies als sentits. Les emocions, així, són més complexes que l’humor de
fons; són el resultat de la categorització de les experiències passades.
Aquesta categorització és la base de la predicció sobre el que creiem que està
a punt de passar i fa que prenguem les decisions que prenem. El que hem après a
creure és el que ens fa sentir d’una manera determinada i no d’una altra. NO és el que passa el que causa els nostres
sentiments, sinó el que imaginem que està a punt de passar a partir del que hem
viscut abans.
Per tant, els “conceptes
sincronitzats” dels que parla Feldman
Barrett, ens recorden que quan parlem amb una altra persona, cada un de
nosaltres imagina el què està a punt de passar a partir del seu propi guió, de
la seva pròpia història, sense escoltar realment el que diu l’altre. Si els conceptes no es sincronitzen, cada
un de nosaltres seguirem vivint en la nostra pròpia ficció.
Bona reflexió!
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada