Indignació

Què fem, doncs? Què les diem a les nostres filles? No surtis? Tingues por dels homes? Resisteix-te i lluita encara que estigui en risc la teva integritat? No ho denunciïs (què es el que fan 7 de cada 8 noies)?

Des de dijous al migdia estic en un estat d’indignació. Com pot ser que estigui passant el que està passant? Com pot ser que un grup d’homes que s’autoanomena “La manada” surtin d’un judici amb el convenciment que no van violar a una joveneta, després de que els fets demostrin que van conduir-la a un lloc sense sortida i van aprofitar-se de la seva superioritat numèrica per tal de sotmetre-la a tot tipus de pràctiques sexuals? Com ho podem defensar davant les nostres filles i els nostres fills?

De la lectura de la sentència se’n pot deduir que l’interès dels jutges cap a la formació tècnica en aquests tipus de violència és escàs. De fet, una jurista que es dedica a aquest tema declarava a Catalunya Ràdio que cap jutge demana formació sobre abusos i violència sexual. La formació que demanen es centra en temes que consideren més “tècnics i complexos” com, per exemple, la que va dirigida a posar llum sobre delictes econòmics. “El que passa, Paula, és que la gent està convençuda que en sap de Psicologia”, em deia la meva amiga i fisioterapèuta Bàrbara Moragues. El que passa, comentava la tertuliana de la ràdio, és que les persones confonem coneixement amb prejudici.

En el darrer llibre de David Eagleman, “The brain” (hi ha traducció castellana, la recomano a tota aquella gent que vulgui saber com funciona la màquina que ens permet seguir vius, el cervell), comenta el problema dels judicis sobre violència sexual cap a les dones: els jutges sense formació tenen prejudicis sobre com s’ha de comportar una dona quan hi ha una violació. De fet, pensen que el que anomenen “no resistència” és una demostració de que, encara que no hi hagi consentiment, no hi ha un rebuig ferm. Tanmateix, en el cas de violència física, si l’home agredeix i la dona s’hi torna, s’interpreta, inconscientment, com un atenuant per l’home, qualificant la interacció com a “baralla” i no com a agressió.

Què fem, doncs? Què les diem a les nostres filles? No surtis? Tingues por dels homes? Resisteix-te i lluita encara que estigui en risc la teva integritat? No ho denunciïs (què es el que fan 7 de cada 8 noies)?

Com podem lluitar contra els prejudicis? Com podem fer entendre que la formació és vital per tal de poder construir una societat justa? Com podem construir una societat basada en la compassió i no en l’abús de poder per part dels que tenen la possibilitat d’exercir-lo?

I qui “salvarà” aquests joves del món en el que viuen? Qui els donarà l’oportunitat de veure el dolor com a dolor i l’alegria com a alegria i el plaer com a plaer? Qui els explicarà, seguint a Pinker (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com.es/2013/02/les-cinc-vies-cap-la-violencia.html), que una banda de joves “caçadors” de sensacions cau, amb molta facilitat, en conductes d’abús de poder i de violència? Qui els farà entendre que les oportunitats de viure una vida plena es desfan quan deixes de banda els sentiments de la meitat del món, els de les dones? Qui els recordarà que un dia tindran filles que hauran de sortir al món i es poden trobar amb altres “manades”?

La naturalesa humana és capaç del millor i del pitjor. No fa falta posar exemples. Ho hem de decidir nosaltres, el que volem ser com a societat. Però, en aquest cas, si no som realistes i passem a observar-ho des de la perspectiva de la ciència, caurem una vegada més en conductes de violència i, després, en banalitzacions i excuses davant aquesta violència.

Bona reflexió!